Cartes per a qui les vulgui llegir

Amigues i amics: poder que sembli extemporani i contradictori dedicar tantes setmanes a parlar sobre un possible, si no és que hipotètic, final de l’estat-nació. I fer-ho, a més, tot just en un moment en el que estem immersos, amb implicació ben directa, en un debat sobre si una nació sense estat, Catalunya, pot o no d’esdevenir un nou estat. O sigui, un nou estat-nació. Però és que tot just són les contradiccions el motor de la història…

Dimarts, 6 de novembre de 2012

149a carta. Data de caducitat de l’estat-nació? 3

Amigues i amics:

       poder que sembli extemporani i contradictori, alhora que també força agosarat, dedicar tantes setmanes a parlar sobre un possible, si no és que hipotètic, final de l’estat-nació. I fer-ho, a més, tot just en un moment en el que estem immersos, amb implicació ben directa, en un debat sobre si una nació sense estat, Catalunya, pot o no d’esdevenir un nou estat. O sigui, un nou estat-nació.

    Fet que, diguem de pas, està posant d’allò més nerviosa bona part d’Espanya. Des de la dreta més cavernícola i centralista, que s’embolica la bibarrada al coll com el fredolic s’embolica la bufanda per poc fred que faci, fins l’esquerra més exquisida. Que il·luminada per ves a saber quin miraculós raig de llum, ha caigut del burro anant a parar a un pseudo federalisme més aviat confós i indefinit.

    Doncs no. No és ni extemporani ni contradictori, ni tan sols agosarat. Ben al contrari. El nostre cas, que ha obert un debat a escala europea com no l’havien obert els de Flandes, Escòcia i Quebec permet tot just plantejar-se un interrogant sobre el futur de l’estat-nació. Aquesta formació político-territorial que s’ha anat conformant durant els dos darrers segles. Plantejar-se si no està arribant al final del seu camí, com al capdavall han fet tots els models d’organització política i socials que han existit. I com cal pensar que faran totes les que existiran en el futur. Com no sigui que finalment aconseguim eliminar la humanitat de la Terra, esclar.

 

Els punts de partida

    Dit això, també cal dir que l’origen d’aquest seguit de cartes sobre el tema estat-nació, ha tingut, té, tres punts de partida. El primer:

    a) les mobilitzacions de signe independentista que s’han fet a Catalunya: tres grans manifestacions —ja mencionades a la 146a carta— i que no han estat convocades per cap partit, sinó que per entitats cíviques—, i el conjunt de consultes sobre la independència que es van fer partint de la iniciativa de l’Ajuntament d’un petit poble, Arenys de Munt, i que va acabar sent una seguida de consultes d’arreu de Catalunya. O sigui, d’abast nacional.

    b) la constatació de què el moviment nacional català connecta amb altres, en uns casos ben vius, en altres latents, que a molt diversos llocs també qüestionen bona part dels vells estats-nació que semblaven ja definitius.

    c) el plantejament, que em va d’antic, de si la Unió Europea té sentit i possibilitat d’existència formada per uns estats-nació que, aparentment, no volen renunciar ni a les seves fronteres ni a la seva sobirania interna. I dic aparentment, perquè en el món de la realitat tenen més que diluïda bona part de la seva cada vegada més teòrica sobirania nacional. Amb unes fronteres que havien estat sagrades i causa de grans guerres, però que ara són una simple línia damunt d’un mapa. I sota el control, per no dir domini, de grans forces econòmiques que semblen instal·lades a un ciberespai inatacable per forces militars convencionals, des del qual accedeixen i poden atacar qualsevol espai econòmic terrestre.

    Amb la qual cosa els vells estats-nació, amb el seu nacionalisme sovint patrioter i agressiu, ja no tenen sentit en aquest moment. No serveixen com espai territorial definit a les forces de control econòmic. Menys encara en un moment en el que aquestes forces estan dins d’una greu crisi de difícil definició i encara més difícil control.

    i d) connectant amb l’anterior, si acceptem la tesi marxista de què els estats-nació són una categoria històrica producte del capitalisme en expansió (J. Stalin. Els marxisme i el problema nacional, 1913), i som conscients que la greu crisi global del capitalisme no és conjuntural, podem arribar a la idea de què un canvi en aquest mode de producció, i per tant de model de la societat que definim com capitalista, pot també dur a un canvi en el model de nació-estat per ell formada.

    Respecte aquest punt, és del tot absolutament lamentable que ben aviat Stalin s’oblidés d’allò que ell havia escrit, i repetís l’esquema imperial de la Gran Rússia. Fins el punt que després dels successos que van passar a Geòrgia el 1922, Lenin, ja malalt, dirigís una carta al Congrés del Soviet en la que, sobre aquella i altres formes d’actuar en les nacions no russes de l’aparell format per Stalin, deia que “les hem pres del tsarisme, havent-nos limitat a ungir-les lleugerament amb sacrosant oli soviètic”.

 

    El segon punt de partida és més complex. Aquest any m’he incorporat al “quadre de professors” —poso cometes, perquè com que he estat aprenent de tot, trobo massa solemne dir-me professor de res— de la Universitat Comunista dels Països Catalans. La qual fa ja tres anys que funciona i està formada per un grup de gent força divers. Una part són joves que pensen, o així em sembla a mi, que la realitat sols es canvia que actuant sobre ella. L’altra part som uns ja madurs —i perdoneu, en el meu cas l’eufemisme—, als que la realitat no ens ha despertat de sobte, perquè mai no ens hem adormit bressolats per les delícies del capitalisme.

    Breu, gent que globalment tenim consciència que tota aquesta crisi no és pas el resultat de cap maledicció divina, sinó que d’una actuació molt humana que se’n diu capitalisme. Que, amb més o menys grau sap, sabem, que allò que s’autoanomenava “socialisme real”, va ser una enorme cagada, perquè al capdavall la seva realitat estava en absoluta contradicció amb el que eren, havien de ser, els seus postulats. I que el que cal és retrobar aquests postulats.

    Gent que actua modestament però constant, i ja fa tres anys, a la Pompeu Fabra. On va un “alumnat”, poso cometes perquè a l’UCPC no es dóna cap títol, que s’interessa per altra manera d’afrontar i interpretar la realitat de la que propicia el sistema, etcètera. I que periòdicament és convidada a fer alguna xerrada, o classe, per diversos llocs de Catalunya.

    Doncs bé. Dins d’un curs que du el títol genèric d’Història de la lluita de classes, m’han encomanat desenvolupar quatre, diguem-ne que lliçons. Dues aquest mes de novembre. Lluita de classes a Europa, un dia, i Lluites camperoles a Catalunya: remences, guerra dels matiners i qüestió rabassaire.

    Lluita de classes a Europa. Déu n’hi do!, vaig dir quan vaig saber que m’havia estat adjudicat aquest tema. I vaig exclamar això perquè, ¿què és Europa? Un continent que ha estès algunes de les seves llengües, formes de vida, religions, tecnologia i models socials al llarg i ample de tot el planeta? Una petita península d’Àsia dotada d’una agressivitat, interna i externa, incomparable amb la de la resta de l’Àsia i els altres continents? Una cultura o un concepte cultural?

    I això, amics i amigues, m’ha obligat a rellegir alguns dels meus historiadors clàssics. Els de la gran escola anglesa d’historiadors marxistes: Dobb, E.P. Thomposon, Anderson, el fa poc mort Hobsbawn… I també els francesos de la mateixa corda: Parain, Vilar, Soboul… Aquells historiadors no conservadors, tipus dels annals. Que no es limiten a explicar el que va passar, sinó que intenten esbrinar, entendre, perquè va passar. O sigui, que són tan historiadors com sociòlegs, ja que ens parlen no d’un passat mort, sinó que d’unes societats que van ser vives i que amb les seves accions, o inaccions, anaven conformant sense adonar-se les societats futures. La nostra, posem per cas.

    A tot el qual cal afegir encara un altre element. La creixent aparició de moviments nascuts de la societat civil, amb voluntat de participació política, però que no responen als models establerts: indignats, antidesnonaments, plataformes cíviques, etcètera, i també organitzacions polítiques que fins i tot participen en eleccions, però que no responen al model tradicional de partit fins ara vigent: les CUP a Catalunya, Syriza a Grècia, 5 Estrelles a Itàlia… I és així com vaig recordar Westfàlia, i tot el que va seguir. Moviments sovint de difusa identitat política, si ens atenim a les definicions tradicionals, però que estan aquí. Al nostre davant.

    Feta aquesta mena d’explicació, seguim amb això de l’estat-nació.

 

Visca la nacio!

    Deia la setmana passada que possiblement la nació tal i com l’entenem ara, el concepte modern de nació, va néixer el dia 23 de juny de 1789. Quan el diputat Jean Sylvain Bailly —que, per cert, va ser guillotinat quatre anys després—, un plebeu al capdavall, va respondre als enviats del rei que duien l’ordre de dissoldre allò que havia esdevingut assembla constituent: “La Nació reunida, no pot admetre ordres”.

    Ara bé, si podem considerar que aquesta radical negació del poder reial, quan el que regnava a França i arreu d’Europa era l’absolutisme, va ser l’acta de naixement d’una nova concepció de la nació —que és la que encara estem usant ara mateix, quan diem que la sobirania del poble s’expressa en el Parlament—, ¿quin podria haver estat l’acta de bateig?

Penso que va ser tres anys després. El 20 de setembre de 1792. Quan a Valmy l’exèrcit francès, en gran part format per ciutadans que s’havien apuntat a defensar la revolució i que havien rebut una precària formació de combat, van calar la baioneta en el seus fusells i es van llançar heroicament al crit de Visca la nació! sobre les expertes formacions professionals prussianes i austríaques. Que van derrotar.

    Visca la nació! Ni pàtria, ni revolució, ni llibertat, ni França, ni… Sinó que un crit, nació, quasi que abstracte. Sense, aleshores, connotacions emocionals com els ja mencionats.

    I perdoneu que no hagi citat la Bastilla, la presa de la qual per un grapat de ciutadans del barri de Sant Antoine, que cercaven unes armes que no hi eren allà, no passa de ser anecdòtic des del punt de vista d’objectiu revolucionari, per més que va ser altament important des del punt de vista simbòlic, emocional.

    I aquí comença la gran aventura da l’estat-nació actual. De l’estat modern. De l’estat burgès, amb totes les seves lleis protectores, al servei, del capital i dels seus posseïdors. Amb els seus exèrcits, durant decennis defensant les sagrades fronteres de l’enemic exterior, però també els propietaris contra els seus enemics interiors. Posem que els obrers. I després, les policies cada vegada més eficients en segons quins àmbits. Perquè l’estat, o si voleu, l’Estat, no és un país ni una nació, és una organització al servei dels posseïdors.

    Però d’això ja parlaré la setmana vinent, per acabar aquesta història d’històries, que ja toca, oi?

    Fins aleshores, i amicalment com sempre

                                        Francesc Font