En arribar a aquestes alçades de la nostra història, pot semblar contradictori proclamar els valors d’una ciutadania catalana, però lluny d’això cal afirmar una ciutadania catalana que s’identifiqui en atributs culturals, històrics o paisatgístics determinats o en la reivindicació de la llengua i sobretot en la pertinença a un determinat territori, en aquest cas Catalunya i que en gran part no sols cal considerar com a una defensa d’un fet col·lectiu com el nostre dins d’un món en el que cada cop més tendeix a imposar processos caracteritzats per la integració dels territoris (estats o realitats nacionals) en l’anomenada globalització econòmica, cultural i social.
Evidentment, la construcció d’una nova ciutadania catalana, no pot partir dels atributs de les antigues identitats nacionals (estatals) europees o en el nostre cas de l’espanyola, basades en allò que és excloent i propi, que van néixer amb la imposició de les fronteres tal com les coneixem avui, a partir del triomf de l’estat liberal. Aquesta nova ciutadania catalana, a més, haurà de superar les pors que sovint s’amaguen darrera d’actituds defensives de la identitat, aquelles que actuen contra tot allò que es considera que la pot agredir, la por al que és desconegut, a allò que no controlem i que ens ve donat per participar en una societat tant oberta com la nostra.
Un altre aspecte que no podem oblidar en la societat global del segle XXI, seria la relació de la ciutadania catalana amb la dels Països Catalans, on podem preveure una ciutadania que pugui anar per sobre dels territoris. A Catalunya, al País Valencià, ses Illes o a la Franja trobarem ciutadans i ciutadanes que es sentin membres d’uns Països Catalans i solidaris amb l’evolució d’un territori com Catalunya, que es planteja la independència i, al mateix temps, solidaris amb els problemes que poden tenir els i les ciutadanes d’un territori a l’hora d’afrontar les agressions a la cultura catalana o les agressions a la identitat. Una ciutadania que supera els territoris i al temps reivindica allò que es propi.
La nova ciutadania catalana, doncs, no sols ha de quedar fixada pels trets identitaris que conformen la defensa del que ens és propi, sinó que a més, a d’incorporar tots aquells trets que ens han de permetre universalitzar la nostra identitat i superar les velles fronteres estatals que actualment limiten i posen en contradicció el sentit de pertinença al territori i el d’una nova ciutadania global que s’articula a través de les xarxes urbanes.
Sentir-nos partícips de les dues realitats, la nacional i la global, és el que ha de diferenciar la nova ciutadania catalana i ens ha de permetre desenvolupar aspectes com la solidaritat envers d’altres pobles i a desenvolupar allò que ens ha permès sobreviure com a societat oberta, acollint, al llarg de la història a gent molt diversa.
Toni Guirao
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!