Del BrasiL al RavaL

La “Padaria da Santa Cruz”, fundada al 1959, és una de les fleques més antigues, populars i ben proveides de Recife, a Pernambuco (Brasil). Està situada al carrer que porta el mateix nom, la rua Santa Cruz nº 101, al barri de la Boa Vista. Allà, és possible trobar-hi un enorme fresc, d’uns 3 metres, pintat en una paret, sobre rajoles, que reprodueix una escena medieval.

El fresc mostra una mena de reina santa que s’està dempeus, amb una corona al cap i una aurèola daurada, i que vesteix una toca i un vestit llarg. Està davant d’un grup de captaires malvestits que demanen almoina. Un d’ells, més adelantat, està en posició recollida i de submissió, besant al terra davant la reina. I aquesta fa un gest amb la mà, com si estigués donant-li’s caritat o la seva benedicció. Però el que hi té a la mans i als peus són flors; roses, més concretament. En un segon plà, hi trobem gent del poble, pagesos amb ovelles, al costat de nobles i soldats a cavall que presencien l’escena. Curiosament, l’artista es va prendre la molèstia de representar, al voltant de la reina, al terra, com uns rocs, que bé podrien ser pans. La pintura ve signada, al marge inferior esquerra per L.Domingues, i data del 1967.

Preguntem a la dependenta de quí es tracta aquest enigmàtic personatge i ens confirma que és la “Rainha Santa Isabel de Aragão”: la patrona dels flequers a Portugal. Flequer, de fet, és una de les professions tradicionalment amb major presència de portuguesos al Brasil.

Isabel de Aragão, o Elisabet de Portugal, com és més coneguda a la nostra historiografia, esdevingué reina de Portugal al casar-se amb el mític rei Don Dinis (Dionís), al 1282. Ella era ni més ni menys que la néta de Jaume I, el Conqueridor i filla del fill d’aquest, en Pere II el Gran. Però si Elisabet es guanyà un nom en la història i en la llegenda no ho feu tan sols pel seu llinatge, sino sobretot per mèrits propis.

La devoció del poble portuguès vers Isabel de Aragão, que era molt pietosa i religiosa, es deu al seu enorme esperit caritatiu, doncs tenia fama de repartir molts aliments entre els més pobres i necessitats. Com que això no era ben vist a la cort, ni pel seu marit, el rei, Elisabet camuflava les viandes amb roses, de mode a passar desapercebuda. I d’aqui ve la llegenda que li atribueix el miracle de convertir pans en roses i viceversa.

Segons la llegenda portuguesa, le reina sortí de Castell d’Estremoz, un matí d’hivern per a distribuir pans als més desfavorits. Sorpresa pel sobirà, que li questionà a on anava i què duia a la falda, la reina hauria exclamat: “són roses, Senyor!”. Desconfiat, el Rei Dionís retrucà: “roses, al gener?”. I Isabel exposà el contingut del què portava a la falda del vestit, on hi duia roses, efectivament, enlloc dels pans que havia ocultat.

Segons la versió portuguesa de la biografia d’Elisabet a Viquipèdia, es suposa que l’època d’aparició d’aquesta llegenda és a finals del segle XIV. I el més antic registre conegut seria un retaule quatrocentista conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Elisabet “dedicà bona part del seu temps lliure a atendre malalts, vells i mendicaires, als quals confeccionava roba ella mateixa. Durant el seu regnat va manar construir hospitals, escoles gratuïtes i refugis per a orfes. Així mateix va ordenar la construcció d’un bon nombre de convents. Tot i la poca moral del rei Dionís I, aquest sentia tanta admiració per a la reina que li deixava portar la seva vida cristiana lliurement, fins al punt que la reina regularment distribuïa part de les monedes del Tresor Reial entre els més pobres”.

Avui, 4 de juliol, es conmemora la data de la mort de Santa Elisabet que traspassà al 1336, a la ciutat portuguesa d’Estremoz. Ademés de ser beatificada per l’església catòlica al segle XVI i santificada al XVII, Isabel d’Aragó també té un lloc preeminent en la religió espirita, codificada per Allan Kardec, a París, al segle XIX. Al Brasil, que és el país amb major nombre d’espirites al món, s’admiren i veneren les gestes caritatives d’Isabel amb els pobres i, especialment, el miracle de la transfiguració de la matèria: dels pans que es convertiren en roses. Fins i tot, hi ha un llibre de literatura espítita dedicat a ella: “Isabel de Aragão: a rainha médium” (O Clarim eds., 2011).

És interessant notar que en aquest llibre es reprodueixen diàlegs entre Jaume I i la petita néta Isabel, de quatre anys, en llengua aragonesa. Si bé, avui podriem dubtar amb quina llengua el bon rei en Jaume dialogava amb Isabel, sembla ser que al Llibre dels Feyts, es reprodueix un diàleg bilíngüe entre Jaume I, en català, i el seu fill Pere (pare d’Isabel), que respòn en aragonès (vejeu sino aquest enllaç)

En el pròxim apunt al bloc parlarem una mica més del protagonisme d’Elisabet en els afers de la vida política a Portugal, així com recordarem l’important moment històric que es vivia a la Corona d’Aragó en aquell temps.