Cartes per a qui les vulgui llegir

Amigues i amics: presento algunes mostres de com la definió feixista ha deixat de ser de caràcter polític, per passar a ser un simple insult. Com els maricón cabró o fill de puta, que es llancen contra altre al marge de l’orientació sexual, la fidelitat de la dona o la honestedat de la mare d’aquest altre.

Amigues i amics:
    possiblement he creat algun desconcert per la meva insistència en cridar l’atenció sobre el frívol i superficial costum de titllar de feixista o nazi a aquell que és vist com l’“altre”.  Us posaré uns exemplesb ben divsersos i contradictoris: a) Mas ha estat presentat amb uniforme de les SS per un regidor del PP de Sant Cugat, i apel·lat com feixista i també nazi, a dues publicacions digitals que van d’esquerres, cafèambllet i Sirius –aquesta darrera reparteix carnets de feixista a tort i dret amb una extraordinària generositat i ben poques demostracions. b) L’actor George Clooney diu que els frisos del Partenó que hi ha al Museu Britànic –gran dipòsit de lladronici imperial, no l’únic–, haurien de ser tornats a Grècia, i l’alcalde de Londres, de dretes, respon irat que això és“una idea hitleriana”. I ja en el súmmum de la incoherència, o de l’acumulació de qualificatius político-insultants, i absolutament contradictoris, l’alcalde de Caudete (Albacete), del PP, titlla participants d’una de les columnes de la Marxa de la Dignitat, de “fascistas, caciques y rojos de mierda”. Es va oblidar de dir-les-hi també talibans.
    És a dir, feixista, i feixisme, junt amb terrorista, antisistema i talibà, han deixat de ser una definició política, la definició d’una molt concreta i determinada manera de veure i interpretar la realitat –ideològica al capdavall –, per ser un simple insult personal que ni defineix ni explica res. Un equivalent aparentment de contingut polític dels clàssics maricón, cabró o fill de puta, que es llancen sense que cap d’ells tingui cap relació amb l’orientació sexual, la fidelitat de la dona o la honestedat de la mare de l’insultat. I això, amics i amigues, insistiré un cop més, és perillós.
    I ho és, perquè el feixisme, i també alguns derivats, existeix. I no és pas una forma de liberalisme econòmic, ni la denúncia de què un museu és un gran magatzem d’objectes espoliats i molt menys allò que impulsa les pacífiques columnes de la Marxa de la Dignitat que es dirigien dirigien cap a Madrid a expressar les seves demandes. I a més, que gent com dirigents del PP, que és evident que estan bastant força a prop de determinats postulalts feixistes –cada vegada que veig a Wert, em ve a la memòria aquell: “Quan sento parlar de cultura, em duc la mà a la pistola” de Goering. Home per altra banda bon coneixedor de la pintura alhora d’espoliar.

Anem a la història: la gran fallida d’Alemanya
    Però, si més no per a mi, la cosa encara és més complexa. És el feixisme seriós, el de debò, la més greu amenaça de les llibertats ara mateix? Altra pregunta desafiant que llanço. I torno a la història.
    A l’Alemanya de Weimar, i com conseqüència de les reparacions de guerra imposades, l’economia va acabar sent un absolut caos, amb una inflació absolutament inconcebible. Els preus de les coses pujaven d’hora en hora. El del pa o les patates va arribar a comptar-se per milions de marcs el quilo, i es va arribar a imprimir bitllets de 5.000 milions! La situació dels obrers i de les classes mitges era veritablement terrible, i es va desencadenar un veritable caos social. Finalment, i gràcies a  crèdits internacionals massius, cap a finals de la dècada la situació va estabilitzar-se… Fins que el dijous 24 d’octubre de 1929, el dijous negre, la Borsa de Nova York es va ensorrar.
    Si els efectes tant als EUA com a Europa van ser molt durs, a Alemanya van ser devastadors. L’estabilització econòmica s’havia aconseguit gràcies a crèdits, molts d’ells internacionals i força onerosos, dels quals s’havia anat ajornant any rere any l’amortització. No pas els interessos, esclar. Ara, tothom va espantar-se, exigint el pagament immediat d’interessos i amortitzacions endarrerits, la qual cosa va incrementar brutalment els efectes generals de la crisi. Plegaren milers d’empreses, milions d’obrers quedaren al carrer i el gover i la Hisenda pràcticament en fallida no tenia capacitat de fer front, ni tan sols de pal·liar mínimament, la situació.
     Els governs de l’SPD, socialdemòcrates i sense majoria absoluta al Parlament, no se’n sortien. I a més, les exigències de devolució del gran deute adquirit a fi de fer front els pagaments de les indemnitzacions de guerra, més l’obligació de seguir pagant aquestes indemnitzacions, van tornar a condemnar una gran part de la població a treballar per pagar el deute públic. No pas per menjar calent dos cops al dia, i compra-se unes sabates noves quan s’espatllaven les que es tenien. Això els qui treballaven, perquè l’atur era descomunal. Per cert, els desnonaments de gent que no podia pagar els lloguers, eren massius.
     L’NSDAP, els nazis –un apel·latiu aleshores honrós i cada dia més respectat per més i més ciutadans– atacaven durament al govern, presentant solucions demagògiques, però engrescadores. Entre elles afusellar els milionaris especuladors. I de partit gairebé marginal que era el 1929, amb sols que 20 escons al Parlament de Weimar, el 1931 passava a tenir 107. i en les eleccions anticipades de 1932, 230… i el poder al seu abast.  
    Per la seva banda, els comunistes del KPD, dins de la política dirigida per Stalin de “classe contra classe”, feien grans declaracions de principis marxista-leninista-stalinistes –segons l’argot utilitzat aleshores– i titllaven els socialdemòcrates de socialfeixistes, i per tant els veritables enemics del proletariat. Menystenint els nazis i arribant a votar algunes vegades amb ells i contra els “socialfeixistes”. El final de la història és conegut. Hauria de ser-ho. Georgi Dimitrov, empresonat a Berlín acusat de ser qui havia calat foc al Reichstag, va ser absolt, i marxant cap a l’URSS va saber explicar l’enorme error que s’estava cometent. La solució trobada va ser molt típica de l’estalinisme: una girada de 180 graus d’avui per demà, i potenciar la formació dels fronts populars amb un socialistes ara requalificats i si era possible amb les dretes democràtiques. Massa tard, però. I aquella crisi, no ho oblidem pas, va acabar amb una terrible guerra d’abast mundial.
    Una guerra que va començar amb dues annexions. Volgudes i acollides amb entusiasme per una gran majoria de la població annexionada al gran Reich que recuperava el seu camí cap el fitur. Àustria, que no va ser envaïda com es va al·legar quan el Reich va ser derrotat, el març de 1938, i els territoris dels sudets, octubre del mateix any.
    La història, cal insistir, no es repeteix gairebé mai amb els mateixos paràmetres. Ni tan sols amb els mateixos actors. Perquè si és així, aleshores –com titllava Marx a Napoleó III que somiava ser una reencarnació de Napoleó I, i que es l’origen de la famosa i tan mal interpretada frase–, sí que solen ser una paròdia. Una paròdia, però, que  pot acabar en catàstrofes com Sedan i les seves conseqüències. Per la qual cosa també cal saber prendre nota d’algunes experiències, i no actuar com si el món, i les nostres circumstàncies, haguessin començat ahir per la tarda.

I tornem a la nostra realitat actual
    Ara ens trobem altra vegada immersos en una pregona crisi econòmica d’abast mundial. Una crisi sobre la que, davant una estúpida, quan no suïcida, negació de la realitat quan ja tot indicava que havia començat a treure el morro, escrivia jo el març de 2007: “Sí, sembla impensable un nou dijous negre. Però les coses impensables, són aquelles que succeeixin de manera impensada, inesperada, i per això mateix no tenen un remei efectiu i ràpid.”.
    I al gener de l’any següent, comentant uns articles de l’analista nord-americà Mike Whitney, i del professor d’economia Peter Spencer, en els que tots dos apuntaven un possible, i immediat, col·lapse del sistema bancari, com ja havia passat el 1929, comentava jo que molt possiblement, i tenint ja la experiència que no es tenia aleshores, el que ja s’apuntava potser no seria un crac d’avui per demà, com havia estat el de feia 80 anys i que havia agafat tothom amb els pixats al ventre, perquè el sistema tenia formes de pal·liar el cop que ells apuntaven, però que: “sols que sigui la meitat del que [Whitney i Spencer] diuen, Déu n’hi do!” ...
    I em vaig equivocar escrivint allò de què ara no agafaria tothom amb els pixats al ventre, perquè així ha estat. En aquells moments ja estaven petant un fotiment de petits bancs de Florida i altres estats dels EUA. Uns mesos després, feia fallida Lehman Brothers i la crisi va començar oficialment. Estenent-se arreu a través de les subprimes i altres productes tòxics, anàlisis falsos d’economies con la grega o la irlandesa, etcètera, etcètera. I alguns encara no s’han assabentat ara mateix de com està la situació real. De manera que sis anys després de l’ensorrada de Lehman Broters, que és el tret de sortida oficial de la crisi –que ara ja sabem, si volem saber-ho, que en realitat va iniciar-se els anys 90– la crisi segueix. Perquè no és una simple crisi econòmica, ni tan sols estructural, és una crisi sistèmica, del sistema, del model econòmic imperant. Una crisi que no ha tingut les característiques brutals, quasi que d’avui per demà, de la 1929, però que s’allarga i allarga i sumeix dia rere dia més i més gent dels països industrialitzats en unes condicions progressivament més deteriorades. I sense sortida a la vista. I aquí està el problema, amigues i amics. Aquí.
    Si ens ho mirem seriosament, els moviments purament nazis, o neonazis, més addictes a la violència per la violència i a una xenofòbia primària, que a plantejar alternatives engrescadores per una ciutadania actual –com sí que va passar els anys 20-30 del segle passat, primer a Itàlia i després a Alemanys– és ara per ara més aviat residual. Que no vol dir que no revifi. Hi ha però altra moviment en ascens, que ve a presentar el mateix producte, les mateixes idees, les mateixes alternatives, però embolcallades per unes formes més actuals, més d’aquest temps, que aquelles altres a les que el rellotge se’ls va parar fa setanta anys.
    Parlo dels moviments d’ultradreta apareguts arreu d’Europa. Indicativament, i no pas per casualitat, més a l’Europa rica, que no a la pobra. Moviments que els més polititzats s’aglutinen al voltant, si més no inspirats, pel Front Nacional francès, mentre que per altra banda hi ha tot un magma de moviments, grups i grupúsculs, mobilitzacions més o menys espontànies, que fan molta il·lusió a gent molt esquerranosa. Alguns dels quals, però, a mi em fan més por que una pedregada. Però això ho deixaré per la setmana vinent.
    Ara, rebeu una salutació. Cordial, com sempre.
                                                                           Francesc Font

PD. L’ABC, portaveu paraoficial del govern i de la dreta que juga a presentable, ha trencat la seva aparent moderació i demana la il·legalització de l’Assemblea Nacional Catalana i el processament de la Carme Forcadell per sedició. Veient això, i contravenint tot el que vinc argumentant, ¿cal davant aquesta barbaritat deixar-se de teoritzar, i parlar de feixisme pur i dur?
                       

i