Amics i amigues:
Deia la setmana passada, que això de preparar
un ministeri d’Esports era una gran pensada. Una jugada mestra, una
més, del president del país del costat, mirant cap a ponent (i també
del nostre, com ja és sabut). Què millor per aixecar la moral
col·lectiva en aquestes hores més aviat baixes, que posar l’èmfasi
social en els grans triomfs obtinguts pels nostres esportistes?
Pregunto. I és que el gran clown del Circ Nacional Español, no sols sap llançar enginyosos acudits, com aquell de la champions ligue, sinó que també sap fer hàbils jocs de mans. Com allò de l’Estatut.
Amics i amigues:
Deia la setmana passada, que això de preparar un ministeri d’Esports era una gran pensada. Una jugada mestra, una més, del president del país del costat, mirant cap a ponent (i també del nostre, com ja és sabut). Què millor per aixecar la moral col·lectiva en aquestes hores més aviat baixes, que posar l’èmfasi social en els grans triomfs obtinguts pels nostres esportistes? Pregunto. I és que el gran clown del Circ Nacional Español, no sols sap llançar enginyosos acudits, com aquell de la champions ligue, sinó que també sap fer hàbils jocs de mans. Com allò de l’Estatut.
Ara bé, en aquest cas no es pot negar que la idea es basa en dos fets evidents i indiscutibles. Un és que d’èxits n’hi ha. No ens serveixen de res en la nostra realitat quotidiana, però estan ben presents en la realitat virtual mediàtica, i els assumim com propis. Altre és el fervor patriòtic que causen en el personal, i que ha fet més per la unitat indissoluble d’Espanya que tots els decrets franquistes i totes les interpretacions que de la Constitució fa el pintoresc, i impresentable, tribunal de la cosa.
Recordeu, amigues i amics, aquell emocionat Viva España! (amb eña d’aña) del nostre Xavi. (estic ben segur, que fins la Cope i Intereconomia es van emocionar del crit del noi de Terrassa). I què dir del nostre Gasol? Duent amb orgull la bandera bibarrada pels camps del bàsquet mundial —que es treguin les quatre on hi hagi les dues, va dir un dia, en so de guerra, el Pau. I l’Alonso? Amb la bibarrada als pantalons, al casc i no sé si també als calçotets. És veritat que quan alguna vegada guanya, allò que es toca no és allò que s’hauria de tocar, sinó La Marsellesa, la qual cosa no deixa de ser una gran tocada de dallonses. I quina bandera llueixen les sis o set noies que em recorden els moviments perfectament repetitius, i per tant absolutament mecànics, d’aquells ninots del Tibidabo? Qualsevol semblança amb la natació o el ballet, és pur miratge. I els motoristes amb la “bandera al viento” si guanyen alguna cosa…?
I que em dieu de l’emocionat oneig de bibarrades, a camps d’esports en els que juga España una y no cuarenta y una!? I també a Montmeló, que ja té mèrit, si corre el nostre Fernandito? Banderes en moltes de les quals s’ha produit una curiosa mutació genètica, per la qual una antiga gallineta ha esdevingut en actual toro? Sense canviar les seves essències eternes. Naturalment.
És veritat que, penso jo, és més difícil viure sense dependents que coneguin el que venen, sense mecànics de qualsevol especialització, fins i tot sense gent que ens escombrin els carrers amb més o menys traça, que sense medalles olímpiques o campionats del que sigui (els suïssos, posem per cas, no en guanyen gaires, però no s’ho passen pas malament en quant que ciutadans d’un païs força civilitzat). I tot just això, em du a adonar-me’n de la barbaritat de calers que cobren els uns, i les misèries que cobren els altres. Ja que hem parlat del nostre Xavi, suposo que sabeu que mentre que les patronals diverses parlen molt seriosament de congelar salaris, a ell se li ha actualitzat el seu de manera francament generosa. Set milions i mig d’euros a l’any. Sou base, naturalment, que després venen els extres. I encara no és el que més cobra a Can Barça. I això es pot estendre a una pila d’àmbits més o menys esportius: tennis, ciclisme, natació…
Un d’aquells individus que rondinen per coses com aquesta, em deia fa tres o quatre dies que el director del Clínic, o de Bellvitge, no cobren gaire més de cent mil euros l’any. Ja sé que si volem ser justos, i no pas uns radicals demagogs, ens hem de demanar si són equiparables les responsabilitats d’uns i altres. Organitzar, posem per cas, el funcionament dels quiròfans és equiparable amb una passada de pilota que pot acabar en gol, especialment si és al Madrid? Què és més fonamental per a les nostres vides: un smash perfecte de Nadal, o un diagnòstic encertat de qualsevol metge desconegut? Coronar primer el Galibier, o que trobem el carrer sense pells de plàtan? Sobre aquest darrer cas, abans de contestar fixeu-vos en el merder que es munta quan hi ha vaga d’escombraires.
I a més, estimats amigues i amics, hi ha un altre aspecte de la imbecilització col·lectiva que la política de fasfoot i esport, equivalent al clàssic romà panem et circenses ha produït: que ningú es demani quina part dels seus enormes ingressos, estan col·laborant esportistes que diuen d’alt nivell, a què hi hagi escoles, hospitals públics i medicines subvencionades, ensenyament, carreteres, etcètera, i que siguin útils als seus admiradors. En això cal dir, que s’assemblen massa a altra gent famosa dels més diversos àmbits: des de cantants d’òpera a cridadors de rock, des de pintors consagrats a escriptors reconsagrats, des d’actors amb fama d’esquerranosos fins industrials i comerciants conservadorets que escanyen el seus treballadors tot el que poden. I fins i tot, m’han dit, parents de polítics molt cristians que ens donen cada dia lliçons de patriotisme. Ben entès, ja que com és sabut, pàtria ve de patrimoni. Una extranya i ben contradictòria fauna social que, al capdavall, estan units per un bell paradís… que no sé per quines raons en diuen fiscal, quan és d’allò més terrenal.
Bé, amics, és aquesta una qüestió sobre la que en parlaré altre dia. Al mentrestant, podeu anar meditant sobre ella.
Francesc Font, Xaronet
PD. Si us ha agradat la carta, recomaneu-la als vostres amics, i si no, feu-lo als vostres enemics. Encara ho seran més.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!