Cartes per a qui les vulgui llegir

Amics i amigues: seguint amb aquesta minisèrie sobre la formació de l’estat-nació, arribem a un dels moments estel·lars de la humanitat. Aquell 23 de juny de 1789 en el que Jean Bailly, president de l’Assemblea reunida al Jeu de Paume, va dir als representants del rei que la volien dissoldre: “La nació reunida, no pot admetre ordres”. En aquell moment, havia nascut el concepte actual de nació.

Amics i amigues:

    hi ha llargs períodes del passat, en els que pot semblar com si la història estigués aturada. Una simple i monòtona repetició de guerres, reis i generals, tan semblants entre si les unes i els altres, que gairebé semblen la mateixa guerra, els mateixos reis i els mateixos generals, per més que amb noms canviats.

    Ben al contrari, hi ha altres, el nostre propi període bàsicament, el que s’esdevé davant nostre i per tant el veiem en viu i directe de manera quasi que televisiva —el problema és si som actors, encara que sigui secundaris, o simples teleespectadors—, en el que tot va tan de pressa que qualsevol cosa que es digui a les onze del matí, justet justet si sembla tenir sentit i validesa a tres quarts de cinc de la tarda.

    Es tracta, evidentment, de dos tempos que vist a distància l’un, i viscut en directe l’altre, semblen ben diferents. Autònoms l’un de l’altre. La qual cosa fa creure que res no tenen a veure entre ells, perquè ¿quina relació pot tenir la Unió Europea amb la Pau de Westfàlia? O la bombolla de les tulipes, holandesa, amb la del totxo, espanyola? O, per sortir-nos dels temes estrictament polítics i passar a més generals, la invenció de la impremta amb la creació d’internet?

    La resposta fàcil és cap. Per més que, si ens ho mirem bé, en el primer cas, Westfàlia va donar pas a un mode diferent de formació d’estats, en el segon un desmesurat afany de beneficis ràpids va dur en els dos casos a una catàstrofe econòmica, i en el tercer, la impremta va permetre publicar amplament segons quins llibres, i internet fer córrer encara més amplament segons quines informacions. Fins i tot, sense la prèvia existència del llibre, hauria estat impossible l’existència d’internet.

    O sigui, en termes històrics no ens deixem enganyar pels sentits. Ni els temps del passat mai van ser tan estàtics com de vegades ens pot semblar, ni el nostre va mai tan de pressa com ens sembla. Tant en un cas com altre, coses que es fan avui, de vegades no tenen conseqüències fins molt de temps, anys, després. Per la qual cosa, la relació entre coses i fets del passat i coses i fets del present és normalment molt més estreta del que ens pot semblar, ja que en definitiva és d’ell del que venim. I en bona part és en ell on s’ha conformat el nostre present. De la mateixa manera que amb la nostra actuació, o la nostra passivitat, estem conformant el futur.

    Així, coses que es van fer o escriure fa segles, en una conjuntura que ens sembla absolutament aliena, ens poden servir no sols per entendre coses i fets d’aquell temps, sinó que també per interpretar d’altres molt actuals. Com passa amb altre interessant paràgraf del Memorial del compte-duc d’Olivares que ja citava a la carta anterior. En el que donant consells a Felip IV a fi de què deixi de ser rei de Castella, de Portugal, d’Aragó, comte de Barcelona, etcètera, per esdevenir rei d’Espanya, li diu:

El tercer camino, aunque no tan justificado, pero el más eficaz, seria hallándose VM con esta fuerza que dije [tenir un bon exèrcit i una bona esquadra preparada per poder fer una intervenció immediata] ir en persona como a visitar aquel reino donde se hubiere de hacer el efecto, y hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente [la tropa] y en ocasión de sosiego y prevención de adelante, como por nueva conquista asentar y disponer las leyes de conformidad de las de Castilla y de esta manera irlo ejecutando con los otros reinos.

    La cita és llarga, però val la pena fer-la sencera per l’absoluta honestedat, si honestedat, amb la que el comte-duc planteja l’ús del que avui en diem provocadors i així donar pretext per una ràpida intervenció militar.

    Per cert, la dèria de Felip IV, i després de Felip V, per subjectar els diversos territoris de la Corona a les lleis de Castella, no era pas per un abstracte amor a aquelles lleis, sinó perquè després dels comuners, aquell regne havia perdut pràcticament tots els seus furs i llibertats, i en ell el monarca ja era pràcticament rei absolut. Cosa que no passava a Portugal, Catalunya, etcètera.

    I dit això, enllaço amb la primera part d’aquestes reflexions.

 

D’Holanda al Jeu de Paume

    Cronològicament, la primera societat que ja pot considerar-se capitalista va aparèixer a inicis del segle XVII. A les aleshores Províncies Unides, que després se’n dirien Països Baixos, i també Holanda —fixeu-vos la indefinició “nacional” del seu nom—, sota una curiosa forma “quasi que republicana”. Societat que es va presentar en societat tot just amb una crisi econòmica causada per una bombolla d’absurdes inversions, la “crisi de les tulipes” (1630-1637. La qual cosa expressa clarament, diguem de pas, que la realitat sovint s’anticipa a la teoria: encara no hi havia una societat capitalista plena, però ja hi va haver una crisi econòmica plenament capitalista. Malgrat aquesta primera aparició, que ja apuntava al model de societat que genèricament en diem nació, els elements bàsics del que seria el futur estat-nació es van concretar el 1648, a la Pau de Westfàlia. A partir de la qual van començar a establir les bases de l’estat, de la nació moderns. Primer a França, que era la potència ascendent, i la que va imposar el seus criteris. Que eren al capdavall els de la monarquia absoluta.

    Amb ella, els vassalls esdevenen súbdits. Tots sense distinció, nobles i plebeus, han de venerar i respectar el rei que ha esdevingut el veritable i únic cap del regne i de l’estat. “L’estat sóc jo”, s’atribuirà a Lluís XIV, el Rei Sol Dit així no perquè fos resplendent, sinó perquè ell estava situat al centre de tot, i al seu voltant girava tot i tothom. Començant per una cort formada per una antigament poderosa aristocràcia, els membres de la qual han esdevingut simples planetes.

    I per a ells bastirà Versalles, una mena de daurada presó sense portes, a fi de tenir aquesta gran noblesa, la noblesse d’épée, satisfeta, controlada, i allunyada dels afers de l’estat. El qual s’anirà bastint a través de professionals solvents provinents d’una burgesia a la que es va ennoblint, la noblesse de robe. Sector social del que, connectat amb la petita noblesa, sorgiran els il·lustrats.

    O sigui, la Il·lustració. La qual crearà noves idees sobre la justícia, sobre la llibertat, sobre la relació entre les persones, sobre els principis en els que es basen aquestes relacions, sobre les relacions econòmiques, sobre la ciència i la seva utilitat en el món de la realitat diària, sobre la utilitat de comerç… Coses que menysprea profundament l’aristocràcia de Versalles, com ho demostra alguna obra del seu llepaculs, Molière.

   Aviat, una part d’aquests il·lustrats, una part de la nova noblesa que s’ha anat creant, i que provinent en part del món de la gran burgesia segueix implicada en el món dels negocis, junt amb una part de la burgesia que s’ofega amb el vell règim gremial, amb les barreres entre els estaments, amb els impostos per mantenir una classe improductiva, estaran cada cop més incòmodes. I és que, parlant en termes marxistes, la monarquia absoluta, desenvolupant noves forces, haurà creat el seu contrari, la seva contradicció. Aquella que un dia la farà baixar de la brillant carrossa per dur-la a la guillotina en simple carro.

    També en aquest període s’han creat nous conceptes, he escrit conceptes no mots, com pàtria, estat i nació. Sobre el primer, escriu Pierre Vilar a Iniciació al vocabulari de l’anàlisi històrica, que en el procés a Joana d’Arc, aquesta parla de país “noció popular: horitzons familiars, llengua comuna…”, diu Vilar, que seria traduït per pàtria. I d’aquí, dic jo, derivarà la Joana màrtir de la pàtria, i per tant santa patrona del patriotisme. No serà l’únic cas, però.

    I és que al llarg del segle XVIII s’han anat conformant noves nacions, per més que encara no es diuen així. Espanya, gràcies a un rei francès, Felip d’Anjou, Portugal, alguns regnes bàltics i alemanys… Els ja citats Països Baixos, la Revolució de Cromwell a Anglaterra, que també decapitarà el rei… Malgrat tot, i parafrasejant Gramsci, ni el nou no acabava de néixer ni el vell no acabava de morir. Les estructures de l’estat feudal seguien existint. Les mil i una jurisdiccions impedien evolucionar el comerç i la indústria. A França, portar una càrrega de blat des de Marsella fins La Rochelle era més costós i lent fer-ho per terra —impossibles camins, desenes de drets de trànsit per passar ponts i dominis senyorials—, que fer-ho per mar vorejant tota la Península Ibèrica i corrent el perill de tempestes i naufragi.

    I és així com arribem al 1789. Al gran espai del Jeu de Paume —pel lloc on es van aplegar els diputats dels Estats Generals. Lloc on es produeix un moment estel·lar de la humanitat, que no recordo que Stefan Zweig recollís al seu llibre. Va ser el dia 20 de juny de 1789, quan els diputats del que havien de ser Estats Generals per concessió reial, es constitueixen en Assemblea i fan el famós jurament del Joc de la Pilota.

    Encara que potser que el veritable moment estel·lar fos tres dies desprès, el 23, quan els enviats del rei porten l’ordre reial de dissoldre uns Estats Generals que havien iniciat una perillosa deriva subversiva, i Jean Bailly, president d’aquella assemblea rebel els diu: “La Nació reunida, no pot admetre ordres”. En aquest moment ha nascut oficialment la Nació —així, amb inicial majúscula—, que està per damunt de qualsevol altre poder, incloent el reial, ja que en ella es confonen els vells conceptes de territori, pàtria i societat. I massa sovint també el d’estat.

    La nació, aviat nació-estat, conformada pel mode de producció capitalista. Que s’ha anat desenvolupant al llarg d’un parell de segles. Que a alguns, en la línia de Kojève i Fukuyama els pot semblar com forma política i social ja definitiva. Sense possibilitat d’evolució, perquè s’ha arribat al final de la història, que haurà deixat de ser un procés dialèctic. Amb la qual cosa, el model social democràtic-burgès i la seva forma de nació-estat és conseqüència i culminació de totes les lluites anteriors. I per tant, definitius.

    Per més que a mi més aviat em sembla, veig indicis, de què podria ser que havent arribat al màxim del seu desenvolupament, ja no té sortida en la seva forma actual.

    Però, amigues i amics, d‘això ja en parlarem el dilluns vinent en el que, penso, conclourà de debò aquesta sèrie

    Fins aleshores, i amicalment com sempre

                                                                                       Francesc Font

 

PD. Si comparem coses que deia Olivares a Felip IV de Castella, i coses que diu Aznar, alguns militars espanyols, etcètera, és fàcil trobar com una mena de fil conductor entre el segle XVII i el XXI. Oi?