Cartes per a qui les vulgui llegir

  Dimarts, 14 de novembre de 2012

150a carta. Data de caducitat de l’estat-nació? i 4

Amics i amigues:

    arribem, finalment, al final d’aquesta història d’històries, rememorant que el 1789, enarborant una divisa social i política que gairebé és un poema: llibertat, igualtat, fraternitat, la burgesia francesa, la classe que ha anat ascendint lentament però constant al llarg de més d’un segle, pren el poder. Violentament. Tan violentament que liquida de manera ràpida i efectiva —escurçant dràsticament la seva alçada— una bona part del seu enemic secular. La noblesa en general, i l’aristocràcia en particular.

    I no sols escapçant caps a la Plaça de la Concorde (quin nom, oi) de París, sinó que de manera que sembla haver quedat perduda en una memòria que sols recorda que l’espectacular guillotina, disparant canons plens de metralla contra gent lligada a llargues cordes, a llocs com Lió. O, fent pujar homes, dones i nens, ben lligats, a barcasses o pontons, que quan són a meitat del riu són foradades. Van ser les noyades iniciades a Nantes, però repetides a altres punts del Loire.

Després, com és sabut, aquesta burgesia triomfant va fer una bona esclarissada en ella mateixa, primer dels tebis, després dels radicals, fins que finalment, gràcies a un geni de l’estratègia militar —per més que amb una visió de l’estratègia política més que discutible, i amb conviccions personals lleugerament medievals— les idees, no tant els ideals primigenis, d’aquella revolució són un furient huracà que passa rabent per damunt de tot Europa.

Ara bé, amb totes les seves contradiccions i totes les seves brutalitats, aquesta revolució va fer que la història, les societats, el món, hagin avançat, ja que va estar el triomf d’un nou règim social que va substituir un de vell que havia regit a Europa durant segles, i que ja estava del tot esgotat.

Va ser el triomf de la propietat burgesa sobre la propietat feudal, de la competència dinàmica sobre els gremis tancats, el sotmetiment de la terra al propietari sobre el sotmetiment del propietari a la terra, de la il·lustració sobre la superstició, de la família sobre el llinatge, de la indústria sobre la mandra heroica, del dret burgès sobre els privilegis medievals…

    Avui pot semblar tot això una mica exagerat, quan no ditiràmbic. Però amb aquest llarg paràgraf expressa Marx a un article escrit el 1848, Burgesia i contrarevolució, el que va ser el 1789. I és que així va ser. Després, però, en el curs de les transformacions i ja assentada al poder, es va quedar pel camí bona part del poema. Bona part de la llibertat, de la igualtat i de la fraternitat. La burgesia revolucionària de 1789, ja era aleshores, 1848, en la seva major part contrarevolucionària.

    Seguim, però. Aquella revolució, que és la nostra al capdavall, encara que sols sigui perquè és la que va conformar el model polític i social en el que vivim, també va crear la ideologia dominant ara mateix —la qual inclou la convicció de massa gent de què el model de nació ara dominant és l’únic possible—, va néixer dins d’un enorme devessall de sang. Dels seus enemics, certs uns inventats altres. I desenvolupada després dins un encara més enorme devessall de sang. Dels seus posteriors enemics, interiors i exteriors.

    Per la qual cosa, potser cal dir que ningú s’enganyi esverant-se hipòcritament davant altres històries d’altres revolucions, com l’afusellament del tsar i família, posem per cas. Moltíssims menys encara davant quatre antisistema actuals, amb els que estic força en desacord quan a mètodes i objectius, però que són uns xaiets comparats amb les barbaritats comeses durant dos segles, tant contra els seus enemics exteriors com contra els seus pobles i els seus obrers, per les burgesies dominants. Avantpassades polítiques i ideològics dels Aznar, Rajoy, Mas, Merkel, Hollande, etcètera. No ho oblidem.

 

Tornem-hi al tema principal

    Tornem, però, amigues i amics, a allò de la nació-estat. A partir de la revolució burgesa, amb totes les seves variants, nació som tots. Els exèrcits no són els dels senyors, ni tan sols els del rei o govern de torn, ara són els nostres exèrcits. L’economia no és la dels posseïdors, sinó que és la nostra economia. L’estat no és el conjunt d’instruments de control i domini de les classes dominats, sinó que és el nostre estat. Amb la qual cosa estat i nació es confonen, ja que tots som, formem part, d’una mateixa nació, d’un mateix estat, esdevingut estat-nació. Esclar que les nacions, els estats, les nacions-estat formades al llarg d’aquests dos segles, poden presentar grans diferències formals. Uns presenten formes democràtiques, en les que els de sota tenen certes formes d’acció i de participació per més que limitades per legislacions ben estructurades. Altres, formes autoritàries més o menys paternalistes. Altres, cruels dictadures. Però tots tenen com base la garantia de la primacia dels posseïdors de capital sobre els posseïdors de sols que força de treball, per més intel·lectual o d’alta categoria que sigui. Breu: dictadura del capital, o capitalista, que en deien els clàssics.

    I també, pràcticament totes s’han agredit mútuament una i altra vegada amb una obtusa constància. I dissortadament, massa sovint també amb un no menys obtús entusiasme popular. I en el campionat mundial de la pitjor barbàrie nacionalista, la de les grans nacions-estat, Europa, tot just el bressol d’aquest model de nació-estat, és la que posseeix la medalla d’or.

    A partir d’aquesta constatació, i que cap vell amic meu s’esveri, la formació d’aquella Comunitat Econòmica del Carbó i l’Acer que volia posar fi a un enfrontament entre França i Alemanya —el qual havia dut a dues grans catàstrofes col·lectives en el segle XX—, va ser una bona acció. Com també el posterior Tractat de Roma, amb el naixement de la Comunitat Econòmica Europea. Fins i tot la formació de la Unió Europea, malgrat la seva confusió entre ciutadans i consumidors, no deixa de ser un element interessant. Sempre i quan deixem de pensar en termes de nació, encara més de nació-estat, tal i com han estat formades al llarg d’aquests dos darrers segles. Insisteixo.

    I aquí, permeteu-me una mica d’història personal. Vaig ser per dues vegades cap de redacció d’Avant, l’òrgan del PCC. Per dues vegades vaig dimitir de la responsabilitat, fins que finalment em van fotre al carrer. En el sentit literal del terme. Tot just tres dies després de la massacre genocida d’Srebrenica. I no és casualitat.

    Els problemes, però, venien de molt abans. Al PCC hi havia una postura oficial d’oposició a la Unió Europea. Per una qüestió del caràcter d’ultraliberalisme econòmic de l’UE, sí, però també, i de manera força considerable, per un rerefons d’antieuropeisme sovint francament folklòric. Fet amb el que xocava, perquè la meva cultura, la meva música —incloent les cançons de muntanya que cantàvem als refugis o als trens i que havia aprés amb la gent del meu barri, el Poblenou, i les cançons revolucionàries que vaig aprendre després, cançons dinàmiques, de combat, i no pas ploraneres pseudopregàries arribades del sud o del nord americans, eren europees.

    Sobre això de l’antieuropeísme folklòric, una dada. En una reunió del Comitè Central, un preclar dirigent va deixar anar aquesta perla: “És imaginable fer la revolució a Barcelona, amb Milà?”, la qual cosa em va obligar a dir que veia força més factible fer la revolució amb Milà, que no pas amb Burgos. Cosa que segueixo pensant.

    Bé. Per aquell temps, vaig fer un seguit de treballs sobre la Unió Europea: orígens, evolució, etcètera, en el que al darrer em demanava si aquesta unió d’històrics grans enemics, junt amb una colla de petits països de precària, i sovint violada neutralitat, o forçada aliança, no podria ser la llavor d’un nou model que superés la nació-estat. Perquè si no era així, si sols era que un cúmul d’antigues nacions al voltant d’un mercat molt gran, i prou, el més probable era que la cosa podria acabar creant noves contradiccions. D’aquelles que no fan avançar la història, sinó que més aviat la fan retrocedir.

 

Ara, dins la crisi

    Des d’aleshores han passat força anys, gairebé vint, i penso que ara la qüestió està en un moment força interessant. Un moment en el que la petita Catalunya sembla haver pres un paper de revulsiu.

El capitalisme, tot ell —i quan dic capitalisme, no estic usant cap adjectiu desqualificatiu, simplement estic fent referència a un model econòmic que ha estat dominant durant un parell de segles a la més gran part del món—, està immers en una pregona crisi. Agreujada per l’absolut desconcert d’economistes i dirigents polítics. D’això ja no dubta ningú. Una crisi causada per la seva pròpia essència i una dinàmica econòmica que està fent fallida després d’un gran període d’expansió… I els grans moviments de transformació, i això ha estat uns constant històrica, sempre s’han donat en èpoques de greu crisi, posterior a una etapa d’expansió. La qual cosa, comparativament, encara la feia més greu.

    I és aquí on volia arribar amb aquestes quatre cartes que us he estat adreçant. Definir, com fan alguns, que tot el que està passant a Catalunya és causat per la crisi, és una obvietat. Però desqualificar-lo per aquesta única raó, una imbecil·litat. Quan no una bestiesa. Perquè, i sense sortir-se de l’àmbit de l’UE, els casos de Escòcia, Flandes o Catalunya, més altres que van apuntant, no són més que velles reivindicacions posades al dia, que poden ser un signe de nous temps.

I és que l’UE dirigida per un parell de grans potències, a més en crisi elles mateixes, pot acabar sent una cosa absolutament perillosa. Perquè ho faran d’acord amb els interessos de les seves classes dominats —que elles diran interessos col·lectius sense cap mena de rubor—, però una UE formada per un gran grup de petites formacions, podria ser el germen d’una veritable confederació. Una nova entitat que ja no seria una nació-estat.

    Curiosament, al Süddeutsche zeitung, editat a Baviera i que es defineix mig en broma com l’única oposició veritable de la conservadora CSU, publicava la setmana passada un article sobre els moviments nacionals que s’estan produint a Europa, en el que es diu que: “les aspiracions independentistes de les regions, formen part del progrés de la integració europea”, i que aquells estats regionals que malden per esdevenir independents, en cops de caure en el buit en separar-se, poden caure a la falda d’Europa. Per concloure que: “l’enfonsament dels grans estats-nació, no ha de ser vist com un senyal de desintegració, sinó com la conseqüència d’una integració més gran”.

    Arribat aquí, em demano jo, si l’estat-nació actual és una formació pròpia d’una època molt concreta, la del capitalisme, quan aquest entra en crisi no conjuntural sinó que estructural, ¿és desassenyat pensar que també pugui en crisi el seu estat-nació…? No demà passat per la tarda, esclar. Ni tampoc l’any que ve. Els temps històrics són lents. Tenen avenços que semblen indeturables, seguits de llargs períodes en els que tot sembla immòbil. Tenim pobles, societats, que semblen adormides, i que de sobte desperten. Però això, amics i amigues, ho deixarem per un altre dia.

    Així que, amigues i amics, amicalment con sempre, fins la setmana vinent.

                                                                                                    Francesc

 

PD. M’havia proposat no parlar de les nostres eleccions. Però el desembarcament de la plana major del PP a Catalunya, —amb l’Aguirre!—, l’agressivitat amb la que actua, i les bestieses que diuen, tant aquesta plana major com els seus acòlits de Catalunya, han fet que la Mercè —la meva senyora, ja sabeu—, que escolta la ràdio de ben matí, m’hagi despertat tot dient: Estan nerviosos, molt nerviosos. Perquè serà?