- Amics i amigues
parlava a l’anterior carta sobre la concepció de dictadura del capital —dictadura del capitalisme, financer o industrial sense distinció—, exercida no necessàriament a l’empar de règims totalitaris o absolutistes. És a dir, la vigent a les societats democràtico-burgeses “normals”. La qual cosa pot semblar una contradicció.
La contradicció rau en que el capitalisme desenvolupat i en procés d’expansió cap a una societat de consum, necessita, ha necessitat si més no, d’un entorn amplament democràtic. Un model que a cavall d’un desenvolupament econòmic que en més o menys gran mesura a tots arribava, assegurava l’existència d’una àmplia base de consumidors, i una pau social aconseguida a través de mitjans no necessàriament violents. L’estat de benestar, ha estat un bon, i útil, instrument en temps en els que per una banda hi havia un continu desenvolupament, i per altra encara es veia la Unió Soviètica i el comunisme en general, com un perill latent davant del qual calia posar vacunes i anticossos.
I va ser tot just a través de la combinació de societat de consum, d’estat del benestar, de formes parlamentàries i de l’extensió de la ideologia dominant, que els partits comunistes occidentals —alguns tan poderosos com el francès i l’italià—, o el laborisme anglès, amb les encara més poderoses Trade Unions, van ser derrotats en quan alternativa. De manera ben democràtica, això sí. Elecció rere elecció. Fins passar a un estadi residual. És un element per a la reflexió dels qui vulguin reflexionar.
Ara bé. Això que acabo d’escriure, no entra per a res en contradicció amb allò de la dictadura del capital. Les formes democràtico-parlamentàries són una cosa, i el domini i control de l’economia, i a través d’ella de la societat, altra. Thatcher, posem per cas, va doblegar brutalment —brutalitat democràtica, esclar—, el sectors més durs dels sindicats, minaires i estibadors, de manera que les Trade Unions, i amb elles el Partit Laborista, ja no han aixecat cap. Reagan i els neocon nord-americans, van derrotar tots els ideals socials postrooseveltians i postkennedyans. I junt amb Milton Friedman, va iniciar una etapa d’enriquiment sostingut dels més rics i d’empobriment continuat de classes mitges i baixes. I així podríem seguir amb curioses històries franceses, alemanyes, etcètera.
Tot sota formes legalment democràtiques, segons la teoria. Un groller miratge, però, ja que malgrat que la teoria és que el ciutadà elegeix els seus representants, els quals governen per mandat dels electors, penso que no cal ser massa espavilat per veure que les eleccions periòdiques a llistes, o individus, en les quer els electors sols tenen que l’alternativa de votar en favor de Pau Pere o de Pere Pau —candidats prèviament escollits per no se sap qui i per ves a saber quins mèrits—, no és tot just una bona mostra de veritable democràcia.
Ara bé, un cop dit això, és un error parlar seriosament de partitocràcia. Del poder absolut dels partits “que han segrestat la democràcia”, com diuen alguns ingenus, que en el fons del fons tampoc no tenen tant de poder com sembla.
I és així com arribem a la dictadura del capital. Dels posseïdors de capital, per ser més exactes. I és que a banda de les proclames que puguin fer els partits, i de què proclamin una i altra vegada que ells controlen i administren la situació, perquè el seu poder emana del poble, la realitat pura i dura no té res a veure ni amb una veritable democràcia emanada del poble, del ciutadà, ni tampoc amb una democràcia representativa.
Malgrat tots el avenços, indiscutibles, en el que respecta a llibertats, respecte de com era el domini de les classes dominants en temps passats, malgrat tots els avenços socials, malgrat tot el que ens venen al mercat de la manipulació ideològica, malgrat fins i tot al que puguem creure de bona fe, la crua realitat és que el poder real, el qui debò pot decidir, i decideix, segueix estant en mans d’unes minories que ningú no ha tingut mai possibilitat d’elegir o refusar, perquè mai no s’han presentat a cap elecció. I els grans dirigents, diguin-se Obama, Merkel o Hollander, i els petits o subsidiaris, diguin-se Rajoy, Cameron, Monti o Mas, no són més que delegats —de vegades simples subdelegats— d’aquest poder.
Si mirem els components dels governs espanyols, actuals i anteriors, sociates i peperos, veurem que la majoria de ministres i alts càrrecs són gent que prové de l’administració de l’Estat o els seus rodals. De la mateixa manera a França la gran majoria dels dirigents polítics provenen de l’Ecole Nationale d’Administration (ENA), fabricant dels famosos “enarques”. I suposo que aquesta història, amb totes les variants que vulgueu, la trobem a tots els països dels nostre entorn.
Darrere dels ells, com a subproducte del gran teatre parlamentari, hi trobem allò que en teatre se’n diuen partiquins —personatges més que secundaris que a l’obra tenen un simple parell de frases— està el gruix de parlamentaris. Molts d’ells també lligats a les estructures de l’estat i rodals. Diputats i senadors que, es limiten, quan toca, a emetre disciplinadament el seu vot d’acord amb el que els assenyala el cap de grup. El Parlament britànic, cal dir-ho, és una excepció en aquest apartat de la disciplina de vot, encara que no en la resta d’elements que assenyalo.
Però, paradoxalment, a aquests sacrosants llocs on es dicten i aproven lleis, normes, directrius i decrets, no hi trobem membres, o components de les veritables classes dirigents: grans industrials, grans financers, grans mercaders, que es mantenen discretament en l’anonimat polític… Amb la sola excepció, cal dir-ho, de Berlusconi. Potser perquè no deixa de ser un parvenu. Mes sí que és fàcil veure que una bona part de les ja citades lleis, normes, directrius i decrets que seriosament es discuteixen i aproven, tenen tot just una descarada tendència a afavorir els interessos dels qui formen la casta superior. Siguin individus siguin grans corporacions.
I això és així, perquè són ells la veritable classes dirigent. La que veritablement mana. La que veritablement decideix. La que exerceix la dictadura de classe. Una dictadura que en temps de bonança potser una agradable dictatova, però que en temps difícils pot acabar sent una terrible dictaduríssima. Amb centenars de milers de víctimes. Quan no milions, com passa en el nostre cas, sumat al de Portugal, i el de Grècia, i el d’Irlanda, i als d’altres països de la democràtica UE que lentament s’estan sumant a una situació cada cop més caòtica.
Si algú pensa que m’estic passant de sectari, recordaré un parell de casos ben flagrants. El 1998, el govern Aznar va emetre la dita Llei del Sòl. Que venia a arrodonir una de González, PSOE, (1990), i que pràcticament va fer esdevenir edificable tot el territori. Valls i muntanyes, riberes de rius i platges. Una llei, descaradament en benefici d’empreses de la construcció i immobiliàries, bancs, caixes i especuladors diversos. Creadora d’un model d’empresa sense futur ni possible evolució. De grans fortunes, en bona part evadides, i d’un gran nombre de treballadors sense futur. Punt de partida d’un iceberg de corrupció generalitzada, de la que ara comença a surar la punta. I element bàsic perquè la crisi espanyola sigui molt més greu que hauria estat, dins de la crisi generalitzada del mode actual de societat capitalista, amb un desenvolupament econòmic més normal i diversificat.
I pensem, també, en la Llei de Reforma Laboral, que l’any passat es va aplicar per Reial Decret. La qual ha servit per justificar acomiadaments i ERO —sols cal que preveure futures pèrdues, per poder aprimar plantilles!— amb un increment brutal de l’atur. Per baixar costos salarials, i un llarg etcètera. Complementada amb retallades a les prestacions d’atur i l’acusació de què els aturats són poc menys que estafadors dels diners públics, que sols busquen feina quan se’ls acaba la prestació, com han dit els moderns Ali Babà del Fomento i de la CEOE.
I la lenta, però incansable, depredació —perdó, volia escriure privatització— que s’esta fent sobre la sanitat i l’ensenyament, i altres àrees públiques, en benefici d’empreses i corporacions privades, com abans ja s’havia fet amb un fotiment d’empreses públiques…
I el que encara és més flagrant. Mentre que els desnonaments, —d’acord amb una llei de Carme Chacón!—, són ràpids, els judicis a empresaris per defraudació al fisc, són lentíssims. Més encara, ara sabem que els bancs que fan el gran negoci desnonant a la gent d’acord amb la llei, no paguen les despeses comuns dels edificis on tenen els seus pisos buits. I ningú els desnona a ells!
I això, amb totes les variants, que vulgueu, aquest control de la classe dominant —i per això es diu dominant—, es repeteix a molts altres països. Quantes polítiques militaristes estan condicionades per la poderosa indústria de l’armament? Incloent la venda lliure d’armes als EUA, amb les conseqüències internes que té constantment? Que hi ha d’humanitari en la intervenció francesa a Mali, i que hi ha de defensa dels interessos de grans companyies franceses? Què i a qui defensa Merkel amb la seva política d’austericidi? I així podria seguir.
Ara bé, és un greu error fer d’aquesta dictadura una pel·lícula de bons i dolents, com passa amb el final d’una pel·lícula fallida per demagògica, El capital —que res no té a veure amb el treball de Marx—, on els capitalistes criden joiosament quan senten dir: Robarem als pobres per donar-lo als rics! No. No és una qüestió de maldat congènita. No és que quan un nen neix especialment malvat el fan capitalista, i quan neix especialment bona persona el fan treballador —la qual cosa fa que néixer bona persona seria una putada i néixer malvat una sort. No.
La dictadura de la burgesia no és una qüestió de bons i dolents, de malvats i seràfics. És una qüestió d’interessos. D’interessos de classe, que en èpoques de bonança són compatibles dins de les seves diferències, però que en moments de crisi no és que siguin incompatibles, sinó que entren en contradicció amb els de la majoria. I és resolen en favor del més fort. Especialment si el més dèbil ni té instruments de defensa, ni tan sols té consciència que no els té, i va als debats amb els de dalt amb les mans nues, i les idees enfosquides.
Serveixi de mostra Nissan. L’empresa dona la notícia bona: fabricarem un nou cotxe! Mil llocs de feina més! I tot seguit la dolenta: els sou dels nous contractes serà un 20 per cent inferior. I ja tenim els treballadors dividits. Negar-se a acceptar el xantatge de l’empresa és ser insolidari! Quan acceptar-lo és cavar la pròpia fossa i la de moltes més. Però d’això, amigues i amics, ja en parlarem altra dia.
El que si vull dir, per acabar, és una cosa que potser que posarà nerviós a alguns vells companys de velles batalles. El cas Monti. Monti no ha estat elegit de manera democràtica. Ben cert. Però, ¿és menys pur, democràticament parlant, que qualsevol altre president o gran mandatari? Qui ha decidit que Rajoy (i poso un exemple de majoria parlamentària absoluta) sigui president? Els votants? No siguem ingenus. La cúpula del PP? Tampoc siguem ingenus. Tant Rajoy com Rubalcaba, els dos únics candidats que tenien possibilitats de presidir el govern espanyol, tenien prèviament el placet, el nihil obstat, dels veritables poders. Després, que el seu delegat en el govern fos el Mariano o l’Alfredo, era una qüestió secundària. D’opinions personals. I això val per l’Artur a Catalunya, pel François a França…
Si, amigues i amics, això és el que el vell Marx va voler dir quan va definir el model parlamentari burgès com la dictadura del capital. Ara bé, algun dia, aviat, parlaré de les dictadures d’esquerres que, tant de mal han fet a un possible canvi radical de la societat.
I dit tot això, fins a la setmana vinent. Amicalment, com sempre
Francesc Font
PD. Recomano que cerqueu a la revista digital Attack acordem un article en dues parts, molt en la línia de Ciudadanos, UPyD, de Jiménez-Villarejo, titulat ¿Independencia? entre el embaucamiento y la insolidaridad, acordem.org/2013/01/18, i veureu com les gasta en aquesta qüestió gent un dia progre. Gent que malgrat la seva indubtable capacitat intel·lectual, és capaç d’escriure un terrible compendi de mitges veritats, que acaben sent absolutes mentides, completes fal·làcies, regades de simples insults, junt amb falses dades apreses segurament de Sáenz de Santamaria i Cospedal, que les han deixat anar diverses vegades. La setmana vinent parlaré d’aquesta artícle. Val la pena.
- ?
- ?