BLOG DEL BIC (CLR*CDR) 2002

"Amb
la tragicomèdia del nou Estatut hem tingut l’enèsima mostra de la
impotència d’una generació política per fer efectiva una aspiració del
poble de Catalunya.

… si ho jutgem a través del nostre passat, per afirmar
que l’èxit sempre ens ha abandonat quan es tracta de “salvar” Espanya.
Uns ho intentaren tot volent fer “l’Espanya gran”, d’altes donant-li
“estabilidad al Estado” i els darrers, una mica grotescament,
“extendiendo la mano a las izquierdas españolas”. Sigui com sigui les conseqüències sempre han estat les mateixes: un sonor i estrepitós fracàs.
…

Vist que s’ha tancat un balanç de forma decebedora, on no poden presentar-nos cap éxit significant, és l’hora del relleu. Els catalans hem estat molt generosos amb els nostres representants en
els darrers anys. Hem aguantat de forma estoica personatges de l’escena
pública que ens han fet envermellir de vergonya. Però ara hem de dir
prou. Sobretot perquè ens hi juguem no només el nostre futur, sinó que
està en joc el dels nostres fills."

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

(si us interessa llegiu la resta del post)

04 febrer 2008

Fi d’etapa

El
discurs oficial sempre parla de l’avenç de Catalunya. Del nostre
progrés econòmic, social i, diuen, també polític. A banda dels dos
primers, que lògicament són també producte del propi ritme de
creixement en tota societat occidental, cal no deixar-nos entabanar
pels cants de sirena de la partitocràcia imperant. Vull dir que per
molt que ens repeteixin que mai no hem gaudit del poder polític d’ara,
en realitat, no ens hem mogut dels temps de la Lliga Regionalista.

Amb
la tragicomèdia del nou Estatut hem tingut l’enèsima mostra de la
impotència d’una generació política per fer efectiva una aspiració del
poble de Catalunya. Sempre hem tingut uns dirigents d’aquesta
mena? Som uns negats per a fer política amb majúscules? Sincerament més
aviat m’inclino, si ho jutgem a través del nostre passat, per afirmar
que l’èxit sempre ens ha abandonat quan es tracta de “salvar” Espanya.
Uns ho intentaren tot volent fer “l’Espanya gran”, d’altes donant-li
“estabilidad al Estado” i els darrers, una mica grotescament,
“extendiendo la mano a las izquierdas españolas”. Sigui com sigui les conseqüències sempre han estat les mateixes: un sonor i estrepitós fracàs.

El
perspicaç d’Agustí Calvet Gaziel, l’any 1947, ja denunciava per on
havia fallat el pare polític de la idea d’encaix a Espanya, la
qual encara avui és el leif motiv d’absolutament tota la classe
política del país: “Aquest home malaguanyat (es refereix a Francesc
Cambó) fou el representant més eminent, en les seves primeries gairebé
genial, de la tràgica contradicció entre el sentiment catalanesc de les
millors generacions burgeses de la Catalunya contemporània (del 1890 al
1914), i la incapacitat radical, jo en diria congènita, en què es
trobaven a l’hora de plasmar-lo en realitats polítiques. Quan
s’adonaven que l’únic camí per on aquestes coses grans i terribles han
de fer-se és el del sacrifici i el dolor integrals, el seny famós,
irresistiblement, els empenyia a fer-se enrera.”

De fet, no s’ha
bellugat res. Cent anys desprès continua igual la mateixa “incapacitat
radical” de “plasmar en realitats polítiques” “el sentiment
catalanesc”. O no han estat això les renuncies del nou text estatutari?
Perquè la realitat és que per fer efectiu l’Estatut sorgit del
Parlament el 30 de setembre calia encarar-se obertament amb Espanya amb
el consegüent “sacrifici i dolor integral”. Qui hi està disposat?
Naturalment, tots ells s’han tornat a “fer enrera” com ho han estat
fent d’ençà que es va iniciar aquesta nova restauració borbònica que
patim.

Vist que s’ha tancat un balanç de forma decebedora, on no poden presentar-nos cap éxit significant, és l’hora del relleu.
Els catalans hem estat molt generosos amb els nostres representants en
els darrers anys. Hem aguantat de forma estoica personatges de l’escena
pública que ens han fet envermellir de vergonya. Però ara hem de dir
prou. Sobretot perquè ens hi juguem no només el nostre futur, sinó que
està en joc el dels nostres fills.

Santiago Espot
President Executiu de Catalunya Acció

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!