Amics i amigues, després d’un seguit de cartes molt llargues, i temo que massa espesses, parlarem avui de dos temes més curts. Del senyor de bat de beisbol, i de les altres víctimes, aquelles de les que ningú no en parla, de Díaz Ferran.
Amics i amigues:
reconec que aquestes darreres setmanes he fet unes cartes d’allò més llargues. I també espesses. Amb la qual cosa se m’ha anat quedant al teclat —abans en dèiem “al tinter”, però cal evolucionar, com hauria de fer el senyor del bat de beisbol—, una pila de coses. Avui us escric sobre dos d’elles.
1. El senyor del bat de beisbol Ja a la 14a carta, i mireu que en fa de temps! vaig escriure sobre els Mossos. De tres casos de prepotència, dos d’ells també d’evident inutilitat professional i menyspreu als ciutadans. Aleshores, any 2009, estaven sota la direcció de Joan Saura. Dos anys després, i ja sota la direcció de Felip Puig, va caldre tornar a parlar-ne d’ells. Va ser a la 109a carta, i per causa d’aquella càrrega contra la gent, molesta pel poder però pacífica per la resta dels ciutadans, que s’estava a la plaça de Catalunya de Barcelona. A tot el que vaig dir aleshores em remeto davant el cas de l’Ester Quintana i de la noia i el nen colpejats a Tarragona.
Ara bé, com que d’aquests dos casos ja s’ha parlat a bastament ho deixo aquí, perquè penso que cal anar una mica, o un bastant, més enllà en dos aspectes del tema Mossos. Possiblement no de tots, però sí que d’una part gens menyspreable d’ells. Tot just de la secció més perillosa, ja que la seva eina d’acció és la porra i el llançapilotes. I a hores d’ara, hi ha massa mostres de què la capacitat de saber discernir entre el manifestant objectivament perillós i el manifestant objectivament inofensiu és, objectivament, nul·la. A Barcelona i a Tarragona.
I les explicacions i arguments que, a Salvados, va donar l’avui dimitit Sergi Pla, a aquest Pepito Grill del poder que és Jordi Évole, sobre com han de funcionar els antidisturbis, expliquen a bastament perquè ha passat el que ha passat. I que seguirà passant si no s’hi posa ràpid i dràstic remei. Començant per no tolerar que el munt de mentides amb la que s’ha volgut tapar tots dos casos, es torni a repetir.
L’altra qüestió és sobre el caràcter que pel que sembla atorga el poder, incloent l’obtingut democràticament, a segons qui. En alguns casos aquest poder el rep algú el caràcter, el tarannà, del qual, fa que no tingui massa clar que ell és un servidor de la legalitat, i no pas a la inversa. I estic ben convençut que Felip Puig és d’aquests. Dels qui creuen que ell és la legalitat, i no pot permetre que la punyetera realitat enterboleixi l’aplicació de la seva legalitat. Encara que sigui a costa d’enterbolir la punyetera realitat. És un cas extrem, cal dir-ho, que no és gens perillós pel conjunt de la ciutadania si s’és Cap de Protocol, però ja comença a ser-ho si s’és porter de discoteca. Més encara sí s’és conseller d’Interior.
Però hi ha altra mostra, no sé sociològica o socio-psicològica, de com el poder, per petit que sigui, arriba a alterar la percepció de la realitat. I per il·lustrar això que estic dient, em remet-ho a fa més de vint anys. A un poble de costa de Castelló a la platja del qual va aparèixer assassinada una prostituta.
Em direu, lògicament, què té a veure això amb el que estic dient. Doncs, sí que té a veure, perquè immediatament que es va trobar el cadàver, l’alcalde va anar fins on era el cos de la pobra dona, i gaudint del petit moment de glòria que li donaven les televisions que eren allà, va dir: “No ha estat ningú del poble”. Com podia saber ell qui havia estat i qui no? Potser era un expert detectiu i ja tenia el culpable? No hauria estat millor dir que ara la feina era de la policia? Doncs no. Es va veure obligat, com alcalde que era, a dictar sentència sobre un fet sobre el que no tenia punyetera idea.
També va passar el mateix amb la caiguda de la paret del poliesportiu de Sant Boi, amb resultat de quatre nens morts. Les immediates declaracions de l’alcalde van ser que tot estava dins de les normes, i que l’Ajuntament no tenia cap responsabilitat. És que ell era arquitecte? No hauria estat millor dir que ara la feina era dels tècnics?
I això passa dia si i dia també en alcaldes, delegats del govern o ministres, que davant d’afers complexos, en cops de reconèixer senzillament que ser ministre de Foment és un càrrec polític, i que no té els coneixements tècnics necessaris per avaluar d’avui per demà les raons per les que, posem per cas, s’ha caigut un pont, el primer que fa davant l’accident, és dir: “El projecte és perfecte i compleix totes les normes”, en cops de dir “Obrirem una investigació”. Que fins i tot pot ser una forma elegant de treure’s les puces de sobre.
I aquí torno al senyor del bat de beisbol. Què va dir Puig quan va saltar el cas de l’Ester Quintana? Va dir potser: “Hi ha una persona, una ciutadana, ferida. Obriré una investigació per esbrinar que ha passat?” No, primer de res, va negar tota possibilitat de què la ferida a l’ull podia ser responsabilitat dels Mossos. Fins i tot, si no recordo malament, es va exhibir un tirador amb una bola d’acer, obrint el pas a la sospita de què l’Ester Quintana podria haver estat víctima de no se sap quins violents! Com també la noia i el nen apallissats a Tarragona, quasi quasi havien estat uns violents agressors dels desprotegits mossos. Que es van haver de defensar!
I és que el pobre Puig, com li passa a tantes altres autoritats, pel que sembla no se n’ha assabentat que avui, en aquests temps d’ara, qualsevol de nosaltres ha estat gravat, i requetegravat, desenes de vegades quan anant pel carrer hem fet burilles amb els mocs del nas. Que avui, es faci els que es faci i se sigui qui se sigui, sempre hi ha una, o deu, gravadores, públiques o privades, que ho enregistren tot. I que desmenteixen amb dos minuts d’imatges totes les fal·laces i estúpides mentides que pugui llançar qualsevol autoritat, a fi de tapar allò que acaba sent evident.
Quan cauran del seu burro del poder aquesta colla de prepotents menyspreadors dels ciutadans? Quan se n’adonaran que l’actual revolució digital, ha fet que moltes coses hagin canviat a fons, molt a fons? Que internet i les televisions fan que una senzilla imatge captada per una senzilla càmera digital, valgui per mil paraules de les seves.
Per cert, i seguint amb els Mossos. És inquietant, i molt, que l’única mostra d’estimació cap a una institució catalana per part d’un govern amb trets tan autoritaris com és el del PP, hagi estat amnistiar uns mossos condemnats per tortura. I ja van dues vegades, si no recordo malament. La qual cosa no em causa pas cap satisfacció. Ni personal, ni nacional, ni ciutadana. Més aviat m’inquieta.
2. Les altres víctimes de Díaz Ferran
La detenció i possible enjudiciament de Díaz Ferran i altres individus del seu entorn, té uns trets sobre els que penso cal fer una reflexió.
Pel que he pogut llegir, tota la base del cas té com punt de partida no haver pagat Díaz Ferran els deutes amb 19 entitats bancàries i altres 26 empreses, l’alçament de béns a fi de declarar-se insolvent, etcètera. Delicte que en llenguatge col·loquial podríem qualificar de pura i simple estafa. Miserable tractant-se de qui es tracta. O més aviat normal, tot just parant compte que es tracta de qui es tracta?
Ara bé, en totes les accions i manipulacions de Díaz Ferran també hi ha altres víctimes que pel que sembla no tenen cap importància, ja que d’elles ningú no en parla. Intentaré fer-ho aquí.
En la liquidació descaradament fraudulenta de Viatges Marsans i les diferents empreses de la seva òrbita, el gran empresari va deixar alguns milers de treballadors en el carrer. En força casos amb considerables deutes salarials per part l’empresa. Amb la conseqüència col·lectiva de què les prestacions d’atur d’aquests treballadors, causades pel gran estafador, han anat a càrrec dels diners públics. Aquells que després no arriben per escoles, hospitals, etcètera.
La fallida d’Air Comet va ser terrible cop contra milers de passatgers, majoritàriament emigrants sud-americans que després de molts esforços i sacrificis havien pogut comprar el bitllet, o bitllets, que els permetria passar uns dies de vacances amb la seva família. Gent que de sobte, i ja amb les maletes fetes, es van trobar amb un caríssim, i inútil, paper a la mà. Encara recordo la cara d’estupefacció, i de dolor, d’alguns d’ells que van ser entrevistats per la televisió.
I sobre aquest fet, us recordo, amigues i amics, que quan uns treballadors de l’aeroport de Barcelona que temien la pèrdua del lloc de feina van interrompre a les pistes, tallant per unes hores el dret dels passatgers a volar, se’ls va intentar jutjar… per delit de sedició! Sort que del Codi Militar, al que pertany aquest delicte, ja s’havia tret la pena de mort, que si no…
Aquí sí que, en un cas i altre, cal parlar de pura i simple estafa. Més greu perquè es tractava de gent senzilla. Amb poques, i en algun cas cap, possibilitats de defensa. La impunitat estava assegurada en el model econòmic dominant. Com així va ser.
I aquí la pregunta és obligada, i retòrica ja que sabem sobradament la resposta. Estan aquests fets —amb víctimes que no són pas altres empresaris, sinó que simple gent del carrer, simples treballadors—, incorporats al cas contra Diaz Ferran i els altres individus del seu entorn? Estan contemplats els casos de salaris no pagats i de bitllets que no servien per volar, en el 419 milions d’euros que es presenten com el muntant del deute pendent? O sols es tracta d’un cas entre empresaris? Entre membres d’una mateixa classe, i prou?
I encara altra qüestió. Quan es farà el judici? L’any 2054? O encara una miqueta més tard? Sobre això, vull recordar que als EUA, país que quasi quasi podríem considerar el paradigma del capitalisme més pur, aquests casos es resolen amb una rapidesa exemplar. En el cas Enron, malgrat l’enorme complexitat de la tramoia en pocs mesos es va celebrar el judici contra els màxims culpables, i Jeffrey Skilling va ser condemnat a 24 anys de presó. I va ingressar immediatament. I Bernard Madoff, també jutjat de manera ben ràpida a 150 anys. I cap a la garjola. No és que es castigui a tots els estafadors d’alta volada, i ca! sinó que els especialment potiners, els massa barroers. El capitalisme de debò, no persegueix els corruptes o estafadors d’alta volada. El que fa que no perdonar els qui ho fan malament, de manera massa potinera. Els qui viuen i operen dins del que podríem dir capitalisme feudalitzant.
O sigui, que els Millet i els Díaz Ferran, i altres noms que tots sabem, no tindrien massa futur als EUA. Mentre que aquí…
I dit aixpò, amics i amigues, arribo al final d’aquesta carta d’avui, i m’acomiado de vosaltres fins el dia de Sant Esteve, desitjant-vos, com mana la tradició, unes bones festes de Nadal.
Amicalment, com sempre
Francesc Font