Cartes per a qui les vulgui llegir

Amigues i amics:

    els qui em veniu seguint des del començament d’aquestes cartes, que ja té mèrit! o els qui moguts per la curiositat ara esteu llegint les de ja fa anys, cosa que em dóna ànims per seguir, sabeu que des del començament ja vaig qualificar aquesta crisi econòmica com sistèmica. No vaig ser el primer, cosa de la que en sóc ben conscient, però sí que un dels primers en expressar que allò que ens estava caient al damunt, anava més enllà de les darreres crisis: la del petroli dels anys 70, financera asiàtica del 1997, la posterior del Japó que encara dura, etcètera. Fins i tot de la particular nostra de la bombolla immobiliària. Una concepció que de primer sols van, vam, gosar dir gent que, per dir-ho d’alguna manera, estàvem situats fora del sistema econòmic imperant. A la banda de fora del conjunt d’elements, materials i ideològics, que formen això que es coneix com capitalisme.

    I és que quan van començar a aparèixer les dades aïllades, les notícies encara disperses el que estava passant als USA, Alemanya, Gran Bretanya, Japó…, fins i tot al alguna banca suïssa com l’UBS, era relativament fàcil veure, si no es que es tenien els ulls enterbolits per concepcions ideològiques paradoxalment arcàdiques, que la cosa anava més enllà de la periòdica purga de cavall que el capitalisme necessita, i s’aplica, a fi de netejar-se els budells d’algun del seus excessos. I, va ser aleshores que en alguns analistes de l’escola marxista, va aparèixer el terme: crisi sistèmica. Que vaig recollir. I que temps després va començar a ser usada per gent que era ben impensable que ho fes. Sala i Martín i altres adeptes al més radical liberalisme econòmic, posem per cas.

    Poder ens havíem equivocat? Jo i els de la meva corda, esclar. No era pensable, ja que totes les dades confirmaven que el problema, la crisi, no havia arribat al seu cènit, sinó que seguia desenvolupant-se. Es tractava simplement d’una coincidència? Tampoc, ja que les receptes dels ultraliberals eren de més liberalisme encara. De què es tractava, doncs? Molt senzill. es tractava de què parlàvem de coses diferents.

 

    Uns, tot just aquells ultraliberals que amb la caiguda del mur de Berlín, i amb ell tota la resta de greus errors que encerclava i simbolitzava —diguem-ho clar—, van proclamar que la història com un procés dialèctic havia acabat. Eren tot juts els mateixos, que en els gloriosos inicis del segle XXI s’omplien la boca proclamant la bona nova de què allò de les crisis cícliques pròpies del capitalisme —una de les moltes bestieses del marxisme i dels marxistes, deien— ja estava més que superat… alhora que —ves quina causalitat, començaven a córrer informacions econòmiques en les que darrere del substantiu crèdit, anava una mena d’adjectiu qualificatiu de, per la immensa majoria, entre els qui jo em trobava, misteriós significat: subprime.

    Aviat, però, el mot subprime no sols va deixar de ser un mot misteriós, sinó que va començar a saber-se d’ell no sols a què es referia, sinó que també les seves conseqüències concretes: els estralls que començava a causar en l’economia dels països capitalistes desenvolupats. Aleshores, aquells de la bona nova van treure ferro a la qüestió: tot allò era un fenomen passatger, poc més que un acnè juvenil en un cos pletòric i ple d’energia. Després, però, i veient que no era pas cap acnè juvenil, sinó que tot apuntava que es tractava d’un hoste de llarga durada. Una enorme tènia allotjada a la panxa del sistema, aleshores sí, aleshores fins els ultraliberals econòmics van pronunciar el mot fins aleshores maleït: sistèmic. Crisi sistèmica.

    I Sarkozy i algun altre més van voler solucionar la qüestió: “Cal reinventar al capitalisme!” (sic!) va llançar el marit de la Carla Bruni en una reunió dels G-20. Evidentment, quan es parlava de crisi sistèmica, uns deien una cosa i altres en dèiem altra.

    I és així, com part d’aquesta crisi generalitzada, que s’ha arribat a Xipre, després d’haver passat per Grècia, Irlanda, Portugal, i encara no sé ben bé si també per Espanya. Ara bé, no faré aquí un repàs a la història concreta del cas xipriota. Primer que res perquè és d’allò més confosa. Ha banda de les informacions aparegudes a la premsa que podem considerar seriosa, he rebut dos dossiers sobre el cas, l’origen de tots dos de plana confiança, les explicacions de les raons i les desraons de tots plegats, el cert és que difereixen bastant.

 

La incomprensible raó del paradís fiscal

       En allò en el que sí que tothom està d’acord, és en que Xipre és, o era fins la setmana passada, un paradís fiscal. I que aquí està el quid, o l’origen, de la qüestió, però alguna cosa no quadra. Perquè també ho són Luxemburg, Letònia i Malta, dins de l’euro i l’UE. Gibraltar o l’illa de Jersey, dins de l’UE, però no de l’euro. Andorra, dins de l’euro però no de l’UE, i Liechtenstein i Suïssa, fora de l’UE i de l’euro, però més que lligats a tots dos. Fixeu-vos que no em refereixo a cap país llunyà i exòtic, sinó que a països als que que excepte l’illa de Jersey, per raons obvies, és por anar a peu o en bicicleta. Quasi quasi que fent un passeig. És així que a banda de què bancs i govern xipriotes hagin estat força potiners, la raó de “paradís fiscal” tan exhibida aquestes dies, no m’encaixa.

    Poder que en aquest afer cal anar una mica més a fons de la qüestió, fent-nos una pregunta. La crisi és de Xipre, o dels banca de Xipre, o de la Unió Europea? O poder que és en realitat una crisi no capitalista, sinó que del capitalisme com model de societat? I per tant tornem a allò de crisi sistèmica en una accepció, amb un contingut semàntic, que no és el que li donen aquells qui volen refundar el capitalisme. Sinó aquells que considerem que ha entrat en una via morta.

    Sí ja sé que els qui ens considerem comunistes —en el sentit ample del terme, que inclou molta més gent que la que se li va parar el rellotge el 1989— hem matat el capitalisme una pila de vegades. Des d’allò de: “és la lluita final…” de la Internacional fins l’emoció de veure la primera derrota de l’Oncle Sam, màxim símbol del capitalisme, amb l’entrada dels viet a Hanoi, tot passant per Imperialisme, fase superior del capitalisme, de Lenin. Però això ho deixarem per la setmana vinent.

    Així que, amics i amigues, fins a dilluns vinent si Déu, la troika i el Deutsche Bank, parlo per ordre d’importància, de menor a major, volen. Amicalment com sempre

                                                                                                    Francesc Font

 

PD. Ara que sembla haver caigut un estranya silenci sobre el cas, ¿algú pot explicar-me l’embolic de Método 3? Faig una mica de recopilació.

    El 10 de juliol de 1010, Sánchez-Camacho i Maria Victoria Álvarez, es troben a La Camarga —un lloc que pel que sembla hi ha més reunions político-confidencials, que al Via Veneto—, i la conversa s’enregistra secretament per l’agència d’informació Método 3. Empresa capaç de fer un impressionat informe sobre el conreu de l’avellana —impressionant el cost, vull dir: 30.000 euros— per encàrrec del tripartit, aquell no ja hi havia el dit clan de l’avellana. Primera qüestió ¿com era que algú sabia que s’anava a fer aquesta reunió privada? I a més que s’anaven a dir coses dignes de ser enregistrades?

    Dos anys i mig després salta la notícia. Maria Victòria, parella transaccional de Jordi Pujol Ferrusola, havia assistit a coses com que el seu manso traginava motxilles farcides de bitllets de 500 euros, no des d’aquí cap a Andorra —que és el que fan els evasors normals— sinó que des d’Andorra cap aquí (?), amb la qual cosa, si és així, tècnicament el Jordi no és pas un evasor fiscal, sinó que un ingressor. Quasi que un benefactor de les finances pàtries.

    De totes totes, si el nano m’hagués demanat assessorament, li hauria informat que per aquesta mena de mercaderia és millor un bona maleta, amb una bona tanca i a més lligada al canell, com es fa a les pel·lícules serioses. I també que hi ha sistemes més còmodes i fàcils de fer anar diners amunt i avall. I, a més, que dur la paia que tenia, i a més amenaçar-la quasi que de mort si deia alguna cosa, no era pas una mostra d’intel·ligència.

    El 2008 la parella de fet es trenca —quan penso en els pares del nen, tan seriosos i missaires, la veritat és que hem peto de riure— i dos anys després, que ja és temps! es produeix la trobada de La Amarga. Trobada en la que no se sap si l’Alícia feia el paper d’assessora espiritual, o el del Jesús Vázquez de Sálvame.

    Fins aquí, tot normal dins de l’anormalitat. Però altra vegada dos anys després —és una història ben lenta de reflexos—, es veu que corre la veu de que la trobada ha estat gravada, i fins i tot salta el nom del Zaragoza del PSC, ja que Método 3 té alguns lligams amb el PSC, i el currículum de Zaragoza té zones fosques en aquest punt de dossiers.

    Aleshores la Maria Victòria explica plorosa que està morta de por: “tengo un miedo de narices”, diu, perquè com ja se sap, els Pujol Ferrusola son una mena de família Corleone, però a lo bèstia. L’Alícia també es posa d’allò més nerviosa, i exigeix que la còpia de la conversa sigui secreta… I aquí començo a perdrem. Si la qüestió va anar al voltant de les mil maldats del manso de la Maria Victoria, i ella sols va fer que de confident espiritual ¿de què té por? De què els Corleone nostrats se la carreguin, perquè sap massa? És possiblement per això que es va negar a ser custodiada pels Mossos?

    Però hi ha alguna cosa més que tampoc hem quadra. De sobte, l’Alícia que sempre estava present a tot, i que amb aquest salero que Déu li ha donat cada dia la vèiem les teles a donant la seva opinió sobre tot el que passava, desapareix. Desapareix d’escena, i és substituïda pel Millo, un paio més aviat gris.

    I per acabar d’arrodonir el meu desconcert, ara resulta que l’Alícia i la Maria Victòria es van reunir sols que per parlar de les seves cosetes, dels seus nens i ves a saber si es van fer confidències picantones… I ja està.

Sisplau, que algú m’ho expliqui de manera que ho pugui entendre.