xavierdiez |
Política nacional |
dimarts, 26 de maig de 2009 | 20:11h
Faalguns dies, en un dinar amb altra gent, em seuen al davant un
aficionat del Madrid. Amb poques ganes de brega, busco espais comuns
per evitar qualsevol conflicte. Parlo de la meva admiració per la
caballerositat Michel, que el 1981, amb els juvenils de l’equip blanc,
juga la final de la copa del rei contra el Bilbao i demana a l’àrbitre,
sense èxit, que no comptabilitzi el gol marcat que entra dins la
porteria pel lateral foradat de la xarxa. També confesso la seducció
que m’inspira Valdano, aquell sagaç analista i soberbi escriptor que, a
banda de ser un futbolista fi, exerceix del privilegiat espectador, a
menys de tres metres, de l’increïble gol de Maradona a Anglaterra, al
mundial de Mèxic 86. També li dic, que si fos futbolista, m’agradaria
tenir el xut de Roberto Carlos.
Inútil. Treu el tema de la xiulada al rei i a l’himne de la passada final. Entre glop i glop d’un vi Pryca gran reserva,
comença a excitar-se. Agita un abrandat monodiàleg entre les seves
preguntes i les seves respostes. Amb la tranquil·litat i la cadència al
més pur estil Jaume Roures, tracto d’oferir una anàlisi curosament
desapassionada; que si fa vint anys eren pocs i ara en són una majoria
és que ha passat alguna cosa. Que si existeix un distanciament i
valdria la pena un examen de consciència. Que si cada nou oient de la
COPE suposa dos adherents més per a la constel·lació de plataformes
sobiranistes. Fins i tot tracto de relativitzar els símbols; les
banderes són creacions artificials justificades amb mites i llegendes,
que si Carles III va encarregar una bandera per l’armada per tal quela
marina reial no enfonsés vaixells amics,… Res, tot inútil.
El
sento. Observo la seva exagerada gesticulació. Persevera amb llur
monodiàleg amb una vehemència que ja voldria la protagonista de Cinco horas con Mario.
Entre frases entretallades, sense concordança ni subordinades, de
vegades sense subjecte i en la variant dialectal del castellà anomenada
granhermanero, creu que la culpa és dels “independistas”. I que
si no els agrada Espanya, que se’n vagin, mentre el restaurant mira de
reüll els cortes de mangas (botifarres no seria una bona traducció) contra no se sap ben bé què.
A
continuació, segueix un seguici de diatribes desordenades contra els
immigrants, Zapatero, Carod Rovira (no podia faltar, és clar), els
desorbitats impostos, i de nou, els “independistas” (serà una
contracció entre partidaris de la independència i hihadistes?), en un
discurs que podria semblar xenòfob i ultra, encara que amb objectivitat
hauríem de considerar freaky. Qualsevol lector superficial
podria interpretar que seria la típica persona de dretes, amb un
pensament conservador. Tanmateix, les seves idees (???) semblen un
poti-poti de prejudicis apressats i contradictoris entre sí: els
empresaris creen riquesa, els impostos són dolents, i cobra 900 euros
al mes.
Curiosament, quan torna al tema dels “que no quieren ser
españoles, coño” (és curiosa aquesta associació tan practicada entre
“España” i “coño”), confessa el seu pessimisme, i dóna per fet, que al
final els “independites” aconseguiran “romper España”. I aviat!
Quan
aconsegueixo concloure aquesta no conversa, trec algunes conclusions.
El món de la serena conversa, els arguments, la discussió
intel·lectual, no serveix en aquest cas. Tots els teòrics de la nació i
l’estat no passen del Cinca, com Erasme de Rotterdam era vetat a la
Meseta. Els qui, com jo, qüestionem temes identitaris, no tenim lloc en
aquestes disputes (i és tan ofensiu el fanatisme nacionalista espanyol
com el furibund i xenòfob nacionalista català radical). En fi, els qui
tractem de pensar aquestes coses juguem en una lliga diferent dels qui
busquen la brega del (haurem de buscar la mesetària denominació) choque de carneros.
La pornografia intel·lectual vomitada des de la COPE, la Razón, o
altres pseudointel·lectuals amb èmuls entre els telepredicadors del deep south,
està fent els seus efectes. Els errors hispànics estan empenyent
catalans i bascos a la independència. Els fanàtics d’un i un altre
bàndol sospiren per una confrontació civil.
Sovint se m’ha
considerat independentista. Aquesta apreciació no és correcta. Si em
fan la pregunta “Què votaria en un referèndum d’autodeterminació”,
contestaria “depèn”. Si l’economia la dissenyés Sala Martín, no. Si fos
Vicenç Navarro, sí. La meva opció no dependria del sentiment, sinó de
la raó. Si cal construir un estat a partir de la nació, aquest ha
d’ésser atractiu. És clar, que pot haver altres raons per prendre una
opció o una altra. La seguretat, per exemple. Si personatges com el meu
no interlocutor de l’altre dia no són sancionats socialment, i fins a
cert punt potenciats, em sentiria més tranquil en un club on no admetin
aquesta mena de persones.
Francament, no sé si un “independista” neix o es fa. Jo més aviat diria que “el fan”.
sento. Observo la seva exagerada gesticulació. Persevera amb llur
monodiàleg amb una vehemència que ja voldria la protagonista de Cinco horas con Mario.
Entre frases entretallades, sense concordança ni subordinades, de
vegades sense subjecte i en la variant dialectal del castellà anomenada
granhermanero, creu que la culpa és dels “independistas”. I que
si no els agrada Espanya, que se’n vagin, mentre el restaurant mira de
reüll els cortes de mangas (botifarres no seria una bona traducció) contra no se sap ben bé què.
A
continuació, segueix un seguici de diatribes desordenades contra els
immigrants, Zapatero, Carod Rovira (no podia faltar, és clar), els
desorbitats impostos, i de nou, els “independistas” (serà una
contracció entre partidaris de la independència i hihadistes?), en un
discurs que podria semblar xenòfob i ultra, encara que amb objectivitat
hauríem de considerar freaky. Qualsevol lector superficial
podria interpretar que seria la típica persona de dretes, amb un
pensament conservador. Tanmateix, les seves idees (???) semblen un
poti-poti de prejudicis apressats i contradictoris entre sí: els
empresaris creen riquesa, els impostos són dolents, i cobra 900 euros
al mes.
Curiosament, quan torna al tema dels “que no quieren ser
españoles, coño” (és curiosa aquesta associació tan practicada entre
“España” i “coño”), confessa el seu pessimisme, i dóna per fet, que al
final els “independites” aconseguiran “romper España”. I aviat!
Quan
aconsegueixo concloure aquesta no conversa, trec algunes conclusions.
El món de la serena conversa, els arguments, la discussió
intel·lectual, no serveix en aquest cas. Tots els teòrics de la nació i
l’estat no passen del Cinca, com Erasme de Rotterdam era vetat a la
Meseta. Els qui, com jo, qüestionem temes identitaris, no tenim lloc en
aquestes disputes (i és tan ofensiu el fanatisme nacionalista espanyol
com el furibund i xenòfob nacionalista català radical). En fi, els qui
tractem de pensar aquestes coses juguem en una lliga diferent dels qui
busquen la brega del (haurem de buscar la mesetària denominació) choque de carneros.
La pornografia intel·lectual vomitada des de la COPE, la Razón, o
altres pseudointel·lectuals amb èmuls entre els telepredicadors del deep south,
està fent els seus efectes. Els errors hispànics estan empenyent
catalans i bascos a la independència. Els fanàtics d’un i un altre
bàndol sospiren per una confrontació civil.
Sovint se m’ha
considerat independentista. Aquesta apreciació no és correcta. Si em
fan la pregunta “Què votaria en un referèndum d’autodeterminació”,
contestaria “depèn”. Si l’economia la dissenyés Sala Martín, no. Si fos
Vicenç Navarro, sí. La meva opció no dependria del sentiment, sinó de
la raó. Si cal construir un estat a partir de la nació, aquest ha
d’ésser atractiu. És clar, que pot haver altres raons per prendre una
opció o una altra. La seguretat, per exemple. Si personatges com el meu
no interlocutor de l’altre dia no són sancionats socialment, i fins a
cert punt potenciats, em sentiria més tranquil en un club on no admetin
aquesta mena de persones.
Francament, no sé si un “independista” neix o es fa. Jo més aviat diria que “el fan”.
hermes
jewellery University’s Ferkauf Graduate School of tag
heuer replica Psychology. “As a result of Prada
nylon bags being trapped, both of these gucci
100 variables will be compromised, along coco
chanel bag with other ‘freedoms’ that we ysl
handbag normally take for granted.” Rego breitling
chronomat b01 said that among these freedoms versus
sunglasses are the ability to move juicy
ring about at will and to versace
women choose who to be around.
“It Gucci
leather bag sounds like they will have handbags
versace almost every type of stressor chopard
mille miglia gran turismo xl imaginable,” said Barbara Rothbaum,
professor Christian
Dior bags of psychiatry at Emory University chanel
jewelry replica
him.
“I’ve been through hell,” chanel jewelry Nordegren, whose divorce was finalized links of london jewellery Monday, told People magazine in omega seamaster watch the issue to hit newsstands hublot watches Friday.
Nordegren revealed that she had cartier love jewelry no clue about her golfing hermes belts superstar husband’s infidelities, saying she links rings was “blindsided” and “embarrassed” by emporio armani belt the affairs.
At a press conference necklaces jewellery today preceding a golf tournament dior ring in New Jersey, Woods called serenity ship replica keychain the divorce a “sad time.”
“You cartier mens know, it’s a sad time
But what rolex daydate would happen if our lesbian louis vuitton shoe moms went from lipstick to Hermes replica watch flannel — with one mom pearl brooch dressed in a tie and silver pendant necklace jacket? Many gay couples say replica louis vuitton scarf that masculine dress triggers even belts for women more intolerance. Would a simple replica designer cufflinks change of appearance make a tiffany bracelets difference in how people react?