Cartes per a qui les vulgui llegir

152a carta. Quan la misèria política, a més de miserable és merdosa

 

Amics i amigues:

    recordareu que, i referint-me a les eleccions al Parlament, acabava la carta anterior tot dient: “també cal parlar de la miserable, per dir-ho finament, campanya llançada des de Madrid. I la reaparició de tics propis d’aquell mode de feixisme que alguns en deien franquisme, en gent com Montoro, posem per cas, no solament en alguns militars”.

    Dit això, i abans d’entrar en matèria, vull recordar que no fa gaire un periodista grec, Kostas Vaxevanis, va ser denunciat per la Fiscalia de l’Estat per “violació de dades personals”. El delicte de Vaxevanis havia estat publicar els noms de més de dos mil defraudadors fiscals grecs, tots ells dignes ciutadans esclar, amb comptes reservats a Suïssa. Aquests noms havien aparegut a la que es coneix com “llista Lagarde”, que havia fet pública fa cap a un parell d’anys Christina Lagarde, aleshores ministra d’Economia del govern francès. La pena demanada era de dos anys i mig de presó i exonerat pel jutge, la fiscalia a tornar a acusar-lo. O sigui: van per ell.

    Per aquelles dates, també va aparèixer un llistat de no menys dignes defraudadors, ciutadans alemanys en aquest cas, amb comptes secrets a Liechtenstein. Si no recordo malament, en aquest cas i de manera més o menys discreta es va tirar terra al damunt. No sobre els defraudadors per haver estat afusellats, sinó que sobre la història dels comptes. Dues històries amb seu a Suïssa i Liechtenstein, amigues i amics. Vet aquí quin cúmul de casualitats, oi?

 

Aclarint la situació

    A fi d’evitar mals entesos, vull deixar ben clar que quan qualifico de miserable la campanya feta des del govern espanyol i rodals, no ho faig pas des de cap simpatia personal ni política cap els Mas ni cap els Pujol. Ho faig partint de la base de què si aquí s’hi publiquessin llistes de dignes ciutadans defraudadors fiscals, i amb comptes als més diversos paradisos, les sorpreses serien grans. Fins i tot la Mercè —la meva senyora, ja sabeu—, i jo ens sorprendríem davant alguns noms.

    I és que en aquest hipotètic llistat, hi trobaríem noms de polítics lliurats amb cos i ànima a la defensa dels interessos del país, la pàtria i els ciutadans —incloent alguns d’aquells que cada dos per tres es posen a bramar d’allò més contra la corrupció—; famosa gent del món de la cultura i de l’art —incloent els qui tenen creus i medalles a qualsevol mèrit—; famosos i famosets actors i gent de la més diversa faràndula —incloent aquells d’allò més progressistes, que sempre que cal fan el numeret esquerranós—; tota mena de bestiar format per famosos esportistes —veritables glòries nacionals que sovint s’emboliquen amb la bandera espanyola, i de vegades fins i tot en la catalana—; cantants d’òpera, rockers i flamenqueros —cadascú admiradíssim en el seu àmbit—, professionals liberals tipus metges, advocats i notaris —que no sempre lliuren rebut al client—, i no parlem ja de grans empresaris. Conjunt de gent tota ella tan sòlidament antiracista, que s’estimen d’allò el diner negre.

    El llistat és llarg, sí, però és que el Sindicat de Tècnics del Ministeri d’Hisenda, poc sospitós de radicalismes esquerranosos, ha denunciat reiteradament que no se’ls dóna personal prou per fer tot el treball que caldria, que les inspeccions de les grans fortunes està condicionada, i que el frau fiscal espanyol ronda els 80 mil milions anuals, 16.000 milions a Catalunya. Amb la qual cosa és evident que els únics que estan absolutament lliures de sospita, són els qui viuen exclusivament del que cobren d’acord amb la seva nòmina o pensió. No parlem ja dels aturats.

 

Un llistat de dos?

    Doncs bé, si una relació de noms, amb una pila de dignes defraudadors espanyols i catalans, entre els quals hi ha membres de les famílies Mas i Pujol, hagués aparegut abans de convocar-se eleccions, jo i la Mercè hauríem aplaudit amb entusiasme. Ja era hora! Haguessim cridat.

    Si aquest mateix llistat hagués aparegut una mica abans d’iniciar-se la campanya electoral, la cosa ja faria una certa pudoreta —fixem-nos en el detall del jutge que du el cas Mercuri, ha esperat passar les eleccions per no barrejar dues qüestions, felicitats. Però sortir la darrera setmana, amb sols que dos noms ben significatius en la política catalana, sense presentar cap prova ni cap documentació mínimament acceptable, que ho faci un diari tan cavernari i anticatalà com és El mundo, amb individus com Inda, Urriezteita i PJ. Ramírez com a promotors, i amb el ridícul paperet d’un ministre d’Interior que no sap res del que passa al seu Ministeri, la cosa ja és una pura i pudenta misèria que ha aconseguit que tant la Mercè com jo ens sentíssim ofesos. Personalment i quasi quasi que nacionalment, ofesos.

    I és que ha estat una misèria merdosa que amb la que s’han embrutat directament és gentalla com Sáez de Santamaria —qui va arribar a dir que Catalunya havia esdevingut una república bananera—, Cospedal, Garcia-Margallo i altres, que duts pel seu menyspreu a Catalunya, han sortit dia sí i dia també, a Madrid i aquí, amb posat d’Esfinx sense secret que amaga la buidor darrere la solemnitat, clamant contra la corrupció que ja estava més que demostrat que regna a Catalunya. Oblidant-se les mil i una vergonyes del PP. O sigui, pròpies.

    Gentalla que ha vingut aquí a llençar toves de la seva merda, amb l’entusiasme de la seva pseudovedet i en realitat simple telonera, Sánchez-Camacho, que se sentia important donant petonets i abraçades als veritables amos del negoci. Toves de merda que, si parlem seriosament, a qui de debò han benificiat és a Ciudadanos. Que ja té conya. Però no és això el més lamentable del cas, no. Al cap i la fi ja sabem quina és la ideologia d’aquesta gentussa.

    El més lamentable, l’aspecte més miserable de tot aquest circ, ha estat que Chacón, Navarro, Fernández o Sabaté, entre altres, mancats de qualsevol argument raonable a l’hora de demanar el vot, s’hagin apuntat amb no menys entusiasme bo i sabent que era una un ben barroer muntatge. Amb la qual cosa han acabat pujant si no al mateix vagó, sí que al mateix tren en el que viatjaven els ja mencionats, i també Vidal Quadras, amb la seva crida a la Guàrdia Civil —pensava en el fons en la Legión?—, el general Pedro Morenés, director de la revista Ejército, aquells altres militars que s’oferiena morir matant per la integtiat d’Espanya… i fins i tot el mateix Tejero!

    Per cert, no acabo d’entendre, ¿o sí? que Navarro —no sé si influït per Montoro i demostrant una gran desconeixement del que és i vol dir estat de dret—, digués diverses vegades i aparentant la solemnitat de qui diu bajanades pensant que són coses importants, que Mas havia d’anar a jurar davant d’un notari que no tenia comptes a Suïssa. Home, Navarro! Espero que ara facis desfilar Bustos, Fernández, etcètera.etcètera, per una notaria a jurar la seva innocència. Perquè sinó…

 

El vell règim treu el morro

    I per què he mencionat abans Montoro? Perquè ha demostrat tenir una concepció de la justícia, digna de la que tenia Fraga Iribarne quan era ministre de Desinformació de Franco. Digna d’aquell règim que era la versió franquista, i per tant cutre, del feixisme. I dic això, perquè Montoro diguem-ho clar, no té la més lleugera idea del que és l’estat de dret, i a més ho expressa públicament orgullós de la seva fatxenderia. No sé si recordeu que quan Mas va dir que denunciaria la gent d’El Mundo, el ministre d’Hisenda amb aquell seu posat de pinxo de ball de patacada, va clamar que el que havia de fer Mas no era pas denunciar ningú, sinó comparèixer ell davant del jutge. Com en aquells vells temps que tant enyora massa gent del PP, no és la Justícia qui ha de demostrar la culpabilitat, sinó que és l’acusat qui ha de demostrar la seva innocència.

    I aquest pensament, que cada cop més està sortint de forma agressiva i amb maneres petulants en el govern espanyol, va més enllà d’una simple ideologia reaccionària. Per la qual cosa és perillós, molt perillós

    Ara bé, junt amb aquesta gentussa que quan els convé no té cap dubte en atacar no Mas, no ens enganyem, sinó que tot allò que és i representa Catalunya, que ves a saber perquè veuen com un gran perill per la seva concepció d’una Espanya sols que castellana —vegis la gran batalla de Wert—, també aquests dies em pogut veure i sentir gent d’aquella que fa dir: Déu meu, guardam dels meus amics, que dels meus enemics ja em guardaré jo. Però això ho deixarem per la setmana vinent.

Així que, amigues i amics, cordialment com sempre, fins la propera carta.

                                                                                                    Francesc Font

 

 

PD. Quan estava escrivint-vos aquesta carta, i comentant amb la Mercè tot allò dels dignes ciutadans defraudadors, ella m’ha dit que també havia de parlar de les Sicav. No ho he fet, perquè mentre que tenir comptes secrets a segons quins paradisos no està a l’abast de tothom, tenir un compte Sicav, que és una mena d’evasió fiscal legal inventada per Felipe González, si que ho està. Sempre i quan es tinguin tres o quatre milions d’euros de sobres, esclar. Perquè si no…