Cartes per a qui les vulgui llegir

 

 

 

164 Carta

Amics i amigues:

    acabava la carta anterior, apuntant que el gran problema del problema de la corrupció, és la convicció d’impunitat dels corruptes. El convenciment, deia, de què jo sí que puc fer això, perquè les lleis que ho prohibeixen s’han fet pels inferiors. I jo sóc superior, jo estic pel damunt. La qual cosa crea, es vulgui o no, la sensació de que tot t’està permés i per tant res que facis és delictiu. Ni tan sols és immoral o està malament. És un dret, per la qual cosa no hi ha ni tan sols mala consciència. Va ser un dels elements bàsics de la ideologia del feixisme. Uns eren superiors, i altres ho assumien.

    Posava com exemple el cas de l’Iñaki Urdangarín. Un nano provinent d’una família de la classe mitja de tall clàssic. Benestant. Famós com jugador d’un esport que tampoc te massa seguidors. Que en retirar-se de l’esport professional passaria a ser “algú que va ser…”. Algú que en circumstàncies normals, poder que s’aprofitaria d’una preeminència social més o menys passatgera, d’una circumstància favorable, per fer negocis més o menys discutibles. Cosa que, en molts diversos àmbits, és una constant en totes les societats ara per ara existents o han existit. Incloent les que que es definien com socialistes. Però ha s’ha donat el cas que, encara que sigui a través d’allò que abans se’n deia una braguetada, ha passat a habitar en una esfera superior. En la que el cap de família està situat no per damunt de les lleis, sinó que més enllà de les lleis. De qualsevol llei actual o futura. I tot ha canviat.

    Amb diferents situacions —aquesta és sobiranament excepcional, i perdoneu el joc de paraules—, aquest procés mental de sentir-se situat més enllà de les lleis normals, s’ha produït en la ment de centenars d’individus, homes i dones, del món de la política, de les finances i de la indústria. Des d’alcaldes fins ministres. Des d’economistes fabricants de complexos productes tòxics capaços d’arruïnar gent de bona fe, i també capaços de carregar-se petites, mitjanes i grans entitats financeres, fins depredadors de tota mena d’espais públics o privats. Un conjunt de gent que no es veu a si mateixa com a delinqüents, sinó que si són enganxats es veuen com víctimes de l’enveja dels inferiors. Quan no d’una injustícia

    O sigui, malgrat el que pugui semblar no formen part d’aquells que per les raons que sigui se situen al marge o fora de la llei de manera conscient, característica pròpia de qualsevol delinqüent normal. Des del de l’estrebada a una bossa fins l’assaltador de xalets —alguns dels quals, ves quina casualitat, tenen una caixa forta amb milers d’euros. Delinqüents honestos, si se’m permet l’expressió, ja que són conscients que hi ha unes lleis i que ells les estan transgredint, per la qual cosa no se’ls acut sortir als mitjans de comunicació exhibint-se, quan no donant consells. Molt menys presentar-se quasi quasi que com ciutadans exemplars.

    No, molts dels casos que a poc a poc van sortint a la llum, i que duen a exclamar allò de: Però com poden ser tens potiners? És que no veien que això no s’aguantava? són tot just l’exemple de l’existència d’un sentit d’impunitat sense el qual moltes coses que s’han fet, i se segueixen fent, serien d’una absoluta irracionalitat, per la manera tan potinera com s’han fet. Un sentit d’impunitat que du els implicats a situar-se no fora de la llei, no al marge de la llei, insisteixo, sinó que en una esfera en la que les lleis que regeixen i controlen els ciutadans comuns, res no tenen a veure amb ells. Ni els podem afectar, perquè ells viuen en altra dimensió. Superior, evidentment. Per la qual cosa, la sensació, millor dit, la convicció d’impunitat, és absoluta ja que res que facin és, ni pot ser, punible.

    Sols així s’explica, en el passat, el cas Naseiro, amb un dels implicats, Vicente Sanz, dient tranquil·lament a Zaplana: Jo estic a la política per forrar-me. I Zaplana trobant-ho normal. O ja en els nostres dies, el cas Millet-Montull, amb el primer declarant-se culpable del miserable espoli a l’entitat i als orfeonistes, i un cop fet això i no se si haver-se confessat i combregat a la seva parròquia, seguir deambulant pels llocs públics, entre ells la Ciutat de la Justícia, amb tota tranquil·litat. No barra, sinó que tranquil·litat, perquè creu, està convençut, que ell està més enllà, per damunt, de cap responsabilitat ciutadana.

    No parlem ja de totes les circumstàncies que han dut a la fallida de tantes caixes. És veritat que els grans bancs, o millor dit, els grans banquers, les volien eliminar, cert, però la colla de membres dels consells d’administració —de dretes i esquerres sense distinció ideològica, però sí amb bones i per ells ben merescudes dietes— han contribuït, i força. Col·laborant amb entusiasme i eficàcia, paradoxalment a través de la seva inacció, amb uns dirigents que veient que tot s’ensorrava es blindaven amb boníssimes indemnitzacions i millors pensions de jubilació. I ara no entenen que se’ls busquin les pessigolles…

    I, no parlem ja de totes les tèrboles històries de Mallorca i el País Valencià. Incloent Gürtel. I aquell senyor de Castelló a qui li tocava la loteria, i sempre premis grossos, cada dos per tres, alhora que s’exhibia orgullós davant les càmeres de televisió tot dient al seu nét: “Que te parece el aeopuerto del abuelo”, o la seva filla cridant “Que se jodan!”, quan s’aprovava una llei que, efectivament, jodia. Treballadors en actiu o en atur.

    I ara mateix, les prepotents actituds de Bárcenas. Explicant unes històries —fins i tot al jutge davant del qual declara!— sobre l’origen dels seus milions a Suïssa, al costat de les quals les pel·lícules d’Indiana Jones són d’una absoluta manca d’imaginació… O la de Díaz Ferran, el de la CEOE… O la d’abast molt més casolà, Xavier Crespo, l’alcalde Lloret, dient al programa 8 al dia, i segurament que amb tota sinceritat, que ell estava net de tot pecat…

    I tot això, amigues i amics, em du no pas a la fàcil denúncia de la podridura pròpia d’una societat capitalista, com sempre diuen alguns vells amics i camarades molt amics dels tòpics fàcils i grandiloqüents. No. Em du a una reflexió una mica menys visceral, però penso que més aclaridora de quina és ara mateix, tretzè any del segle XXI, la societat espanyola. La societat de la que, ens agradi o no, en formem part també nosaltres, els catalans. I de la que també tenim alguns tics. També.

    Aquesta reflexió és que en una societat capitalista, burgesa, seriosa, es poden cometre, i es cometen, moltes barbaritats, però sempre dins d’unes normes, d’uns paràmetres. La primera norma és que no se sigui imbècil, i la segona és que si hi és, t’ho has muntat malament i t’enganxen, has de pagar. No el delicte, sinó que l’error en la forma de cometre’l.

    És així, que quan als EUA Enron va fer fallida per una política econòmica ratllant l’estafa, malgrat la complexitat del cas el judici va ser força ràpid. I un dirigent, Kenneth Lay, va ser condemnat a 24 anys de presó, altre, Jeffrey Stherlling es va lliurar dels 42 anys de presó perquè va morir d’un atac de cor, i Clifford Baxter, possiblement el més innocent de tots, es va suïcidar. I a més, la prestigiosa empresa auditoria Arthur Anderson va caure en picat, fins haver de dissoldre’s, perquè havia signat que la solvència d’Enron era de pedra picada, després d’haver fet una auditoria més imaginativa que les històries de Bárcenas,

    I quan Madoff va ser enganxat quan la seva estafa piramidal va fer llufa, el procés va ser rapidíssim, 9 mesos, i la condemna, 150 anys, més que dura, i la fortuna de la dona va ser intervinguda.

    I el que ja és el súmmum, vist des d’aquí. Un exministre britànic, i la seva dona, van a la presó perquè havien enganyat la policia sobre qui conduïa el cotxe ara fa dos o tres anys, quan van cometre un falta de tràfic. O la ministra de cultura alemanya, amiga personal de la totpoderosa Angela Merkel, dimiteix perquè, fa trenta anys (!), havia fet una mena de còpia i enganxa, a escala d’època, en la seva tesi doctoral. O el president d’Alemanya, Christian Wolff, també dimiteix perquè un productor cinematogràfic l’havia convidat a fer unes vacances a una illa dita Sylt. Ahir mateix, el ministre de Pressupost francès, Jerôme Cahuzac, va dimitir perquè va fotre la pota en una trucada telefònica.

    Llegint aquestes coses, la parella, o ex parella, Sepúlveda-Mato, de ben segur que mouen el cap dient somrients: Aquesta gent que es creu tan llesta, i que innocents que són…

    Si amics i amigues, a les societats burgeses serioses, la corrupció existeix, i tant! però si t’enganxen, et cau el pèl. I es dimiteix, quan no es va a la presó. I aquesta és la gran diferència amb Espanya. I aquí aventuro una opinió que assumeixo que és discutible. A aquells països del Nord enllà que deia l’Espriu, amb tots els seus entrebancs i deficiències, es va fer la revolució burgesa. i aquí encara —excepte en part Catalunya, i d’aquí unes diferències que no sols són que econòmiques—, s’està encara en temps aparentment passats. Amb diferents legislacions segons a quin estament es pertany. No pas per origen, o suposat origen, de sang, com passava en el feudalisme o la societat senyorial, però sí amb igual mentalitat. Jo estic per damunt de la plebs, per damunt del simple ciutadà: Usted no sabe con quien está hablando, li podia dir qualsevol merdós element del règim franquista al ciutadà que no el tractava amb el degut respecte, a qualsevol guàrdia urbà que pretenia posar-li una multa per haver-se saltat un semàfor…

    Doncs estem igual. Bárcenas es va enfotre al jutjat davant del jutge Ruz, ho vau poder veure per televisió suposo, i corre per YouTube. I el jutge, en cops de cridar els policies i fer-lo emmanillar per desacat a un jutge en funcions, sols feia que demanar-li que respongués a les seves preguntes. Tindria tanta paciència i miraments amb mi? O amb qualsevol de vosaltres? Doncs no. O sigui, que hem tornat al cas de la impunitat.

    Sí, amics i amigues. A segons quins països, en els que el model democràtico-burgès imperant sembla estar ja esgotat, és possible pensar en un canvi cap a més enllà, en un canvi revolucionari cap a una societat socialista. Socialista de debò, vull dir. Però aquí, en aquest cony de país, potser que el que cal aspirar és a que d’una punyetera vegada es faci la revolució burgesa. O partint de la base de què amb totes les deficiències que volgueu aquí sí que vam fer-la, sortir-nos-en, a veure si podem començar a ser una país més o menys normal.

    I prou, per avui, amigues i amics. Així que, cordialment com sempre, fins el dilluns de Pasqua

                                                                                    Francesc Font