Cartes per a qui les vulgui llegir

    Confesso públicament que, com marxista ortodox que vaig ser fa anys, sempre em sublevava quan sentia dir, o llegia, això de la classe política. No, deia dogmàticament remetent-me al clàssic El 18 de brumari de Lluís Bonaparte, les classes són econòmiques i amb interessos ben diferenciats les unes de les altres. I en els parlaments, senats, o ajuntaments, el que hi ha són representants de les diverses classes de les que estan composades les societats, no pas una classe, etcètera, etcètera.

Però, amigues i amics, un dia vaig adonar-me’n —vaig caure del burro, si voleu—, que l’única manera de ser ortodoxament marxista, és tot just ser heterodox. Perquè cap mètode que vulgui, intenti si més no, ser científic, no es basa, no pot basar-se, en veritats absolutes i inamovibles, perquè aleshores corren el perill d’acabar tan purulentes com un bassiol d’aigua entollada. Menys encara quan es parteix de la base de què la història, els processos històrics, és dialèctica… I aleshores vaig començar a comprendre que sí, que existia la classe política. Un grup amb interessos propis diferenciats respecte dels d’altres grups.

    I vet aquí la paradoxa d’ara mateix. Mentre que en les societats actuals les classes més aviat són líquides i transversals (per utilitzar dues definicions ara molt de moda), i els seus interessos són tan ambivalents i confusos que un paio lligat a una cadena de muntatge i un altre paio conductor-propietari d’un programa de televisió de gran audiència, es defineixen per un igual com classe mitja —amb la qual cosa la clàssica definició de classe trontolla— mentre que els polítics professionals, o millor dit, els professionals de la política, actuen, d’acord amb la més rígida ortodòxia marxista. O sigui, com un conjunt d’individus que malgrat pertànyer a diferents opcions polítiques, i fins i tot econòmiques, en el fons del fons tenen interesses col·lectius. O sigui, que formen una classe

    I d’això, em vaig adonar per primer cop al bar del Parlament de Catalunya. Quan vaig poder veure més d’una vegada com, després d’un tens i intens debat, dos o tres diputats de diferents bàndols que no feia ni mitja hora s’havien esbatussat, dialècticamet, d’allò més a la sala, amb irades rèpliques i contrarèpliques, ara comentaven somrients davant d’un carajillo o un whisky, com havia anat la cosa. Eren competidors en el negoci, sí, però membres al capdavall del mateix gremi. Amb normes no escrites, però força respectades, de funcionament professional.

    Permeteu-me un fet ben indicador d’això que estic dient. Els organismes públics, qualsevol, funcionen amb diners públics. Dels ciutadans. Com és, doncs, que no s’ha establert cap reglament, cap llei, a fi que al final de cada legislatura s’hi presentin, sigui l’organisme que sigui, els comptes a aquests ciutadans que paguen?

    Fixem-nos-hi. No fa gaire que hi va haver dos relleus importants: el tripartit per CiU a Catalunya i el PSOE pel PP a Espanya, i en tots dos casos, els nou arribats van trobar un fotiment de cadàvers als armaris, i de factures per pagar als calaixos. Com al seu dia se’ls havia trobat els del tripartit i el PP, quan eren ells els nou arribats. Cadàvers econòmics que han creat, i segueixen creant problemes, i greus, als qui els heretat. I sempre que els ha convingut, els successor s’han queixat de la situació trobada.

    Però cap govern entrant no ha exigit, o fet, un balanç acurat, fins i tot exhaustiu, al sortint. No ha posat el veritable estat de comptes, a la vista de tothom. Si això fos una norma, norma legal, de ben cert que els governs al poder evitarien una bona part d’alegries i disbauxes econòmiques difícilment explicables als ciutadans. No parlem ja dels lladronicis descarats. Els governs entrants s’estalviarien de carregar amb uns geps que no han estat creats per ells, i els ciutadans seríem una mica menys víctimes. Fins i tot miraríem els polítics com els gestors dels nostres interessos, i no pas com unes sangoneres cada cop més molestes. Però, i no ens enganyem, a banda de les baralles i de les mútues acusacions, també impera una mena d’omertà. Un avui per tu i demà per mi.

 

Un trist espectacle parlamentari…

    I sobre això de què els polítics formen una classe pròpia. Un col·lectiu no ja diferenciat, sinó que absolutament aïllat de la resta de ciutadans —per més que normalment ben obedient a les classes veritablement dirigents— penso que la setmana passada en vam tenir una bona prova, una trista prova, a aquest mal escenari de mal teatre que du el nom de Congrés dels Diputats. A la sessió en la que es discutia l’admissió o no de dues Iniciatives de Legislació Popular.

    No em referiré a la cavernícola iniciativa de presentar les curses de braus com un tresor cultural d’Espanya —una raó més per renunciar a ser espanyol, no per nacionalisme català, sinó que per simple dignitat humana—, sinó que a la grotesca operació muntada pel PP al voltant d’admetre o no una llei de regulació dels desnonaments, de manera que no siguin un miserable exemple de la llei del més fort. Una Presentat el resultat final com un gran triomf quan, si se’m permet, ha estar una nova derrota de la democràcia. Del que hauria ser la democràcia.

    Us recordo el procés. D’acord amb els interessos dels desnonadors, el majoral del ramat majoritari del parlament espanyol, que és aquell que aixeca la mà ordenant al seu bestiar que és el que han de votar, va anunciar oficialment, a les 12 del migdia, el que se sabia de bell antuvi, que ells votarien que no a l’admissió. Estava ben clar que tots els diputats del PP votarien disciplinadament allò que manava el majoral, i no es podia descartar que tornéssim a sentir una veu que cridava: Que se jodan!.

    Però a darrera hora, l’amo del ramat va decidir que seria un greu error —no una injustícia, sinó que un error, votar que no—, i a les set de la tarda, els diputats del no, oh miracle!, van votar disciplinadament que sí. Un resultat presentat com un gran triomf quan, si se’m permet, ha estat una ¡derrota, una més de la democràcia. Del que hauria ser la democràcia.

Perquè, siguem seriosos ¿ha estat el triomf de la consciència social del PP? Dels impulsors de la iniciativa, i que vist el resultat van cridar joiosos allò de: sí que es pot!? No ens enganyem. la causa del canvi no va ser ni una cosa ni l’altre. Sinó que dos cadàvers apareguts aquell mateix matí. Un matrimoni de gent ja gran, a punt der ser desnonat, que s’havia suïcidat a Mallorca. Per la cosa, amb dos cadàvers encara calents a les planes de tots els diaris, malgrat els interessos dominants va caldre, en una operació de maquillatge veritablement fastigosa, canviar el vot ja decidit. I el ramat d’estómacs agraïts, va canviar disciplinadament el sentit del vot. Així de senzill.

    Però que ningú no es faci il·lusions. Álvaro de Figueroa, primer comte de Romanones, no sé quantes vegades primer ministre i sempre gran manipulador polític, va dir una frase definitiva: “Que altres facin les lleis, mentre jo pugui fer els reglaments”. Quins temps aquells, amics i amigues, en els que gent d’aquesta mena eren a la seva manera honestos. I no amagaven el seu veritable pensament darrere grans i buides frases. Qui farà, doncs, el regalement de la llei sobre desnonaments quan aquesta es dscuteixi?

 

…i el debat sobre l’estat de la cosa

    I aquí arribo al passat debat sobre l’estat de la nació. No entraré en el que va dir Rajoy, perquè per més que no pateixo de vertigen i puc abocar-me amb tota tranquil·litat damunt de qualsevol buit, qualsevol estimball, creat per la natura, abocar-me damunt la buidor de Rajoy sí que em crea problemes. Perquè és una falsa buidor. En realitat és una mena de boira que amaga que és el que hi ha sota. I Rubalcaba no és pas massa millor.

    Sí tornaré a parlar del ramat. De la colla d’inútils massa ben pagats, la gran missió dels quals és aplaudir amb disciplinat entusiasme el discurs de l’amo. I fet això, anar-se al bar quan qui parla és qualsevol representant de la competència. A què quedar-se a sentir-lo, si ells no estan allà per votar segons la seva consciència?

    Veient la quasi que profanació del sagrat hemicicle on resideix la representació no menys sagrada de la sobirania del poble espanyol (cony, quina frase que m’ha sortit!), tan buida de representants d’aquest poble quan qui parla no és el seu amo, l’única cosa que es pot dir és que aquest parlament, no és més que la representació d’una mala farsa. En la que els diputats són uns simples figurants sense frase.

 

    I havent arribat aquí, permeteu-me fer un parell de comentaris de la intervenció d’un dels dos majorals de CiU, Duran Lleida. Va ser, cal dir-ho, un discurs magnífic, rigorós. Ben construït. Inútil perquè era llançat davant una sala pràcticament buida. Cosa que tampoc importa massa perquè, al capdavall, tothom ja sabia —incloent el mateix Duran— que el que allà es deia ben poca cosa tenia a veure amb la realitat, i menys encara influiria en ella. Va ser, ho dic de debò, que jo i la Mercè —la meva senyora, ja sabeu— podríem signar de la primera a la darrera paraula… Si no fos per alguns petits detalls.

    I és que mentre que ell parlava amb rigor sobre la transparència i fer front decididament a la corrupció, no feia gaires dies que a la Diputació Provincial de Barcelona s’havia nomenat vicepresident primer (hi ha fins a cinc vicepresidents!) a Ferran Civil, alcalde de Cercs, militant de CiU, amb tres imputacions per pressumpta corrupció, i a qui el fiscal demana tres anys de presó. I, sense sortir de la mateixa Diputació, aquell mateix dia s’havia sabut que Manuel Bustos, el dimitit alcalde de Sabadell, és adjunt al cinquè vicepresident, amb un sou de 83.546 euros anuals. És allò d’avui per mi, demà per tu. I també hi ha tot l’embolic de Santa Coloma de Farners, Sant Hilari Sacalm, etcètera. I també altres històries tèrboles com aquesta del Jordi Pujol amb una senyora que tot apunta a que d’aquí a quatre dies farà la competència a la Belén Esteban per algunes televisions, o l’Oriol Pujol… Un país petit, però Déu-n’hi do! I sols parlo que dels merders CiU, ja que qui parlava era Duran. ´

    I també passa que alhora que Duran demanava, molt justament, l’aprimament d’una administració central —que és una bona mostra de què si bé en biologia la funció crea l’òrgan, en política espanyola l’òrgan es crea a si mateix, i sense necessitar de cap funció es va desenvolupant—, també cal dir al senyor Duran que aquí, a Catalunya, seguim amb uns Consells Comarcals dels que no se sap ben bé quines funcions desenvolupen, però són molts els qui xuclen dietes francament esplèndides. Unes diputacions que si bé són obligades pel govern espanyol, ningú es capaç d’explicar, molt menys entendre, que puguin tenir cinc vicepresidents, força adjunts i asssessors, etcètera, etcètera.

    Nota: això ja estava escrit ahir, i avui mateix s’ha anunciat que la Generalitat aprimarà els Consells Comarcals. No ho esborro, però, perquè són una bona menjadora per alcaldes i regidors, amb la qual cosa molt temo que aviat començaran les excepcions..

 

    I en conseqüència, amics i amigues, la vida política, i la dels polítics, tots ells, va per camins diferents dels de la immensa majoria dels ciutadans. Votin qui votin o s’abstinguin. I aquí neix el perill. Perquè el problema no són els polítics en quan a persones individuals, sinó un model que sota diferents formes a cada país, necessita de gent diguem-ne que mal·leable. I els busca. I fins i tot els transforma quan entren en el joc plens de bona voluntat. Però això, ho deixarem per la setmana vinent.

Fins aleshores i amicalment, com sempre

                                                                                                    Francesc Font

 

?

?