Amigues i amics:
a la darrera carta, deia que faria cap a un mes de descans. La raó d’aquesta aturada era que estic posant una mica d’ordre en una pila de coses. Res de dramàtic: papers, un fotiment de diapositives de quan la Mercè –la meva senyora, ja sabeu– i jo trescaven per les muntanyes, vells papers més o menys subversius…
Però de cop i volta, la realitat diària s’ha fet present. Una realitat que m’ha creat la necessitat, física i espiritual alhora, de fer un comentari. De dir la meva, sinó rebento. I aquí va.
Una troupe més aviat tenebrosa
Aquest cap de setmana hem patit un tenebrós desembarcament. Ha vingut De Cospedal, que quan hi va haver aquella falsa denúncia, amb segell policial i tot! contra Mas i família, la vam podem veure dient molt somrient –amb l’alegre aprovació de Sánchez-Camacho, qui com podem veure constantment, sempre va enganxada al poder que arriba de la capital del Centre– que amb gent així, Catalunya acabaria semblant una república bananera. La mateixa Cospedal que després va dir allò de “indemnización en diferido en forma de simulación”, referint-se als diners que seguia cobrant cada mes Bárcenas, en teoria acomiadat. La mateixa que en un cara a cara judicial amb Bárcenas respecte sobrets amb dinerets que anaven o venien per la seu del PP a Madrid, va sortir més que escaldada. I que aquí ha parlat de machetazos. Es referia a que nosaltres som molt violents, o a fer venir la Legió a posar ordre?.
I Fernández Díaz, sobre qui pel que sembla la nostra Alícia va dir coses força curioses allà a La Camarga, i que havent hagut de reconèixer que la informació sobre la família Mas –amb segell policial i tot!– era falsa, ha estat incapaç de trobar els responsables. Ni tan sols comptant amb la simpatia i la intercessió de Santa Teresa de Jesús.
I Montoro, dit don recortes, de qui corre per internet informacions de què l’empresa Monthisa, Montoro e hijos, SA, ha comprat, a preu de saldo i a través d’HIG Capital, establerta a Miami, 979 pisos que eren de Bankia, qui els havia traspassat al “banc dolent”. Fins The Well Street Journal ha comentat la jugada. Montoro, que havia promès demostrar amb xifres que Espanya no sols no ens roba, sinó que ens mima, però que dissortadament s’ha deixat la calculadora a Madrid. Per més que sí que ens ha explicat que això de les balances fiscals és una camàndula que sols serveix que per dividir els espanyols. Cosa en la que estic d’acord, ja que demostren que hi ha uns que cobren i altres que paguen.
I també ha vingut, naturalment, don Mariano, aquest senyor de profundes reflexions i pregones anàlisis: “son hilillos como de plastilina que se deshacen en el agua”. va sentenciar seriosament quan allò del Prestige, demostrant que no té punyetera idea ni qué és plastilina ni qué és petroli cru. Que quan ja es preveia una Diada força massiva, va dir despectivament: “No estoy para lios ni algarabías”. O que assistint als funerals de Mandela, fetes a un estadi de futbol, l’única cosa que se li va acudir dir era que s’havia emocionat d’allò més… recordant la victòria de la roja en aquell mateix estadi. Imbecil·litat per imbecil·litat, la de Botella va ser més divertida.
Sí, ha estat el lluit desembarcament d’una colla ben embolicada amb els casos Gürtel, Bárcenas, els lios del País Valencià i Mallorca… Que dirigeix un partit que ha tingut tots els seus tresorers, tots! embolicats i imputats per foscos afers econòmics, i també la més llarga llista de diputats, alcaldes i regidors imputats. Alguns fins i tot en la presó o a punt d’entrar-hi si no fos per una justícia francament comprensiva envers el poder i els poderosos.
Sí, tot una troupe presentada amb teatrals i joiosa alegria per l’Alícia del País de les Merabolles. Aquesta senyora que pregonava haver tingut un nen gràcies a un miracle científic, que quasi igualava aquell altre de Judea, però que al final s’ha sabut que tot va anar de la manera més natural i clàssica possible, la de sempre –el dolent no és pas l’acte es veu que pecaminós en els ambients peperos, sinó que la fonda hipocresia de la història inventada per justificar el pecat. Una senyora, que pel que s’ha anat sabent de la tèrbola història conegudament inconeguda de La Camarga, va actuar en ella amb una barroeria més que destacable. Incloent els comentaris fets sobre gent del seu propi partit, com gent gent seriosa i eficaç.
Una senyora que amb ben poca capacitat per adonar-se de la realitat que l’envolta i de la que és part i està immersa, va presentar la troupe com una gent extraordinària, que és la que necessitem imperativament els catalans a fi salvar-nos de la catàstrofe a la que ens estan duent l’actual govern català i acòlits. I ella, com la màxima figura a Catalunya d’aquesta Arcàdia feliç, de la que seria gran deessa salvadora. Naturalment. I al seu costat, Millo rient-li les gràcies, a ella i a tots els altres.
S’ha perdut la dignitat?
Bé, al capdavall, tot això forma part d’una història que ja sabem, per repetida, i que no és la que m’ha dut a fer aquest comentari en un moment que havia previst com de descans, no. El que m’ha dut, quasi diria que el que m’ha obligat, a fer-ho, és que després de les barbaritats que Soraya, Montoro, Fernández Díaz, Sánchez-Camacho i altres han dit aquests dies, i que se sumen a les que incansablement venen dient des de fa anys, a l’endemà d’haver acabat l’aquelarre pepero, el més representatiu del partit que governa a Catalunya, encapçalat per Mas català i rodals –alguns d’ells sistemàticament insultats personalment dia rere dia cal insistir– va i es reuneixen amb amb una fornida representació de la troupe a fi de fer un bonic dinar de germanor com bonica mostra de voluntat de diàleg i d’acord… Amb els qui ni volen dialogar, ni acordar res.
És que s’ha perdut la dignitat? Personal i política. De debò, no entenc res. O sí? I penso que és molta la gent que tampoc entén res . O sí?
I avui s’ha sabut una burlesca resposta a l’humil gest de bona voluntat de la gent que va anar al dinar bandejant, o oblidant, greuges nacionals i personals. L’Alberto Fernàndez Díaz, regidor pel PP a l’Ajuntament de Barcelona, denunciarà a l’alcalde, Trias, si cedeix el padró municipal per fer la consulta sobiranista. Trias és un dels qui va anar al dinar de bona voluntat.
Tot plegat, ha fet que la Mercè, que és més emotiva que jo, s’hagi posat a cent. Tot dient, un cop ja més calmada, que aquesta amenaça, que va dirigida a tots els qui van anar a la trobadam, és al cap i a la fi el que mereixen els qui sembla voler dialogar amb el buit.
Amicalment, com sempre.
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!