Castell de somnis de Francesc Aguilar

La superpoblació i destrucció de la biosfera per la plaga de set mil milions d’éssers humans ha fet que reflexione sobre el tema i no em consideri un humanista o un humanitari ingenu. L’humanisme o l’humanitarisme, el proïsme, la moral o l’ètica que ens fa estimar i apreciar els congèneres, les religions i les lleis, etc.  són eines del poder per mantenir l’ordre social i cohesionada les diferents societats humanes i competir amb les altres. Però, podem pensar més enllà de l’antropocentrisme utilitari?

Per a jo objectivament no és menys important un arbre que un ésser humà, per a la natura segurament ara mateix l’arbre és beneficiós i en canvi l’humà és perjudicial amb la seva petjada ecològica…

La flora de la Terra pot absorbir gairebé 12.000 milions de tones de diòxid de carboni l’any derivat de les accions humanes. Actualment els humans generem prop de 36.000 milions de tones l’any, és a dir, unes tres vegades més de diòxid de carboni del que la flora pot absorbir. Per això, els nivells de diòxid de carboni a l’atmosfera augmenten. Si aconseguim que les emissions es mantinguin per sota del nivell que la flora pot absorbir, l’atmosfera s’estabilitzarà i el canvi climàtic no anirà a més. Com ja he dit en un altre lloc, no sóc ni religiós ni polític i per això puc dir allò que penso sense restriccions sobre el lloc de l’ésser humà en el concert (o el caos) de l’univers.

No sóc religiós: Per a mi l’ésser humà no està per davant de la resta de la natura per raons màgiques transcendents que expliquen que estem en relació privilegiada amb la deïtat o deïtats. Creiem que som a la cambra principal i estem, com tots els éssers vius, a la cambra dels convidats. L’univers pot prescindir perfectament de nosaltres.

No sóc polític: No em presento a cap elecció i no tinc que afalagar cap grup humà explicant que per a mi, ells, el seu benestar o que tinguin plena ocupació estan per davant de la contaminació o la destrucció del planeta en el que visc. Per a mi, primer el planeta que trepitjo. Després, les plagues destructives.

Així com per a l’espècie la procreació és necessària per a la seva supervivència com a tal, però la reproducció no és necessària per als individus, també diferencio la meva relació amb la humanitat en la meva vida quotidiana i l’espècie a l’engròs de la qual formo part, que com a tal no em sembla que estem fent gran cosa pel planeta que ens dona la vida, ans al contrari la nostra acció és prou devastadora.

Si desaparegués mitja humanitat (sense dolor ni patiment) a l’altre costat del planeta no ho notaria ni els trobaria a faltar i segurament el planeta respiraria més alleujat. Aquests pensaments em neguitegen en sospitar que dos mil milions d’éssers humans al altre costat del planeta pensen exactament el mateix que jo. Són pensaments no humanitaris, però veritablement humans.

La pell del violí

UN DIA QUALSEVOL

Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund,
perquè la mort m’arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l’alè
per afirmar una presència
d’estricte vegetal.
L’ossada que em sustenta
s’endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d’ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera.

MIQUEL MARTÍ I POL (1929 – 2003)