Parlava en aquesta carta anterior del dos drets que, d’una manera general, en les cultures europees conformen tradicionalment el sentit, la concepció de pertinença, a un grup determinat. Concepcions que venen d’antic –carregades sovint d’estereotips envers “els altres”, que deia Pierre Vilar–, i que sovint són més profunds, estan més arrelats, que les de nacionalitat o de ciutadania tal i com les entenem avui, i que són conceptes polítics contemporanis nascuts amb la Revolució Francesa.
I tot just penjada la carta, dos caps de govern han coincidit amb mi, si se’m permet aquesta expressió. Per una banda, Rajoy, especialista en cretinades verbals i en demostrar la seva ignorància sobre la història de la seva Espanya, deia l’endemà mateix que catalans i espanyols –us adoneu de la involuntària distinció?– havíem: “barrejat la sang”, i que per tant ja érem el mateix. Ja tenim la qüestió de la sang, o sigui els cognoms, com element definitori que va més enllà de la pertinença política, de ciutadania, etcètera.
Immediatament Mas replicava que Rajoy parlava des de l’ius sanguinis, quan a Catalunya tradicionalment basem nostres relacions en l’ius solis. No sé si és que Mas és un lector més d’aquestes cartes, o que simplement coneix una mica les idees que han anat formant les bases de les diverses europes realment existents. Podria ser també que hagi llegit, posem per cas, alguns estudis sobre el lèxic de l’anàlisi històric de Pierre Vilar. Cosa que dissortadament no sembla haver fer gent que és molt, però que molt d’esquerres, quan parlen d’aquestes qüestions. Anem, ara pel ius sanguinis.
Alemanys del Volga, russos de Crimea. albanesos de Kosovo...
De manera breu. L’ius sanguinis és la convicció de què la pertinença a un grup humà concret i determinat, no és una qüestió política o de ciutadania, com pot ser haver nascut en un territori governat per un Estat concret. Ni tan sols una qüestió personal, individual, com l’haver decidit arrelar-se en un territori determinat malgrat provenir d’altre. Sinó que una persona, amb independència del país, nació o territori on hagi nascut, fins i tot de la seva voluntat, té la nacionalitat dels seus ascendents pel determinant fet de la seva filiació biològica. Així, posem per cas, els fills nascuts a Itàlia d’uns alemanys en ella radicats, són alemanys de sang. I també ho seran els seus nets, etcètera. I per tant seran portadors de totes les “qualitats”, no pas físiques sinó que morals i intel·lectuals, pròpies de la “raça germànica”. Mai els defectes, per suposat.
Aquests trets genètics són per tant indelebles. Transmissibles per via dels gens –i darrerament de l’ADN, que fa més científic–, i per tant perpetus. És una concepció si bé no del tot absent, de forma espontània, en les cultures mediterrànies més lligades al dret romà, molt pròpia de les cultures germàniques i eslaves. Permeteu-me uns exemples.
Tenim el cas dels dits alemanys del Volga. Grups d’alemanys que atrets per Caterina la Gran van emigrar col·lectivament a territori rus cap a la segona meitat del segle XVIII. Poblaren territoris fronterers als dels calmucs i kazacs, i van fer la doble funció de rompre i conrear noves terres, alhora que eren també defensors d’aquelles fronteres. Es van succeir generacions, però van seguir sent alemanys al llarg de tot el segle XIX. Al segle XX, amb motiu de la Primera Guerra Mundial van començar a ser deportats –eren encara alemanys, i per tant potencialment enemics– en condicions força penoses i amb considerable mortalitat. La Revolució Soviètica va aturar la deportació. Aquests alemanys del Volga s’hi van adherir majoritàriament i es va crear crear la República Socialista Soviètica Autònoma dels Alemanys. Però el 1941, en ser atacada l’URSS altra vegada van ser sospitosos –dos-cents segles després no sols seguien sent alemanys, sinó que com a alemanys col·lectivament, ¿racialment?, sospitosos de ser nazis!–, i van ser deportats. Ara en pitjors condicions, i Amb desenes de milers de morts pel camí.
La mateix història, amb totes les variants que vulgueu, la trobem a Crimea. Amb una gran població tàtara establerta des del segle XII. Deportats el 1945 amb no menys brutalitat que els alemanys del Volga, i també milers de morts, acusats de traïció, ¿tots? i repoblats els territoris que havien quedat buits amb bons i autèntics russos.
En aquest cas, a més, hi ha el fet del posterior regal enverinat d’aquesta península a Ucraïna. Sabeu que Ucraïna va ser un dels estats fundadors de les Nacions Unides el 1945? I que va seguir sent membre amb veu i vot fins la dissolució de la Unió Soviètica? Un espai ben proveït de russos de “pura sang”, com ara era Crimea, no deixava de ser un cavall de Troia a una Ucraïna sempre sospitosa de “nacionalisme”. Ja sabeu que pels grans païssos, els nacionalistes són els altres. Els petits.
I per acabar amb aquelles terres de l’Est. Cap el segle VI, grups eslaus establerts entre el Volga i el Dnièper inicien una migració que arribarà fins els límits dels territoris germànics. Un d’aquests grups, els futurs serbis, s’emparen de diversos territoris, entre ells un dit Kosovo, on vivien grups descendents dels il·liris. Eren, i són, propers dels habitants d’Albània i Macedònia, amb qui compartien llengua i costums. I és que contra el que alguns sembla creure, quan van arribar els eslaus a aquells territoris, en ells ja feia segles que hi vivia algú altre. Com també passava a Palestina abans d’arribar els grups jueus que després fundarien Israel, diguem de pas. Entrats en conflicte kosovars i serbis el 1996, aquest darrers van voler solucionar el problema amb la deportació massiva dels kosovars d’origen, cap el 86 per cent de la població en estadístiques oficials. Cosa que pel que sembla ignoren els aficionats a fer anàlisis basant-se en bons i dolents, sense perdre el temps en conèixer l’origen i causes de cap problema.
Bé amigues i amics, he dedicat bon espai a aquests exemples, hi ha més, que semblen molt allunyats de la nostra qüestió, perquè en certa manera exemplifiquen una mica els problemes que ara s’estan desenvolupant en territoris de l’Est, i ves a saber si algun d’aquí. I que es poden complicar si Rússia segueix insistint en la seva política, declarada oficialment, “de protecció de les minories russes de més enllà de les seves fronteres”. Minories en molts casos “exportades” en una política de russificació de territoris no russos, i que s’han negat sistemàticament a incorporar-se amb normalitat a les societats on van anar a raure. Des de les repúbliques bàltiques fins Ucraïna. I que ja ha causat diverses miniguerres.
En els països de tradició germànica, aquest dret de sang, amb el seu caràcter racista, ha estat molt present en diferents expressions com ja és prou sabut. I ara mateix, encara està pendent el cas dels fills d’emigrants turcs nascuts a Alemanya, sobre els que hi ha un debat sobre si se’ls ha de reconèixer la ciutadania alemanya, dret de terra, o segueix regint el dret de sang i per tant són també turcs. O sigui, estrangers. Inintegrables.
Tornem a aquí
Normalment, cal dir-ho, aquestes concepcions no corresponen a la situació normal dels països de tradició llatina, o romana. I aquí està el cas dels alemanys i flamencs importats en temps de Carles III a Almeria i la Baixa Alpujarra a fi de conrear unes terres mig ermes que havien de convertit en una mena d’esplendorosos territoris semblants als de les vores del Rin. L’invent va ser un fracàs, i aquelles alemanys i flamencs van acabar diluint-se en la població andalusa d’aquells rodals. Deixant, però, un percentatge de cabells rossos i d’ulls blaus, superiors al d’altres territoris andalusos. Perquè en l’aspecte físic, sí que la genètica, l’ADN, deixen senyals que s’hereten. I podria seguir amb els mataronins i sitgetans d’Isla Cristina, a Huelva, etcètera
Però, i com ja se sap, en totes les baralles hi ha asos i sisos, cartes més que bones, i cartes francament dolentes. I malgrat tota la tradició de dret de terra, que aquí hi ha, cal dir que l’ius sanguinis, el dret de sang, estava ben present en l’expresident d’Extremadura, Fernández Vara, quan deia aquella bestiesa de: “que Catalunya devuelva los 150.000 extremeños que se llevó”. O sigui que demana una deportació, d’extremenys sense ni parar compte en sí aquests volen ser “reimportats”. Ells i els seus descendents.
I és en aquesta mentalitat, en aquesta concepció, on podem entendre en tot el seu abast els arguments de Félix Ovejeros, Quintanilla Navarro o M.A. Zarzalejos que recollia a la carta anterior. Segons ells, que els Fernández, López o Martínez catalans votin partits sobiranistes és una anomalia, quan no una traïció als seus orígens. A la seva sang.
Idea que possiblement, penso jo, es part de l’heretatge legal que les tribus germàniques van deixar a tot Europa, i que des de Castella i Lleó es van exportar a Amèrica. Mireu l’origen racial de la més grans part dels dirigents sud i centre americans. I que ningú s’esveri per això de “racial”. El Dia de la Raza no és un invent franquista. Es va crear cap allà els anys 20 com part de la mentalitat, de la concepció, que Espanya no és altra cosa que una simple ampliació del vell regne de Castella i Lleó. En una visió que cal considerar sòlidament étnica.
I també sols cal que veure la filiació, el lloc d’origen dels caps de govern d’Espanya, i abans dels ministres de les diferents monarquies, per entendre-ho. Però això ho deixarem per la setmana vinent, en la que s’acabarà aquesta sèrie de cartes, i alguna cosa més.
Fins aleshores, rebeu un cordial salut de
Francesc Font
PD. Acabada ja la carta, dilluns al vespre, arriben noves notícies d’Ucraïna. A Donetsk i Khàrkiv “patriotes russos” s’han declarat independents i han demanat “protecció” a Putin.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!