Amigues i amics: seguueixo aquesta setmana els meus comentaris inspirats, per dir-ho d’alguna manera, en l’afer Xipre. I els començó amb la satisfacció, també per dir-ho d’alguna manera, que la darrera reunió de l’Ecofin, ga arribat a la mateixa conclusió que jo: el conjunt dels qui controlen la cosa econòmica de l’UE, estan desconcertats. Totes les seves previsions, s’estan anant en orris.
- Amigues i amics:
- acabava l’anterior carta fent tres preguntes. Retòriques, esclar. D’aquelles que qui les fa ja en té resposta, o la seva resposta. Recordo que una era: a què es pot deure aquest trencar amb les regles de joc, com ha passat ran el cas Xipre? La segona: qui està pagant, i seguirà pagant mentre li quedi un alè de vida, els plats trencats per les institucions financeres? I la tercera: qui podria ser el proper a rebre l’ucase de la troika?
L’Ecofin s’ hi preocupa
- Anem per la primera, avançant que com que sóc enemic de conspiracions tenebroses —es diguin judeo-maçòniques, trobada de Davos o grup Bilderberg— no crec que aquest trencar les regles de joc es degui a cap decisió d’uns senyors grassos, vestits amb frac i barret de copa, que confortablement assegut a una butaca i fumant un puro ben gros i car, diuen satisfets: a qui cardarem avui? No, això està bé per la senyora Fabra i altres subproductes de la reacció per l’estil, però no pels qui manen de debò, ni tampoc pels seus empleats o representants a les altes institucions europees. La gent de la troika, i alguns ministres d’Economia, posem per cas, que són gent seriosa. Dissortadament per la gran majoria.
- Dit això, intento respondre a aquesta pregunta dient amb satisfacció que la reunió de la setmana passada feta a Dublín per l’Ecofin —nom amb el que entre amics i gent del ram es coneix de manera familiar el seriós Consell d’Afers Econòmics i Financers de l’UE—, ja li ha donat resposta. Tot just la resposta que jo tenia preparada: estan desconcertats. No ho han dit d’aquesta manera tan directa i contundent, esclar. Però aquesta és la conclusió que cal treure de la informació arribada sobre la trobada: res del que està passant respon a les seves anàlisis, a les seves a previsions. La realitat ha fugit del seu control.
- I també, de manera quasi que subliminal, han acabat dient que creix la inquietud, la seva inquietud, davant del fet de què se’ls van obrint fronts, un rere l’altre. Algun a llocs del tot inesperats fa pocs mesos. Així, aquell primer llistat d’economies de la zona euro que feia aigües —Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya, o Spain, països batejats entre el menyspreu i el sarcasme com economies pigs— s’ha anat ampliant, i ara ja són set o vuit les economies de la zona euro, incloent la francesa, que no tenen clar si la recuperació arribarà a temps. O sigui, abans de la catàstrofe. Més alguna de fora de la zona euro, com la britànica, que no està tampoc per gaires alegries.
Allò de crisi sistèmica
- I havent arribar aquí, torno al primer capítol d’aquesta carta, allà on dic que la definició crisi sistèmica no té els mateixos continguts si la diu algú incapaç d’entendre, i comprendre, que pugui existir un món, una societat, un mode econòmic posterior, i per tant superior, al capitalisme —un món, una societat, en la que la provatura que es va fer d’un capitalisme d’estat no va estar més que una amarga i errònia experiència, una mostra de camí no a seguir— o si la diu algú que de manera, teoritzada, o no entén que la història és dialèctica. Que el mode de producció capitalista va succeir als modes feudal i senyorial, com aquests van succeir a l’esclavista. Que també va fer molts camins errats abans de poder desenvolupar-se plenament, i que malgrat el seus defectes i errors, va ser, és evidentment, superior als anteriors. Però que també té els seus límits de desenvolupament, i per tant, ves a saber si estem assistint als seus darrers moments —que poden ser molt, massa, llargs—, i que també ves a saber si serà una mort dolça, o bé una convulsa agonia…
- Si ja ho sé, i així ho vaig escriure a aquella mateixa carta, que al capitalisme l’hem matat moltes, massa, vegades… sense que ell se n’assabentés de què ja estava mort. I així ha anat la cosa. Però que massa sovint s’hagi confós els desigs amb la realitat —mètode ben poc marxista, diguem de pas—, no vol dir que el capitalisme sigui immortal. Per a tota l’eternitat, que és un temps d’allò més llarg. Perquè, i ja que he mencionat a l’amic Karl, segons ell:
“cap força social desapareix abans que no hagi desenvolupat totes les forces productives que hi ha dins d’ella, i mai no apareixen de noves abans que les forces materials de la seva existència hagin madurat en el si de la societat antiga”,
- i perdoneu que m’hagi posat doctrinal —que no doctrinari.
- La qüestió és si la força social dominant, la capitalista, ja ha desenvolupat totes les seves forces productives… I també, esclar, quina és la veritable situació de les que l’han de substituir. Aquests nous moviments, són aquestes noves? O són un residu de les velles? I ho deixo aquí.
-
I ara, parlem dels pagans
- La segona pregunta, qui està pagant, i seguirà pagant mentre li quedi un alè de vida els plats trencats per les institucions financeres? també era, i és, retòrica. I la resposta ja no és simplement “la meva resposta”, sinó que l’està donant —encara que de forma més instintiva que no pas conseqüent— molta, moltíssima gent. Gent que d’una o altra manera diu que l’estan, l’estem, pagant exclusivament els de sota. I pels “de sota”, ja no hem de comptar sols que les clàssiques classes baixes: obrers poc qualificats, jornalers, etcètera, sinó que hem d’incloure tota mena de classes dites mitges, o que es pensaven ser mitges: assalariats de tota mena, autònoms, petits i també mitjos empresaris, gent de la faràndula i del món de l’art protegits i mimats per les diverses administracions, professionals de la sanitat i de l’ensenyament, un ample sector del funcionariat… O sigui, la gran majoria de la societat.
- Tota aquesta gent és la que està pagant no sols els desgavells que van fer les entitats financeres en el passat, sinó que els enormes beneficis que estan obtenint els especuladors, ara mateix. I ho fan, ho fem, a través d’una subtil espoliació massiva i sistemàtica. Subtil no pas perquè sigui enginyosa ni astuta, sinó perquè els llargs anys del “desarrollisme” nascut els seixanta del segle passat i que ha arribat fins l’esclat de la bombolla, la nostra i la dels altres, han adormit massa consciències.
- Centenars de milers de treballadors de tota mena, incloent gent de situació que semblava privilegiada, han estat foragitats del mercat de treball, o han hagut de tancar les portes del seu establiment, o malvendre el seu mitjà de vida. La gran majoria de manera definitiva. Sense esperança que arribin nous temps més favorables. I els assalariats que segueixen treballant —ara tots ells en precari—, han vist reduïda la seva capacitat adquisitiva per dues vies.
Una ha estat la concreta i descarada reducció del salari ha través de la concreta i descarada coacció —aquesta reducció, era l’única forma de salvar l’empresa—, als qui ja treballaven. O bé, salaris inferiors als anteriors o als que marquen els convenis, esdevinguts paper mullat, quan es tracta de nous contractes.
L’altra fórmula d’espoliació massiva, ha estat a través de l’IVA —del que com ja se sap es lliuren grans empresaris—, que a banda de ser un imposta “en cascada” que acaben pagant en la seva totalitat els darrers compradors del producte —que no tenen cap desgravació—, tampoc el seu impacte real queda reflectit en l’IPC, ja que mentre que bona part dels queviures i altres elements bàsics, que són de compra més i menys quotidiana i necessària, s’han incrementat entre un quatre i un vuit per cent, televisors. mòbils, iPhones, tablets, etcètera, que no són de compra necessària i continuada han baixat de cost, “equilibrant” el cost de la vida de manera que no es dispari. Doncs bé és tot just sobre aquests sectors de la societat, incloent els aturats de llarga, quan no definitiva durada, i els pensionistes, incloent els de pensió mínima, sobre qui cau el cost de la crisi.
I encara ens queda altre aspecte, i molt important, la sistemàtica degradació d’allò que es coneixia com estat de benestar, però així ho deixarem per la propera, i ja definitiva, carta sobre el tema. Així que amics i amigues, i ben cordialment com sempre, fins la setmana vinent.
Francesc Font
- ?
- PD. Potser que cal parlar, si més no començar a fer-ho, sobre la constant i pregona radicalització del govern espanyol. Una radicalització cap a postures que comencen a deixar de ser simplement dretanes, cosa lògica en el PP, per passar a internar-se en territoris de la més pura ultradreta.
- Legislació a cop de decret malgrat que la majoria absoluta assegura l’aprovació de qualsevol llei, “estalviant-se” així el pesat i enutjós tràmit del debat parlamentari, que obliga, a donar explicacions sobre lleis irracionals.
- Increment de formes de control social i policial sobre la gent que no vol ser simple membre de cap ramat. Eliminació contínua dels de ja per si precaris elements de control democràtic.
Atac sistemàtic, ideològic i material, cap a Catalunya. Amb postures per part dels ministres de vegades absolutament ofensives.
- La FAES, FAlange Española, no ens enganyem, comença a passar a primer pla en quan a organització ideòloga de l’acció del govern. Que des del mateix govern apareguin ministres i alts funcionaris del govern que acusen qualsevol veu discrepant de ser proetarres o nazis, ja és el súmmum de la degradació política, intel·lectual, moral i humana.
?
?