Cartes per a qui les vulgui llegir

• Amigues i amics:
•     començó amb un d’aquells tòpics que són una realitat mil vegades repetida: les urnes han parlat. I ho han fet demostrant una vegada més que els sondeigs, enquestes i altres bonics elements del carnaval político-mediàtic, sols serveixen perquè quatre espavilats s’hi guanyin d’allò més bé la vida, no parlo dels soferts i mal pagats enquestadors, esclar. I perquè seriosos i ben pagats analistes polítics, facin a partir de tota la morralla demoscòpica serioses anàlisis i animats debats en els que se substitueix el gran misteri teològic del sexe dels àngels, tan antic, pel gran misteri de la intenció dels votants, tan contemporani.
• Després ve la realitat, i passa el que passa. Els qui la van cagar ben a fons, tornen a fer serioses anàlisis i animats debats per demostrar que si no ha passat allò sobre el que van debatre tan seriosament, és perquè els votants amaguen les seves intencions, per la qual cosa els qui en realitat l’han cagat són els votants, votant una cosa diferent de la que deien que farien. No pas ells.
•     Ara bé, aquells qui creiem fermament que quan la realitat no confirma la teoria, la qui està equivocada és la teoria, pensem que en casos com aquest, el que cal fer, o intentar fer, és una anàlisi objectiva d’aquesta realitat concreta. I aquest intent d’anàlisi comença amb una pregunta, ¿què es debatia de debò en aquestes eleccions? L’hegemonia de CiU, o la possibilitat d’avançar cap a una consulta-referèndum sobre el futur de Catalunya. Allò que es diu el dret a decidir.
• Sí creiem que el que es debatia en aquestes eleccions era la primera premissa, és evident que la patacada de les tribus CiUx ha estat monumental. Però si el nostre objectiu és el de la segona, aleshores les coses canvien.
•  

El veritable debat

•     Doncs bé, si partim de la segona premissa CiU ha perdut 12 diputats —Déu n’hi do!—, sí, però les formacions que ja hi eren al Parlament i que aposten per la consulta, ERC i ICV, han guanyat 14. Per la qual cosa, si CiU no s’arronsa i torna a les seves ambigüitats de costum, amb els 3 de la CUP —equivalents als 3 de SI— el bloc pro consulta sumen 87 diputats, mentre que a la passada legislatura. No ha estat un gran avenç, és veritat, però no pas cap retrocés.
•     No he mencionat el PSC, amb la seva hipòcrita adhesió a la consulta sempre i quan es faci dins d’allò que anys enrera se’n deia “la legalidad vigente”.
•     Però, a més, hi ha una cosa força important. El vot pro consulta no és que s’hagi mantingut, sinó que s’ha desplaçat cap a l’esquerra. Cap a formacions no pas socialment revolucionàries, diguem-ho clar, però si socialment força més avançades que no pas CiU. La qual cosa permet dir que el nacionalisme català no pot posar-se en el mateix sac que el de la Padània, el cors i algun altre, com fan alguns per desqualificar-lo. O sigui, que manté el cos central de la trajectòria històrica dels Clavé, Almirall, Campalans, Macià, Comorera, etcètera. Sense falses il·lusions federalistes, però. I aquest ha estat i és el veritable debat. El que tan nerviosos ha posat, i segueix posant, el bloc unitarista, que canta victòria amb la “derrota de Mas”, i miren preocupats que avancen els que ells diuen radicals.
•  

Els números

•     Altre element que necessita reflexió, és el de la participació. Ha estat excel·lent, fins i tot extraordinària. Cap a un 10 per cent més que les anteriors, nombre semblant a la de les generals. I és que si bé per més d’un 10 per cent de l’electorat català, les eleccions al Parlament de Catalunya eren unes eleccions regionals, de les que mai no havia fet gaire cas, ara sembla que han vist les orelles al llop. “Avui això va de debò”, han pensat. I han anat a votar. No sembla que hagi estat el PP, però, qui ha recollit la majoria d’aquests vots. Menys encara el PSC, que ja fa anys que va perdre el seu feu del Baix Llobregat i els dos Vallès, sinó Ciudadanos. Un partit unionista, sí, però nascut i propi de Catalunya. Un fet curiós de debò.
•     El cas del PSC davant els resultats obtinguts, ja és de psiquiatra d’urgències. Ha perdut 8 diputats, que partint de 28 és una desfeta que se suma als anteriors. Però com que tot augurava que podia perdre fins a 12, alguns han acabat teoritzant que en certa manera han guanyat 4.
•     El PP, per la seva banda, per molta xaranga que munti aquesta pseudovedet del Paral·lel dels anys vint que és Sánchez-Camacho, en un moment en el que representava els valors patris de connexió directa amb l’amo dels calés, salvador de les pensions, del cognom Garcia i tres o quatre bestieses més, un diputat més el fa quedar-se entollat. Quedar-se com estava. Pitjor, passa de tercera força a quarta, malgrat la desfeta del PSC. El gran triomfador del bloc proespanyol és sens cap dubte Ciudadanos.
•     ICV, per la seva banda, segueix un modest, però continuat avanç, i ERC, passant de 10 diputat a 21 és la veritable, i gran, triomfadora d’aquestes eleccions. Després dels desgavells de la seva estança en els tripartits, s’ha tornat a confiar en ella. Tenen per tant una gran responsabilitat envers un electorat declaradament independentista, esquerranós, i que vol postures serioses alhora que responsables.
•     I queda la incògnita de la CUP. En el seguit de cartes que he dedicat a la crisi de l’estat-nació, parlava d’ella, entre altres, com un exemple encara mig incògnita de nous models d’acció política. Que no responen al vell i gairebé arcaic model de partit centralitzat, i amb una cúpula dirigent basada en la cooptació, els equilibris entre diferents faccions, etcètera. Quina serà la seva acció dins del Parlament? El SI ha fracassat, penso jo, perquè la seva acció parlamentària exclusivament basada en la proclamació de la independència a data fixa, era francament penós. Especialment partint de la base que eren 3 diputats que parlaven en nom d’una fracció molt, però que molt petita de l’electorat.
•     Quina serà la seva actuació parlamentària de la CUP? Cal dir que la municipal ha estat en general coherent, alhora que efectiva. Treballaran així al Parlament? Aprofitant la seva experiència en la crua, dura i punyetera realitat municipal, per dur un alè de dura, crua i punyetera realitat a un Parlament en el que el sexe dels àngels està massa sovint en el centre dels debats?     Un antic amic de partit. d’aquells que definíem mig de broma com camarades i malgrat això amics, amb bons lligams amb la CUP, estava no fa gaires dies que botava amb la decisió que havien pres de presentar-se a les eleccions. Preveia el perill que acabessin absorbits per aquest gran fabricant de prebendes i canongies que és el Parlament. El temps ho dirà.
•  

El cas Mas

•     Fet aquest repàs, que intenta ser objectiu, no pas neutre ni neutral, arribem al cas Mas. Interessant, per més que absolutament normal, i que penso expressa tota la inseguretat i incapacitat històriques de la dreta catalana.
• Per començar, Mas sabia sobradament que en els vots obtinguts a les eleccions del 2010, hi havia un bon grapat en forma de prèstec. Vots no seus, no de CiU, que expressaven ganes d’acabar amb els desgavells del tripartit. Res més. Després, com se sap, ell i el seu govern es van oblidar que els vots en forma de prèstec, aquells que es fan més en contra de, que no pas en favor de, arriba un moment que s’han de tornar. Amortitzar, si més no.
•     Però la pressa en ser més papista que el Papa el va dur a ser el primer retallador del regne. A fer coses tan bèsties com voler controlar els possibles defraudadors del Pirmi, no pagant les míseres prestacions fins que se sabés si s’acomplien totes les condicions. Ho recordareu. En un país en el que la defraudació és de milions d’euros, dia rere dia, any rere any; en el que els casos de gran defraudació, quan no de simple espoliació del diner públic, està a la vista i s’arrosseguen pels jutjats any rere ants, es va muntar un Cristo a costa de pobra gent que en el pitjor dels casos defraudava 400 euros…
•     No és pas un fet anecdòtic, sinó que l’expressió del model social dins dels que viu i opera Mas. Expressió que s’ha repetit en un acatament a les ordres econòmiques del govern espanyol, que certament l’han obligat a fer retallada rere retallada, però davant del qual ha estat incapaç de cridar les forces socials i posar damunt la taula la realitat econòmica, incloent l’heretada del tripartit. Incorporant a la lluita els mestres, els metges, les infermeres, etcètera. No els sindicats, sinó que els directament víctimes. Però no ha estar així. Ben al contrari. Tot ha fet la impressió que en el seu projecte social ja li anava bé el que estava passant, per més que anés acumulant sobre ell frustracions provinents dels més diversos fronts i de les que no sempre ha estat el veritable responsable.
•     I va arribar la Diada, la gran Diada. Si voleu, podeu llegit a la xxx carta i el que vaig escriure sobre ella a l’endemà d’haver-hi participat. No va ser pas una manifestació convergent. En absolut. Era transversal, tremendament transversal, però en la que no hi van participar les veritables forces de suport de Mas, la veritable classe dominant: els membres del Fomento, del Cercle Eqüestre, del Club de Polo, del Cercle d’Economia, els dirigents de la Caixa, d’Abertis, de Gas Natural…
•     A Mas, i així ho vaig escriure, aquella manifestació de ben segur que el va espantar una miqueta, perquè en ella hi havia de manera, ben majoritària, gent d’aquella que algú va definir com arribada a la independència sense passar per l’independentisme. Gent que no la mouen romanços identitaris, però que sigui de l’origen que sigui se sent de manera natural d’aquí, ciutadà de Catalunya, i l’ofenen les ofenses que aquesta reb. Que pensa de mil maneres diferents. Que no teoritza sobre si Espanya espolia Catalunya o no, però que se sent espoliada, personalment, dia rere dia, pels governs espanyols siguin del color que siguin. Que pot parlar en castellà o urdu a casa, però no veu cap raó perquè l’escola pels seus fills no siguí bàsicament en català…
•     Aleshores, si en cops de voler salvar la pàtria ell sol, amb la resta del país fent de comparsa, el dia 12 de setembre hagués començat a explicar per a què necessitem la independència. No en abstracte, sinó que en concret. Explicant a què ens pot donar dret el dret a decidir: per fer esdevenir la Nacional 2, d’origen en la Puerta del Sol, en N-I, d’origen a Almacelles, i així poder desdoblar-la d’una punyetera vegada al seu pas pel Maresme sense haver d’esperar que al Ministerio de Fomento espanyol li roti fer-ho. Perquè els trens catalans, de rodalies o no, funcionin de manera normal, com sí que passa a Madrid. Perquè la Generalitat pugui tenir una banca pública que potenciï la creació, o el creixement d’empreses. Per no pagar les barbaritats de Bankia. Perquè sigui a Catalunya i no a Madrid on es decideixi sobre coses tan simples com si les botigues obren o no els diumenges. Que aquí no hi haurà sicav, i sí un bon equip d’inspectors contra el frau fiscal… I també que hagués reconegut que s’havia equivocat donant suport al govern central en la nova llei de reforma laboral, o sobre el límit del dèficit…
•     Si hagués dit coses com aquesta, i ja veieu que no plantejo cap programa revolucionari, i a més hagués presentat periòdicament comptes públics de la situació financera de la Generalitat. Si hagués tingut el valor de dir que volem ser un país normal europeu. I també que la UE no és Europa, per la qual cosa podem ser com Suïssa o Noruega, que no són UE, i no com Portugal o Grècia, que sí que ho són, possiblement que no hagués tingut la patacada, o hauria estat més lleu. O fins i tot hauria assolit la majoria absoluta que tant desitjava.
•     Evidentment, però, aleshores estaríem parlant d’una altre Mas, d’altra Convergència i d’altra Unió.
• I dit això, també cal parlar de la miserable, per dir-ho finament, campanya llançada des del govern de Madrid. I la reaparició de tics propis d’aquell mode de feixisme que alguns en deien franquisme, en gent com Montoro, posem per cas, no solament en alguns militars. Però això ho deixarem per la setmana vinent.
•     Fins aleshores, i cordialment com sempre
•                                                                             Francesc Font