155a carta. Dos
Amigues i amics:
acabo avui amb la recuperació de qüestions que se m’han anat quedant en l’espai dels bons propòsits
1. Els amics de Catalunya
Malgrat el que pugui semblar, resulta que per les Espanyes enllà Catalunya, i els catalans, tenim força amics. Tant de la dreta com de l’esquerra. Un exemple concret. Recordareu aquella emocionant expedició d’alcaldes del PP, coincidint amb les darreres eleccions. Els seus cants al “pa am tomaca” van emocionar-me. De debò. Especialment per l’esforç lingüístic que representaven. A més, i parant compte que el pa amb tomàquet no ocupa un lloc especialment destacat en les meves aficions gastronòmiques, fins i tot em vaig sentir una mica traïdoret a les essències de la pàtria.
Aquells alcaldes representaven, evidentment, el sector catalanòfil de la dreta més dreta. Però també tenim els altres, els progres, els esquerranosos dins d’un ordre. A Telemonegal, l’amo de la cosa —si du el seu nom, és que és l’amo, suposo—, va entrevistar García Ferreres, el d’Al rojo vivo. Altra gran cant a Catalunya, al pa am tomaca, a un poble de la Costa Brava i no sé si també als castells. Sí, és un altre gran amic de Catalunya, per més que al seu programa reprimeix força aquest amor a l’hora de tractar de nosaltres, i de les nostres vel·leïtats nacionals. I ho fa tan bé, que fins i tot pronuncia Artur a l’anglesa, Àrtur Mas, a fi de disimular la seva catalanofília.
Sí, tenim més amics del que ens pensem. Amics que ens estimen tant, que no dubten a deixar ben clar que no entenen la seva vida sense nosaltres. Que a les que es descuiden, se’ls entén que a l’estil d’allò de “o meva o morta”, que és la suprema mostra d’amor del mascle masclista, estan disposats a fer el que sigui a fi de no perdre’ns. Incloent l’assassinat. Per excés d’amor.
Sentint-los, donen ganes de cridar alló de: Déu meu, guardan dels meus amics, que dels meus enemics ja em guardo jo.
2. Dues maratons
D’una manera quasi que simultània, hem assistit a dues accions de participació ciutadana dirigides per un igual a la sensibilitat dels ciutadans. Dues accions que duen el mateix títol genèric Marató, La Marató de TV3, i La Marató contra la Pobresa, però que són ben diferents en el seu caràcter, i objectius.
Parlant de la primera, cal dir que a Espanya no tenen res que s’assembli a la Marató de TV3. Ni per la participació de la ciutadania, que és multitudinària, ni per la recaptació que és espectacular. I també per la participació, voluntària o obligada, que no fa el cas, de polítics i figures populars que, enganxats a un telèfon estan barrejats entre gent del tot anònima. O sigui, que no tenen massa oportunitat de fer públicament el seu numeret solidari.
Però, per a mi i per a la Mercè, hi ha a més un aspecte encara més important. Malgrat que alguns dels testimonis siguin escruixidors, per més que intel·ligentment compensats de vegades per aquell altre testimoni que va estar en el mateix tràngol, i l’ha superat, i les dates en les que se celebra, no es dirigeix en absolut ni a la mala consciència, ni a la llàstima, ni a la caritat.
I és que, com ja sabeu de sobres, la destinació dels diners recollits no és pas una substitució d’allò que abans se’n deia justícia social, sinó que té com objectiu una mena de mecenatge popular de la investigació científica en el camp de la medicina. I tot just als casos que poden ser, com ja he dit, escruixidors, que poden colpejar la nostra sensibilitat, també apareixen i els investigadors i els científics. Gent del camp de la investigació que es patrocina en cada edició. Gent absolutament anònima per a la gran massa —per més que ens siguin moltíssim més imprescindible que la immensa majoria de glòries kleenex que tenim cada dia al menjador de casa gràcies a la televisió—, que ens expliquen de manera didàctica, entenedora, les raons d’aquell cas escruixidor. I com està la situació en aquests moments.
És evident que no estic en condicions de saber si el doctor Pepet Roca i Pi o la investigadora Pepeta Pi i Roca, són els més idonis per fer aquesta o aquella investigació… Ni si les línies encetades en aquesta o aquella investigació són les més idònies… Ni si per alguna banda s’han perdut alguns diners… No recordo, però, cap crítica pública. El que si ens importa, a la Mercè i a mi, és tot just el defugir de la llagrimeta, del fàcil sentimentalisme, per més que alguns casos et posin vulguis que no un nus a la gola. Alhora també sovint expressen que malgrat les condicions físiques, en els éssers humans hi ha molta més capacitat de lluita contra els condicionants del que sembla, i que de vegades creiem.
I encara hi ha un altre element a destacar. Els resultats cercats en la investigació patrocinada, reeixits o no, ens poden acabar afectant, servint, a tots nosaltres. Visquem a Pedralbes o a la Mina, a Alcanar o a Les. Perquè pel que sembla, si bé les malalties comunes afecten més als ciutadans dels barris baixos que als de dalt, ja que la prevenció, l’alimentació adequada i en bon estat, l’habitatge, la higiene personal, i molt principalment el nivell de formació, tenen una forta importància en la salut —a Barcelona, la diferència entre l’esperança de vida entre el Raval i Sant Gervasi és de vuit anys: 73 per 81—, determinades malalties, no distingeixen en el seu origen entre classes. I són aquestes, tot just, les que aborden la Marató de TV3.
La Marató de la Pobresa, organitzada pel Banc dels Aliments, demana altra mena de reflexió. S’apel·la a la solidaritat del ciutadà que dina i sopa cada dia, davant un fet evident: a aquest país, hi ha gana, fam en alguns casos. Hi ha gana i fam, en sectors socials que ja no són els de sempre. Els dels marginats vocacionals. Els qui ens permeten dir allò de: ells s’ho han buscat. Els que fins i tot ens permeten estar satisfets de la nostra superioritat moral davant la seva desferra, també moral. Però ara es tracta de gent, veïns nostres en més d’un cas, que en molts casos no fa massa temps vivien en un món feliç i quasi que perfecte. Gent no solament del Raval, sinó que també de Sant Gervasi —dels ravals i santgervasis de qualsevol població de Catalunya.
Ja n’he parlat altres vegades de persones grans i no tan grans, ben vestides, a barris de classe mitja alta, allargant la mà amb un gest entre la timidesa i la vergonya. I és que en aquest moment hi ha gent, de molt diferent situació social, que malgrat la seva formació ha estat víctima de la seva incapacitat d’entendre que quedar-se sense feina no era un simple fet conjuntural, sinó que definitiu. Gent ja madura, quan no gran, que d’avui per demà han vist que els seus estalvis, que creien segurs, es feien fonedissos gràcies als consells de qualsevol aconsellador bancari, de qui no se sap que era pitjor, si la seva disciplinada obediència a les ordres dels gàngsters de dalt, o el seu menyspreu als dissortades prevíctimes de sota. Bancari que possiblement a hores d’ara, forma part dels candidats a ser receptors dels productes del Banc dels Aliments, igual que les seves víctimes.
O sigui, el nombre de gent ja usuària, o candidata a ser usuària del Banc dels Aliments, és diversa —un fenomen interclassista, podríem dir—, i en aquest moment, segons va comentar un voluntari, resident a un dels barris que podem considerar alts, va dir que en ells s’ha obert una “sucursal” dissimulada per gent als qui es fa vergonya fer cua davant un lloc conegut, o anar a la parròquia a retirar un paquet preparat per Caritas… I és que fins i tot dins de la misèria, segueixen havent classes.
Però hi ha altre fenomen, explicat per aquest mateix voluntari. Les donacions de queviures al seu barri, barri alt, van ser molt més baixes que als barris populars. És una dada. Com també ho és que al sopar solidari en benefici de Caritas, organitzat per la Confraria del Cava —gent d’alta volada— i celebrat al Palau Nacional de Montjuïc, tenia prevista l’assistència de mil solidaris de la classe entre alta i altíssima, i no van arribar als quatre-cents. Dues històries que expressen millor que tots els llibres sobre el caràcter del capitalisme, la pregona misèria moral de les classes que ara mateix són les màximes beneficiàries de la crisi —sabeu que la venda de productes de luxe s’ha incrementat un 15 per cent aquest any respecte del 2011? Que l’evasió fiscal s’estima que també s’ha incrementat?
Encara hi ha una dada més miserable. La gent solidaria, la que és capaç d’entendre els problemes de l’altre, va superar de llarg la tona i mitja d’aliments que s’havia previst… Però els supers, les botigues, els mercats… ho van vendre tot a preu normal. Gràcies a la solidaritat, majoritàriament de la gent senzilla, No sols no van col·laborar, sinó que botigues, distribuïdors i fabricants van fer un bon calaix a compte dels pobres.
Per cert, i això ho tractaré altre dia, sols un 20 per cent de les mitges i grans superfícies, fan arribar als diferents Bancs d’Aliments, els seus productes a punt de caducar. Les raons són ben curioses, i ho tractaré altre dia. Val la pena.
I prou per avui, amics i amigues. Mas ha fet públic el seu nou govern, que se sembla massa a l’antic. Però d’això ja en parlarem a la propera carta. No vull deixar de dir, però, que si Felip Puig tracta els empresaris amb la mateixa contundència que als manifestants, l’aplaudiré. Però molt temo que aquesta contundència la guardi pels ocupats que protestin per qualsevol cosa, i que és capaç de confondre amb okupes.
Així que, amicalment com sempre, fins la propera setmana.
Francesc Font
PD Resposta, amistosa, a Albert Vila
A la 153a carta, vaig fer una certa reflexió sobre el model de circumscripcions provincials de la llei electoral espanyo-catalana, i l’Albert Vila em va fer uns comentaris. Com que he intentat respondre-hi personalment, i no m’ha estat possible, poso aquí aquest comentari a la seva crítica.
Amic Albert: discrepes, i amb tota la raó d’aquest món, respecte al tema quocient/restes. Havia posat restes al fer l’esborrany, i ves a saber perquè ho vaig canviar. Assumeixo la teva crítica en la seva totalitat.
Respecte de la segona discrepància, mètode de càlcul de repartiment de restes, potser que hauries de partir de la base de què no intentava pas discutir el mètode D’Hont, i molt menys proposar cap nou mètode —la meva capacitat matemàtica, està a anys llum d’aquesta possibilitat— sinó que d’explicar que el model actual de circumscripcions margina vots i distorsiona el resultat real, i per tant la composició del Parlament. I també que un sistema més proporcional proporcionaria una radiografia més complerta de diferents aspectes de la societat. Que és el que debò m’interessava.
Respecte dels 20 diputats “sobrants” partint d’un mètode proporcional pur, el càlcul del seu repartiment es pot fer de diverses maneres, que mai no seran exactes ja que com molt be dius, aquests diputats es poden fraccionar. Una manera pot afavorir les minories, en el nostre cas la CUT, i altra la majoria, CiU. Però si ens ho mirem bé, el resultat final teu i meu, tampoc no és massa discrepant.
La resposta era més llarga però, per manca de possibilitats de connexió, espero que aquesta serveixi.
-