156a carta. Ja tenim govern!
Amics i amigues:
ja tenim govern! Resultat d’unes eleccions molt especials, com ja sabeu, ja que en elles hi va haver, globalment, un element programàtic estrella, gairebé únic: dret a decidir. Eufemisme darrere del qual estava, i està, estat propi. O sigui: independència. Un element tan radiant i lluminós, que va arrossegar tots els partits, i que en gran mesura va llançar a les tenebres exteriors un altre element que també podríem considerar com força important: la crisi. La crisi no com un debat econòmic, no com un debat teòric, no com un debat tècnic, sinó que com una punyent realitat social, diària, per milions de catalans. Més punyent encara, si parem compte que el nombre d’afectats ha seguit creixent després del dia 25 de novembre.
Ara, amb el nou govern ja format, permeteu-me fer unes consideracions sobre coses que he anat escrivint a partir del darrer 11 de Setembre. Deia a la carta posterior a aquesta ja mítica Diada, que Mas possiblement s’havia espantat una miqueta amb aquella gegantina manifestació. Tan densa, quasi diria que compacta, físicament, com diversa en quan participants, continguts i anhels. Que a ell, la meitat dels assistents ja li hauria estat bé. Un bon suport de gent obertament afí, que tampoc no el comprometria a gaire… Però, ara, en aquella immensa gentada hi havia molta gent, massa, poc o gens afí —com es vas demostrar a les eleccions posteriors— que demanaven de manera ben clara, un no menys clar compromís nacional.
I penso que vaig encertar. Allò el va desbordar, i també condicionar. Si es quedava aturat esperant nous esdeveniments o intentava reconduir la situació, aquella gentada el desbordaria, trobant-se d’avui per demà a la rereguarda del moviment que se suposa havia d’encapçalar. Que en política és el més semblant que hi ha a ser atropellat per un camió que arrossega un tràiler de vint tones. I va voler recollir, i encapçalar —cosa de la qual és absurd fer-li retret: era el president i estava obligat a escoltar i fer cas del que es cridava—, un crit amb el que pel que es diu tampoc no està mass en desacord.
Ara bé, dit tot això, també hi ha alguna cosa en ell, en el seu comportament, que no acaba de rutllar. Una part de la raó podria ser aquesta concepció de vol i dol tradicional de la nostra petita i mitja burgesia. Fidel a determinats conceptes que no encaixen amb la idiosincràsia hispano-castellana. Fidel a la llengua malgrat totes les traves, prohibicions i sancions. Somiadora de passats suposadament gloriosos, i de futurs que s’han de construir… altres, però. Alhora que —dins d’una d’aquelles contradiccions que no fan avançar la història— més d’una vegada, i més de dos, ha confiat força més en la Guàrdia Civil com defensora dels seus interessos i del seu petit món, que en la seva pròpia gent. Breu, una burgesia, mitja i petita, repeteixo, per la nit somiadora de llibertats nacionals mentre que vola més alt que les àligues, però que arribat el dia, el seu vol no va gaire més enllà que el de les gallines de corral.
I aquest és, penso jo, el problema de Mas davant del dret a decidir. Somiant la possibilitat de trencar amarres, pot acabar sent fidel a aquella dita que tant agrada a la nostra gent assenyada, aquella que diu que no es pot matar tot el que és gras. Molt menys encara en temps de vaques magres. I aquí entra el segon element: les seves concepcions liberals en matèria d’economia. Unes concepcions que l’impedeixen fer un programa d’acció decididament —no dic radicalment, però sí decididament— diferent del que li marca el govern espanyol, presentar-lo públicament com l’alternativa catalana, i obligar al govern espanyol a moure fitxa.
I és que, si de debò està decidit a enfrontar-se al govern espanyol en el terreny del dret a decidir, ¿perquè no enfrontar-se primer que res en el de l’economia? I aleshores cercar complicitats. Unes complicitats que de ben segur trobaria dins del Parlament, i també en la societat. Fins i tot més enllà de l’estricte territori nacionalista.
En el Parlament, penso en Iniciativa i epígons. En el sector del PSC menys proespanyol que, i no és casualitat, coincideix amb les concepcions més socialdemòcrates. No amb les històriques d’un Kautsky, evidentment, si és que al PSC saben qui és aquest senyor —de vegades penso que si Kautsky ressuscités, i veies com i on han acabat els seus descendents, prendria una bandera roja i sortiria al carrer clamant per la república dels soviets—, però sí alguna cosa semblant a Olof Palme. I també penso en alguns aspectes de la CUP. I en la gent del carrer, el ciutadà normal, fins i tot en la gent que s’està manifestant contra ell i les seves retallades.
Havent arribat aquí, al punt de saber trobar complicitats, i corrent el perill de fer psicologia d’estar per casa, crec que hi ha alguna cosa en el seu tarannà, que junt a les seves conviccions, li ho impedeix. Tinc la impressió de què Mas, en el terreny de la proximitat no es troba bé, còmode, davant dels altres. D’aquells que no coneix personalment, encara que li siguin favorables. Encara que siguin dels seus. És home, em sembla, de petit comitè.
No té aquell punt de populisme, no agressiu, no demagògic, sinó que de botiguer del barri que es fa amb tothom per més que interiorment guardi distàncies, que tenia Pujol. I també Maragall a la seva manera. I això s’hi nota. A Catalunya molt més que a Espanya, on hi ha un respecte reverencial envers el poder, per petit que sigui, que troba d’allò més natural que aquest mantingui les distàncies de manera ben visible. Respecte que no tenim aquí.
Perquè dic això? Doncs, perquè Mas, amb el suport d’una ingent multitud, va tenir una ocasió d’or per obrir nous camins l’endemà del 20 de setembre. Quan el seu viatge a Madrid va ser tan decepcionant. O tan lògic. Quan aquesta esfinx sense secret que és Rajoy, després d’haver dit allò de què ell no podia perdre el temps en lios y algarabias, va tancar la porta a qualsevol possibilitat de discutir, de negociar, el tema d’un nou model de finançament. No pas perfecte, sinó que simplement menys injust. Menys depredador. Però ni tan sols això va ser possible.
Va tenir una oportunitat extraordinària, però no. I torno al tarannà. No sé si recordeu que quan va tornar de Madrid, de rebre —no ell, sinó que Catalunya— el cop de porta de Rajoy, una colla de fidels a la causa en el sentit més noble de la paraula, va anar a la porta del Palau de la Generalitat a fi de donar-li ànims. Ell, Mas, va sortir. I no se’l veia exultant pel que en el fons podia ser una victòria. Ni tan sols còmode entre aquella gent. I és, torno a insistir que em sembla, home de petit comitè. No pas d’espais oberts.
I quina oportunitat, fin i tot oportunista, de convocar l’endemà mateix de tornar de Madrid els sindicats. Tots. Especialment els més crítics, com la CGT. De convocar el moviment contra els desnonaments. Les ONG de debò. Els representants de la gent de base de sanitat i ensenyament, etcètera. De convocar-los i dir-les-hi amb tota normalitat, cordialment fins i tot: em vaig equivocar en córrer tant iniciant les retallades… I afegir, intel·ligentment: Sí, em vaig equivocar creient-me que el govern espanyol actuava amb equitat i lleialtat respecte Catalunya, i demano perdó… I ara, comencem a parlar seriosament del futur més immediat. No el de 2014, sinó que el de demà mateix… I aleshores, posar damunt la taula la realitat de la situació econòmica, i convidar els altres, els veritablemenr afectats per la crisi, a dir quines possibles solucions poden aportar…
Però no. Això és incapaç de fer-ho, i ho ha demostrat. És incapaç de reconèixer públicament un error que a hores d’ara és evident. I també de saber crear complicitats. I aquest seu caràcter també s’ha demostrat aquests dies amb la retallada que ens han fet a Madrid de 4.000 milions, que tant ell com Mas Colell quasi quasi semblen assumir com pròpia. De manera que davant una colla, no massa gran per cert, que va anar a la Plaça Sant Jaume ha escridassar sobre aquesta retallada, quina oportunitat d’or per baixar i dir als qui escridassaven: Teniu raó, és una salvatjada. Però aquest retall el fa Madrid, no pas la Generalitat. Ara mateix anirem tots junts a la Delegació del Govern Espanyol, a cridar… Evidentment que no ho va fer, i de ben segur que ni tan sols ho va pensar.
Però no. Evidentment que no ho va fer, i de ben segur que ni tan sols ho va pensar. Aquest aquest seu caràcter s’ha demostrat aquests dies amb la retallada dels 4.000 milions. Una colla, no massa gran per cert, ha anat a la Plaça Sant Jaume ha escridassar. Quina oportunitat d’or per baixar i dir als qui escridassaven: Teniu raó, és una salvatjada. Però aquest retall el fa Madrid, no pas la Generalitat. Ara mateix anirem tots junts a la Delegació del Govern Central, a cridar… Evidentment que no ho va fer, i de ben segur que ni tan sols ho va pensar.
I això ens porta a plantejar-se seriosament el nou tripartit creat. CiU són dos partits. En aquest moment possiblement més diferenciats que en temps anteriors, ens els que sols es discutia el repartiment de esferes de poder. Un, Convergència, amb un caràcter liberal, en el sentit sociològic del terme, és el més nombrós en militància i vots. Amb unes bases populars: petita i mitja classe mitjana, sectors assalariats, petits i mitjos pagesos, i també treballadors. Cosa que massa sovint és oblidada pels crítics esquerranosos, que parlen de Convergència com si solament estigués composada que per senyors Esteve i per grans banquers.
L’altre partit, Unió, és molt diferent. És el veritable partit de la classe dominant, de la nostra oligarquia local. Més que el PPC segurament. Es el partit de la gent que no va estar present en la manifestació de l’11 de Setembre. I que fins i tot se la va mirar amb forta recança. De la gent del Fomento del Trabajo, del Cercle d’Economia, del Club de Polo, del Cercle Eqüestre, de la Caixa i els seus rodals Abertis, Repsol o Gas Natural, de la del Banc de Sabadell. Poca gent i pocs vots quantitavament, però de gran pes qualitativament.
Una gent presonera d’uns lligams amb les classes dominants espanyoles, que són les que veritablement manen aquí. Lligams que a la hora de la veritat no serveixen de res. El cas Endesa-Gas Natural —amb José Montilla de ministre d’Indústria, per més inri— és paradigmàtic. No pas l’únic. Aquí està tot l’afer de l’AVE a Galícia, mentre que aquí els tres normals són un desastre. L’obsessió per un absurd corredor central per davant del mediterrani —i votat favorablement pels diputats del PSC a Madrid, per cert—, el de la connexió ferroviària del port de Barcelona, el de l’N II al pas per Girona… i ja veieu que sols menciono casos que perjudiquen obertament el cada cop més dèbil teixit industrial i comercial català. Una classe dirigent, que en realitat no dirigeix res, és presonera d’un suposat mercat espanyol que en bona part ja fa anys que s’ha fet fonedís, i a la que no l’afecta l’espoli fiscal, ja que el model d’hisenda espanyol permet, quan no afavoreix, el frau fiscal i l’evasió de capitals en gran escala.
Doncs bé. Tindrà capacitat Mas de deixar de banda Unió, i crear amb Convergència una alternativa pròpia d’acord amb el que els carrers li va demanar ahir? I la realitat del carrer li va demana avui? Molt temo que no.
I queda finalment Esquerra. El partit que podria ser el més semblant a un plantejament de socialdemocràcia edulcorada a Catalunya. Una mena de partit radical, per entendre’ns. És veritat que en aquest moment, amb els seus vint-i-un diputats té la paella pel mànec. Sí. Però, es digui el que es digui, l’important d’una paella que està al foc no és tant qui la té pel mànec, sinó el que es cuina a ella. I ara per ara, aquesta ERC que després de la transacció de 1977 (també dita transició) ha fet tants tombs i giravoltes, fa pensar, a mi si més no, que pot cremar-se enganxada al mànec de la paella que creu controlar.
I és que, amigues i amics, el gran problema, el veritable gran problema per a milions de catalans, no és quin dia es decidirà què volem ser, sinó per a què ens ha de servir ser allò que volem ser. I si ERC s’oblida d’això, pot acabar enganxada pels seus dallonses a un pacte de governabilitat que pot ser una daurada trampa.
I com ja m’he allargat massa, m’acomiado fins la setmana vinent. Amicalment com sempre.
Francesc Font
PD. Ja veieu que fins aquí no he parlat de concepcions de societat ni d’interessos de classe, que sens cap dubte hi són —aniria tot just en contra de les meves pròpies concepcions socials si ho bandegés—, però no he volgut fer una fàcil desqualificació de Mas, com es fa a alguns que el titllen de “polític burgès”, i pensen que ja quasi que han fet la revolució. I no ho vull fer perquè, entre altres coses, en aquest moment la immensa majoria dels polítics, d’aquí i d’allà, incloent la més gran part dels qui es presenten com d’esquerres, tenen ben assimilada la concepció de la ideologia dominant en la seva pròpia concepció de la societat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!