Amics i amigues: seguint amb la qüestió no tant de Xipre, sinó que del conjunt d’esdeveniments que ja estaven damunt la taula, per més que no se’ls volia veure, cap a l’any 2007, cal arribar a fer, fer-nos, algunes preguntes, diria què crucials, sobre el que està passant. Al final de la carta les hi trobareu.
-
dimarts, 2 d’abril de 2013
166a carta. Xipre al fons II
Amics i amigues:
el títol d’aquesta carta en tres parts, Xipre al fons, intenta dir que el cas de Xipre és, en si mateix, anecdòtic —excepte pels xipriotes, esclar—, alhora que també és força important ja que és l’expressió del grau d’incoherència i desconcert en el que es troba la Unió Europea. Una incoherència i desconcert que, per la seva banda, és l’expressió de la pregona crisi per la que està passant el model econòmic imperant des de fa un parell de segles. I havent arribat aquí, perdoneu que un cop més em citi.
El maig de 2007, en un dels primers treballs que duien aquest nom de Cartes per a qui les vulgui llegir —i que aleshores sols trametia que a una colla d’amics, tots ells amb un històric compromís d’esquerres—, davant dels negres nuvolots que ja començaven a apuntar: crisis bancàries que estaven succeint a Florida, on alguns petits bancs havien començat a petar; actitud del president de la Fed, el cínic Alan Greenspan, negant informació del que estava passant al Congrés dels EUA ja que tot: “era massa complicat”, i un desmesurat creixement aquí de una colla de botigues-xiringuitos on qui tenia massa crèdits dispersos els podia acumular en un de sol, ¿ho recordeu?, vaig escriure que sí, que estàvem instal·lats en un temps en el que tots nosaltres —els del món dit occidental, esclar—, semblava estar vivint en un món feliç, afegint després:
Però, ¿i si les coses es torcen? I si malgrat tots els índex de benestar, hi ha una crisi? Una crisi de debò, vull dir? És ben veritat que un altre 1929 és poc imaginable, perquè el sistema té mil i una formes d’evitar-ho. Les possibles grans crisis recents, la del petroli del setanta, de la Borsa de Tòquio cap els vuitanta, algunes maniobres de l’inefable Soros, etcètera, van tenir eficaços cossos d’apagafocs. Sí, és impensable un nou dijous negre. Però tot just, les coses impensables són aquelles que passen de manera impensada, inesperada, i per això mateix, no tenen un remei efectiu i ràpid.
I al mes de gener del 2008, quan la cosa començava a estar clara per qui no tingués els ulls entelats de felicitat neoliberal, vaig tornar mamel tema:
El proppassat 17 de desembre la revista Counter punch, de Washington, publicava un llarg article d’un analista polític independent, Mike Whitney, d’espectacular i amenaçador títol, S’acosta el col·lapse del sistema bancari europeu. Un títol i article certament catastrofistes, fins i tot un pèl massa. Ara bé, sols que encerti la meitat, Déu n’hi do!
Arriba la sempre punyetera realitat
En aquell moment, sí. Podia semblar que l’article de Whitney era efectivament catastrofista. Però ben aviat la realitat, la sempre punyetera realitat, es va imposar, i va ser tot just aquell mateix any que el sistema financer europeu, i en bona part també el nord-americà, va començar a fer aigües.
El 2008 va saltar la crisi bancaria islandesa —que per més que es digui no s’ha solucionat i les seqüeles de la qual segueixen ben vives—, seguida quasi que immediatament per la d’alguns bancs britànics: Royal Bank of Scootland, Northorn Rock o Bradford & Bingley, que van haver de ser nacionalitzats. Amb la corresponent injecció massiva de diners públics.
Aquests casos corresponien a països fora de l’espai euro. Però dins d’aquest espai hem tingut com fets importants la la greu crisi de l’entitat financera franco-belga Dexia —injecció de 6.400 milions d’euros, més una pòlissa de garantia per import de 150.000 milions per part dels estats francès, belga i luxemburguès, per més que malgrat això, Dexia torna a tenir problemes—; Irlanda, que va haver de rescatar els seus bancs incrementant el dèficit públic en un 32,4 per cent; Grècia i Portugal amb la mateixa cançó de l’enfadós de rebre ingents, alhora que insuficients, quantitats de diners, que hauran de tornar…
Respecte del cas espanyol, més val no parlar gaire, perquè cal suposar que el coneixeu sobradament: fallida general de l’un dia modèlica xarxa de caixes d’estalvi, més alguns bancs. Lliurament tant per part de l’estat primer com per part del Banc Central Europeu després, d’ingents quantitats de milions d’euros a un conjunt d’empreses financeres tècnicament en fallida. La conseqüència ha estat que el dèficit públic s’ha disparat quasi que exponencialment i ja ronda els 800.000 milions d’euros. Xifra absolutament impossible de compensar dins d’aquest segle. I això, suposant que comencés la recuperació econòmica demà passat per la tarda.
Però em aquest repàs —reconec que superficial—, queden algunes incògnites, com Regne Unit, França i Alemanya amb una ja massa sostinguda i continuada recessió. I també Itàlia, de la que pel que he pogut entendre es pot dir que no està ni bé ni malament, sinó que tot el contrari. I són tot just les quatre més grans economies de l’UE.
I no faig menció a la situació dels EUA, on malgrat haver fet una política monetària antiausterirat, amb fortes injeccions de moneda als bancs, l’economia segueix estancada. Amb la qual cosa, allò que ja abans de la fallida de Lehman Brothers va dir altre economista, Bill Gros, de Princeton: “En definitiva, estem assistint a l’anorreament del nostre sistema actual bancari” s’ha anat complint. No es tractava, ni es tracta, d’una qüestió immediata. Penso, però, amigues i amics, que som ben bé immersos dins d’un procés.
I és per això que he escrit que el cas Xipre, del que tan exhaustivament es va parlar la darrera setmana i que com de costum ja està ofegat per altres notícies —el gran drama de la parelleta Iñaki-Cristina aquí, els possibles casos de corrupció a França, ves a saber quines a altres països— era anecdòtic en si mateix. L’economia de Xipre, com la d’un conjunt de països no fa gaire temps incorporats a l’UE, és absolutament irrellevant. A més, ara es va sabent que allò de paradís fiscal cal matissar-ho. Certament que hi ha empreses russes que tenen, o tenien, diners a Xipre, però més que com refugi de diner negre, com una forma de tenir euros a mà a l’hora de negociar amb països de l’UE sense necessitat de fer canvis amb rubles, etcètera.
El que veritablement és important
Per altra banda, com ja comentava a la carta anterior, el paradís xipriota, comparat amb altres que estan aquí mateix, al tombar de la cantonada, era més aviat un jardinet pel que sembla no massa ben endreçat. No és pas això el que jo considero important, fins i tot significatiu, de tot aquest afer. L’important de debò, per a mi esclar, és que elements dirigents de l’UE i de l’FMI, gent de conviccions econòmiques absolutament, radicalment, defensora i garant del mode econòmic conegut per capitalisme: llibertat de mercat, d’acció econòmica mínima intervenció possible per banda d’instàncies estatals, etcètera, etcètera, i per tant ardits defensors de les regles de joc del mode de propietat privada del mitjans de producció i de canvi, hagi decidit trencar de manera força barroera amb una regla sagrada del mode: la sacralitat dels dipòsits bancaris.
Perquè una cosa és que la fallida d’un banc arruïni els dipositants, cosa que és al capdavall un afer privat entre entitat i dipositant —per més que tot i amb això, els estats controlen uns fons de garanties que asseguren, encara que sigui força teòricament en cas de fallida general, el rescabalament d’unes quantitats mínimes. Altre cosa és que un govern, com ha fet l’espanyol, imposi als bancs alguna mena d’impost sobre els dipòsits, impost que tothom sap que acabaran pagant els impositors, però mantenint les formes això sí.
En el cas de Xipre, però, la cosa és molt diferent, ja que l’impost, exacció o quita és directe sobre el dipòsit i a càrrec del dipositant. I a més, amb efectes retroactius, ja que primer s’immobilitzaven els dipòsits que ja estaven ingressats, i després es pagava sobre tot allò que s’havia ingressat prèviament, i que podia ser al llarg d’una pila d’anys.
La idea primera era prou bèstia, ja que tots els dipòsits havien de pagar, per més que fos en una escala diferent segons la quantitat. Però encara que després s’hagi situat la quantitat gravada per damunt dels 100.000 euros, ho segueix sent. Ja sé que és fàcil fer demagògia esquerranosa amb aquesta quantitat, gens fàcil d’estalviar amb un sou mitja, fins i tot bo. Però també és possible que entre els posseïdors d’aquesta hi hagi molts que d’una manera absolutament legal i honesta: venda d’un pis o terreny, tenir forts ingressos per una professió molt rendible… gent, tot just, que no amaga els diners que té i que cal suposar que ha pagat els seus impostos. També petites i mitjanes empreses. I és greu, molt greu, que aquesta gent hagi de sufragar d’avui per demà les males inversions —en bons grecs, principalment— del conjunt del sistema financer xipriota.
I fixeu-vos, amics i amigues, que estic parlant des del punt de vista de les regles de joc del més pur capitalisme.
Però en tota aquesta història, hi ha una cosa que és certament força interessant, i ara parlo des de fora de les regles de joc del mode de producció imperant i també des de fora del teòric funcionament democràtic de l’UE. Sense un previ debat intern en el si de l’UE, i sense comptar per a res amb el govern de Xipre, que no va ser convidat a la reunió, tres representants de la dita troika —Comissió Europea, BCE i FMI— es van reunir i van decidir, sembla ser que d’avui per demà, que el govern de Xipre havia d’apujar impostos i fer una quita, exacció o quasi que espoliació sobre tots els dipòsits bancaris. Que després es fes a partir dels cent mil, ha estat presentat quasi com una victòria del govern xipriota!
I per acabar d’arrodonir la jugada, Jeroen Dijsselbloem, president del dit Eurogrup, que no és un organisme regular sinó el nom que rep la simple reunió mensual de ministres d’Economia —no se sap si per prendre decisions o simplement que per bescanviar opinions i cobrar dietes, ja que les decisions de debò les pren la troika— va deixar anar que Xipre assenyala el camí a seguir. I que a partir d’ara, aquest camí és que en cas de necessitat, els dipositants han de finançar la recuperació d’un banc amb problemes —i el Jeroen és socialdemòcrata!
Bé. amics i amigues, fins aquí per avui. La setmana vinent espero acabar aquesta trilogia, però deixo aquí unes preguntes: A què es pot deure aquest trencar amb les regles de joc? Qui està pagant, i seguirà pagant mentre li quedi un alè de vida els plats trencats per les institucions financeres? Qui podria ser el proper a rebre l’ucase de la troika? Així que, amigues i amics, us deixo rumiant les respostes.
Amicalment, com sempre,
Francesc Font
PD. Qui serà el proper a rebre l’ucase de la troika? era una de les preguntes que he formulat abans. I ja heu vist com la troika s’ha passat per l’entrecuix la decisió del Tribunal Constitucional de Portugal, i com el govern portuguès ha dit servilment: Si, amo. Ara bé, la pregunta segueix vigent: Qui serà el proper?