“Sempre és millor sumar que restar.”
“La democràcia és la formula d’ajuntar la gent que pensa diferent i que parla diferent.”
“Un referèndum d’autodeterminació seria un traumatisme social.”
“Si una de les regions d’un país federal com el Canadà es trenqués, significaria que ha mort per sobredosi de democràcia i tolerància.”
Amb relació a la primera –“sempre és millor sumar que restar”–, només dir que és una de les frases de capçalera de la demagògia. És la frase que tots els manuals recomanen cada cop que no se sap què dir. És maca i sona lògica, neutra, rodona i gens excloent. El problema és que, a més de falsa, és tan buida com el cap d’un putxinel·li. No és cert que sumar sigui sempre millor que restar. Tot depèn d’allò que se suma i d’allò que es resta. Només faltaria! Però el moll de l’os de la frase no rau en el fet de ser una fal·làcia, sinó en la fal·làcia en què incorre el senyor Dion en dir-la a fi de vestir d’universalisme una ideologia netament nacionalista i sacralitzadora dels estats ja constituïts. Ves per on, és el senyor Dion qui resta i qui exclou del concert de les nacions aquells pobles a qui l’adversitat històrica ha impedit tenir veu i vot com a pobles plenament sobirans. “Ho sento, nois –ve a dir-nos el senyor Dion, amb tota la càrrega d’autoodi–, el món ja està repartit i vosaltres heu fet tard. Seria un crim que els catalans volguéssiu ser-hi amb el vostre nom. L’única possibilitat que el món us aculli és que feu el sacrifici de restar-vos com a catalans per a sumar-vos com a espanyols”.
La segona frase –“la democràcia és la formula d’ajuntar la gent que pensa diferent i que parla diferent”– està treta del mateix manual i és tan buida com la primera. Cal dir al senyor Dion que la democràcia no és això. La democràcia és deixar que la gent s’ajunti amb qui vulgui i se separi de qui vulgui; la democràcia és deixar que la gent decideixi per si mateixa què vol ser i com vol ser; la democràcia és respectar la sobirania del Parlament de Catalunya; la democràcia és entendre que ningú, absolutament ningú, i encara menys un exministre del Canadà, no té cap dret a criminalitzar la llibertat d’expressió del poble català. Votar no és cap trauma social. El trauma social –en referència a la tercera frase– és negar el dret de vot, el trauma social és criminalitzar el dret d’autodeterminació dels pobles sota el pretext que genera conflicte. Un referèndum no és mai un conflicte en si mateix, un referèndum és la manera de solucionar un conflicte preexistent. Altrament no caldria referèndum. En altres paraules, cal un referèndum per solucionar l’agressió política i el trauma social que suposen la imposició d’una nacionalitat que no és la pròpia. En aquest cas, la imposició de la nacionalitat espanyola a la nació catalana.
Pel que fa a la quarta i darrera frase –“si una de les regions d’un país federal com el Canadà es trenqués, significaria que ha mort per sobredosi de democràcia i tolerància”–, gairebé fa venir calfreds. No és estrany que, en dir-la, el senyor Stéphane Dion rebés els aplaudiments emocionats de la cúpula del PSOE de Catalunya en l’acte que li havien organitzat a la Universitat de Barcelona. El missatge era clar: massa democràcia i massa tolerància fan la gent inconformista, insubmisa i assertiva. I què passa quan la gent és inconformista, insubmisa i assertiva? Doncs passa que posa en perill l’estabilitat dels qui han viscut tota la vida del conformisme, de la submissió i de la inferiorització. Per tant, menys democràcia i menys tolerància. L’opressor intel·ligent no escanya mai l’oprimit, en té prou que aquest recordi la seva condició.”
Víctor Alexandre, “El Singular Digital” (18/03/2014)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!