Ha arribat per als catalans un temps de meditació. Tots el guanys que dins el terreny legal havia aconseguit un segle de renaixença patriòtica han desaparegut en la catàstrofe militar de mig any enrere. Ja caigut l’estatut, ha caigut la Generalitat. Fa quinze anys va caure la Mancomunitat. Els dos assaigs contemporanis d’autonomia –sota la Monarquia un, sota la República l’altre– han fracassat tristament. I en cap dels dos casos, el fracàs s’ha produït per culpa dels catalans. Cada una d’aquestes caigudes ha estat produït pels fets de la política espanyola, estranys a Catalunya en llur essència. Un cop d’espasa ha tallat, cada vegada, l’evolució del règim català en el sentit de l’autonomia. Dues vegades, dos generals, dos dictadors, han sortit a barrar el camí de llibertat que seguia pacíficament i legalment el nostre poble, Primo de Rivera l’any 1922, Franco l’any 1936, alçaren l’espasa per un fet espanyol i acabaren deixant-la caure –de pla el primer, de tall el segon– damunt Catalunya convertida aviat en l’objectiu principal i en la víctima més odiada i més castigada.
La lliçó, de primera importància pels catalans, és aquesta: les crisis constitucionals espanyoles, qualsevol que sigui llur origen i direcció, es resolen contra les llibertats catalanes.
Diem que la lliçó es de primera importància. Indica, en efecte, que la solució del problema català dintre d’Espanya és, si no impossible, almenys extremadament difícil. Allò que dóna una major gravetat al fracàs de les dues provatures fetes fins ací, és que aquest fracàs ha vingut determinat, no sols per circumstàncies desfavorables i episodis històrics, ans encara per un estat d’esperit anticatalà que persisteix en extensos sectors de la societat espanyola a través de canvis de govern i de règim. L’animadversió a Catalunya –cal dir-ho amb tota sinceritat– és un dels factors constants de la història d’Espanya, d’ençà que les dues corones peninsulars s’uniren en temps dels Reis Catòlics.
Així, la pregunta inquieta, la pregunta anguniosa, s’alça en la consciència del catalans. Si les dues provatures modernes de resoldre dins d’Espanya per l’autonomia, el problema català han fracassat, una tercera provatura portarà a un fracàs? O, en termes generals: estan destinades a fracassar totes les provatures d’aquest gènere?
La contesta afirmativa que alguns Catalans formulaven ja declaradament, que uns altres insinuaven i que molts més es mantenien en llurs dintres com un secret, s’ha estès i accentuat per efecte dels últims esdeveniments. Entre els Catalans exiliats de tots els partits i de tots els estaments, hom tendeix, cada dia més, a retenir aquella famosa oda de Joan Maragall, els seus mots finals: “Adéu, Espanya!”.
Catalunya, des dels esglaons de l’autonomia, ha caigut en un fossar d’opressió més profund i més llòbreg encara que els del segle XVIII. L’actual reacció anticatalana ha anul·lat instantàniament els resultants polítics de la nostra Renaixença en el terreny estatal i legal, i voldria anul·lar-los en l’ànima dels catalans, sobretot en les noves generacions. I bé: quan, més aviat o més tard, soni de nou l’hora de Catalunya seran autonomistes o federalistes, o independentistes, les reivindicacions patriòtiques? Sabent quina és la tendència que avui predomina entre els Catalans nacionals, no costa gens de comprendre quina ha d’ésser demà llur actitud. Un poble no pot sotmetre’s dòcilment a l’exercici de pujar amunt, una vegada i una altra, la gran pedra de la seva llibertat, per veure-la cada vegada rodolar avall, sota l’empenta de l’odi. I és igualment intolerable que, en produir-se entre diversos sectors espanyols topades i baralles, lluites de classes o de partits, sigui el nostre poble el que en surti més nafrat. El paper de l’ase dels cops, no pot ésser admès a Catalunya.
Hi ha un punt bàsic en el qual tots els Catalans nacionals han de coincidir. És aquest règim de Catalunya ha d’ésser fill de la voluntat dels Catalans. Per tant, dels Catalans depèn, en justícia, la tria de llur grau de llibertat col·lectiva. Un català simplement autonomista o bé federalista, si és verament català nacional, no accepta per a les llibertats autonòmiques un límit judicial traçat per les voluntats d’altri, sinó un límit derivat del consentiment del propi poble. El dret dels Catalans, en el terreny constituent, no té límits. “Ningú pots posar límits –deia Parnell– a la voluntat de les nacions”.
Valentí Almirall, en un dels millors passatges del seu llibre El catalanisme, remarca que els greuges rebuts de Castella pels Catalans són “de tal naturalesa que ens autoritzarien fins a proclamar la separació”. Aquesta formulació dels principi és, però, insuficient. El dret dels Catalans a separar-se també existiria, encara que no hagués estat infligit cap greuge per Castella. Els greuges rebuts poden determinar la voluntat, però no fonamenten el dret. Almirall mateix sembla confiar en la rectificació dels greuges i en la solució harmònica quan escriu a continuació : “Però no volem anar tan enllà mentre no se’ns posi en situació de no tenir altra sortida”. Aquesta altra sortida existeix? Des de l’any 1886 ençà, els fets han anat accentuant el dubte i han acabat creant, en la consciència d’una gran part de patriotes, la convicció que, dins d’Espanya, no hi ha sortida per a les nostre aspiracions cabdals.
En un altre paràgraf de l’al·ludit paratge, Almirall acaba formulant la bona tesi. Escriu que si el catalanisme “es detura en un punt que no arriba al separatisme, no és per falta de dret, sinó perquè no creu convenient exercitar-lo”. I si ho cregués convenient? i si, encara més, ho cregués necessari? Els greuges, els episodis polítics i militars, el desengany, poden portar-lo a creure en la conveniència, i àdhuc en la necessitat, d’exercitar aquest dret, anterior i superior , als greuges, als danys i als planys”.
En aquest temps de meditació –una meditació adolorida, però no pas deprimida– els Catalans han d’adquirir definitivament i plenament, la consciència de llur dret nacional. Aquesta consciència ha d’ésser clara i robusta. Sense ella no serveixen de res, al capdavall, la sang dels herois ni els esforços dels polítics. Seria millor que tots els Catalans posseïssin la plena consciència nacional independentment de les dures i crues lliçons de la història. Però quan aquestes lliçons colpeixen un poble, cal que els inconscients i els poc conscients en treguin el profit de l’esmena, la conquesta del sentit de pàtria i la fortitud de la idea de la nació.
Afirmat per la raó dels dret dels Catalans, enfortit per la consciència, corroborat per l’experiència, resta el problema de la seva realització. És un problema que sempre ha estat ardu, que ho és encara, que pot continuar essent-ho durant molt de temps.
El factor de les possibilitats històriques pren en el nostre cas la importància màxima. Catalunya és un poble petit –ho és àdhuc la Catalunya major, la formada per totes les terres de parla catalana–, que territorialment i socialment es troba encara desnacionalitzat en part, que ocupa una posició geogràfica i econòmica exposada a les agressions i que necessita, per redreçar-se i per mantenir-se dret, ajuts exteriors.
Si els Catalans hem de tenir plena consciència del nostre dret, hem de tenir així mateix plena consciència de la nostra feblesa material i de la nostra vulnerabilitat. Ésser feble és una falla, però no és un deshonor. Un cop reduïda la nostra feblesa a la part que no depèn de nosaltres, sinó que és filla dels factors naturals i històrics, hem de contrarestar-la i superar-la pels factors intel·lectuals i morals que donen la més alta categoria a les nacions. Poble petit posat entre dos pobles grans, Catalunya pot tenir un orgull, si altre no: el d’haver conservat, a despit de les caigudes pròpies i de les agressions alienes, la seva vida, la seva personalitat, el seu ideal. Aquest poble petit ha resistit i resisteix més que certs pobles grans i grossos i poderosos.
La meditació d’ara servirà per preparar una magna acció. Conèixer el propi dret i adonar-se de les possibilitats de realitzar-lo: tals són els elements de la futura acció dels Catalans. I aquesta acció han de conduir-la els nostres millors homes, en relació espiritual, ja que no terrenal, amb el nostre poble. És una acció que exigeix pur patriotisme, seny clar, coneixença de la història passada i del món present, tacte i contacte. La feina que cal fer no s’assembla a la d’una campanya electoral, ni a la d’una assemblea de partit, ni a la d’una gerència o una ponència. Els horitzons d’ara, tempestuosos i tot, són amples. Les perspectives apareixen dilatades en el temps i en l’espai, davant l’enderrocament o l’esberlament de la societat vella i de certs estats. Per l’oposició de forces radicalment contraries, el món ha entrat en un període de reconstrucció, del qual pot sortir, per a cada poble, el bo o el mal, la segura llibertat o la llarga esclavitud. Catalunya es troba de nou en un moment crucial.
Que tothom, dins o fora de la nostra terra, faci tot allò que pugui, i que ningú no demani als altres més del que puguin fer. Consciència del propi dret i consciència de les possibilitats de realització. I com a senyal de la nació que no morirà, manteniment i enfortiment de la unitat entre els Catalans dignes d’aquest nom. No sabem en quina hora ni en quines circumstàncies l’ocasió trucarà a la porta de Catalunya. El nostre deure –que hem de complir per merèixer el nostre dret– és d’estar preparats per a l’instant en què el truc esperat ressoni.
Ni impacients, ni negligents; ni il·lusos ni escèptics. Homes de treball i esperança: això és el que hem d’ésser els Catalans en l’exili. No hi ha res tan aconhortador ni tan fecund com treballar i esperançar durant els dies, els mesos o els anys de l’expatriació.
Però, són de debò despatriats, els Catalans nacionals? Ho som només en els sentit territorial. Més que despatriats, són desterrats. Si hem deixat la terra, portem amb nosaltres la pàtria. La portem en el nostre cor i en els nostres llavis. Ens trobem dins Catalunya quan pensem, sentim, parlem o escrivim en català. La nostra pàtria espiritual és la llengua catalana. podem dir, com Unamuno en un dels seus bons moments: “La sangre de mi espíritu és mi lengua y mi patria es allí donde resuena”.
Tot allò que la llengua catalana perd ara, temporalment, damunt la terra pairal, ho ha de guanyar més enllà de les fronteres. Per mantenir i augmentar les possibilitats futures de la llibertat nacional hem de servar, honorar i conrear la llengua pròpia. Que no l’oblidi ni l’arraconi l’exili, cap català ni cap fill de català. La llengua ha salvat Catalunya, una, dues, tres vegades en el passat. La llengua tornarà a salvar-la. L’esforç dels escriptors ajudarà decisivament l’esforç dels polítics i dels combatents, Les plomes també son armes. Són les millors armes de l’esperit que mena el món.
Espero que aquesta vegada fem cas de la història i no tornem a caure en els paranys d’una possible Espanya reformada que, en cap cas, farà possible el dret dels catalans.
Kàtia Monés
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!