Amigues i amics:
rara és la setmana que no llegim, o sentim, 11-S, torres bessones, Bin Laden, etcètera. Però mai llegim, ni sentim, 20-D, el Chorrlllo, Bush pare, etcètera. Sabeu de què es tracta?
Amigues i amics,
Com és prou sabut, l’11 de setembre de 2001 els USA van patir un atac. Greu, cal dir-ho. Des d’aquell dia, i ja han passat set anys, expressions com: 11-S, torres bessones, espai zero, Manhattan, al-Qaida i Bin Laden apareixen incansablement, setmana rera setmana, als mitjans d’informació. Quasi sempre acompanyats del mot “terrorisme”. I és indubtable que va ser una acció terrorista —“utilització de la violència en la lluita social i política”, defineix el diccionari normatiu. Fins i tot l’esquerra seriosa, la que podríem dir oficial, paraoficial i pseudooficial, de vegades es veu obligada a demostrar el seu capteniment, condemnant sempre que cal un acte evidentment condemnable.
Ara bé, amics i amigues, ¿com és que mai, però allò que es diu mai, ningú parla del 20-D? Més encara, ¿us sona a vosaltres aquesta data? De ben segur que no. I és que en general, sols sabem allò que se’ns vol explicar, per la qual cosa, pel general, res sabem de tot allò que ens amaguen. Si no fos així, quan sentíssim 11-S, torres bessones, etcètera, ben segur que diríem: i també 20-D, el Chorrillo, Panamà, Bush pare… Ara bé, si no ho feu, no tingueu pas mala consciència. La veritat és que ni tan sols l’esquerra oficial, paraoficial i pseudooficial recorda res d’aquesta data i d’aquests fets. Ni tan sols els grups o sectors que podríem definir com antiianquis compulsius, cosa que sovint compaginen amb un absolut sotmetiment a les pitjors formes culturals que emanen de la poderosa indústria d’alienament cultural de l’imperi —“hi ha qui obeeix el sistema, sota formes de protesta”, va dir J.P. Sartre—, saben de què va la cosa. Faré una mica d’història, doncs. En senzill record d’aquells centenars, milers, de víctimes d’ara fa 19 anys, i que molt temo que ningú més no recordarà.
El 20 de desembre de 1989, a primeres hores de la matinada, una munió d’helicòpters Apache i Cobra, de caces i de bombarders de les poderoses forces aèries USA, va atacar, sense prèvia declaració de guerra, un país amic, fins i tot aliat. L’atac va ser a diversos llocs, però el més salvatge fou contra un dels barris més humils de Ciutat de Panamà, el Chorrillo. La majoria de les cases eren de precària construcció, moltes de fusta, i l’atac, que incloïa bombes incendiaries, va ser devastador. Després, els marines van sortir de les casernes de la zona del canal, i amb el seus tancs i altres vehicles blindats van atacar les dèbils tropes panamenyes. Van guanyar, naturalment.
Mai no s’ha sabut el nombre exacte de morts. Sols al Chorrillo s’assegura que més de 4.000, i en la repressió dels dies següents, amb nombroses execucions sumàries, cap a un miler més. La brutalitat dels marines queda ben palesa en el fet de què no volien testimonis dels seus actes. Va ser així que el 22 estaven al bell mig d’un carrer, en plena acció repressiva, quan un fotògraf d’El País, Juantxo Rodríguez, que estava a Panamà casualment, va començar a fer fotos. Un marine el va veure, se li va acostar i li va engegar un tret al cap. Així, per la directa. Davant dels ulls esbatanats de la seva companya, la també periodista Maruja Torres.
Ara bé. És terrorisme aquest acte? Evidentment no. L’11-S sí, però el 20-D (i molts altres 20-D protagonitzats per tropes imperials o colonials al llarg de la història) en absolut. I ho dic seriosament. Un film de Gillo Pontecorvo, La batalla d’Alger, narra en forma documental, i basant-se en fets i personatges reals (alguns dels quals fins i tot participen en el film) la insurrecció anticolonial de la casbah algeriana a l’abril de 1957. Els francesos van iniciar una duríssima repressió amb milers de torturats, i la voladura de cases on se sospitava que eren amagats caps de la resistència. La resposta algeriana va ser utilitzar dones i nens, els quals van posar diverses bombes (no van ser accions suïcides, les deixaven dins d’una bossa o cistell, i marxaven), a llocs freqüentats pels francesos. Ja al final del film, un dels dirigents històrics de la resistència, el professor d’institut Ben Midi, és detingut. El presenten davant la premsa i la pregunta que li fa un periodista és: “No li fa vergonya usar dones i nens per a posar bombes per la ciutat?”, i la resposta (històrica) va ser: “Nosaltres no tenim avions per des d’ells llançar napalm. Donguins els seus bombarders, i nosaltres els donarem els nostres cistells”.
Anys després, John la Carré va recollir aquesta resposta en una novel·la seva, en la que diu: “Un terrorista és un senyor que té una bomba, però no un avió des d’on llançar-la”. També podríem dir que és algú que no ha estudiat a cap acadèmia militar, ni porta un bonic uniforme, ni cobra un bon sou el dia 30 de cada mes. Quan és així, ja no s’és terrorista. És la tesi de la Pilar Rahola quan parla de l’exèrcit israelià, ja que per a ella els terroristes sempre són el de Hamas i altres per l’estil.
Bé, amigues i amics, el voler fer una simple recordança del Chorrillo (amb més morts que a les dues torres bessones, diguem de pas), m’ha dut a un tema complicat. Què és terrorisme i què simple, i abstracta, acció militar? Qui és terrorista i qui és simple, i abstracte, professional militar? I és complicat, perquè és evident que no podem aplaudir tota bomba que es posi en un restaurant. Però és evident que no hauríem de passar per alt que llançar-la des d’un avió sobre unes famílies que celebren un casament, o estant sopant a casa seva, també mereix un nom. Que no sigui el de simple, i abstracta, acció militar amb efectes col·laterals. No us sembla?
Fins la propera setmana, amigues i amics
Francesc Font Xaronet
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!