Cartes per a qui les vulgui llegir

  Amics i amigues: avuestem a un mes exacte de fa un mes, i la cosa cueja, i de quina manera! però penso que, anant més enllà de la concreta “qüestió catalana” que tan obsessiona als qui fa un mes i un dia s’ho miraven antre l’ironia i el menyspreu, hi ha altres aspectes molt més interessants. Com és que les masses s’hagin mogut per impuls i decissió pròpia, no pas obeïnt la consigna de cap capdill.

Amics i amigues:

    estem a un mes exacte d’aquell Onze de Setembre de fa un mes, i seguint amb els meus clàssics en el camp de les idees polítiques, vull recordar que a començaments dels anys 40, del segle XIX, Friedrich Engels va encunyar una frase que l’esquerra no hauria d’oblidar quan es tracten segons quins temes: el poble que oprimeix altre poble, està forjant amb això les seves pròpies cadenes.

    Quan va dir això, no estava parlant pas de cap colònia africana o asiàtica —com algú ha teoritzat després—, sinó que de la ben europea Polònia. Un regne que el segle anterior havia estat repartit entre Àustria, Rússia i Prússia. Amb la qual cosa havia deixat d’existir quan a possible nació moderna. El que s’entenia aleshores per nació moderna.

    Cal dir, per no faltar a la veritat històrica, que amb aquella frase Engels s’hi referia a què aquell repartiment i mútua ocupació, impedia Prússia i Àustria, vigilades pel seu còmplice a Polònia, Rússia, iniciar el camí de la integració de les terres de parla alemanya —aspiració en aquell moment de les esquerres alemanyes, i a la que Rússia s’oposava frontalment—, eliminat el model monàrquic existent arreu d’aquelles terres, i esdevenint una república. O sigui, una nació moderna.

    Hi havia en la frase, per tant, un contingut més de cara a l’”alliberament” de Prússia que no de simpatia envers Polònia, diguem-ho clar. Més endavant, però, ja establert a Manchester, la seva companya, Mary Burns, pertanyia una família d’obrers irlandesos emigrats a Anglaterra. Tots profundament nacionalistes, com ho eren la gran majoria dels irlandesos. Emigrats o no.

    I va ser així com Engels va descobrir amb sorpresa, i així ho va escriure a Marx en una carta, que els obrers irlandesos emigrats a Anglaterra, feien periòdicament grans meetings —trobades equivalents a les nostres “fontades” dels períodes de repressió contra la classe obrera de finals del XIX i dictadura de Primo de Rivera—, als que anaven famílies senceres. Mítings, o fontades si ho traduïm al català, que normalment tenien una assistència molt més superior als específicament obrers que organitzaven els sindicats anglesos.

    I aleshores, va començar a comprendre que certes posicions que havia tingut sobre nacions “no realitzades”: irlandesos, romanesos, serbis, etcètera, les reivindicacions nacionals dels quals havia vist com producte d’una burgesia local, més reivindicativa d’un espai propi quan a classe, que no pas una veritable realització nacional ja perduda en la història, no era del tot exacta. I que en les reivindicacions nacionals de nacions aparentment “no realitzades” en el sentit modern del terme, i que aparentment havien perdut el tren de la història, hi havia també un fort contingut democràtic, i també revolucionari.

Un conjunt de treballs, coneguts com Escrits sobre Irlanda, explica força bé aquesta evolució.

 

Quan la gent s’obeeix a ella mateixa

    Dit això, permeteu-me recuperar una idea que ja vaig apuntar a la 144 carta. Allò que plantejo com el fracàs dels partits —un fracàs que, dit sigui de pas, va més enllà de la qüestió catalana, com han demostrat, amb totes les seves contradiccions, les concentracions dels “indignats” de fa un parell d’anys, i les del 25S d’aquest. A les que també podríem afegir les del proppassat 7, on els sindicats majoritaris més aviat van anar arrossegats per desenes d’organitzacions ciutadanes que no pas per voluntat pròpia.

    Deia en la carta citada, referint-me a la manifestació de l’Onze de Setembre: “algú pensa que davant una crida conjunta de les tres organitzacions independentistes presents al Parlament: SCI, DC i ERC, als qui si volem podríem incorporar les CUP, s’hauria assolit gaire més d’un cinc per cent dels qui va haver el dia 11? Que no es facin il·lusions. O que Convergència, amb Unió, hauria tingut cap un deu per cent? És impensable. Fins i tot tots junts, incloent ICV-EUiA, difícilment haurien arribat a un quinze o vint per cent dels qui es van escoltar la crida de la fa un parell de mesos desconeguda, per la gran massa, Assemblea Nacional Catalana. No. Aquí hi ha alguna cosa més de fons”.

    I és que, centrant-nos en l’àmbit de la “qüestió catalana”, ens trobem amb una “qüestió” que s’arrossega de fa segles. Que sempre que ha semblat ja superada ha tornat a aparèixer de la manera més inesperada amb gran sorpresa d’estranys i també d’alguns propis I normalment de manera més o menys espontània, o espontaneista. No organitzada des de cap gabinet de partit organitzat. I la redundància és expressa. I és que aquest Llàtzer no ha necessitat de cap Crist, perquè no mai no ha estat mort, sinó que simplement letàrgic. Si no fos així, no s’entendria res del que ha passat. Ni abans ni ara.

    Aquí tenim la manifestació de febrer del 2006, convocada per la Plataforma Dret a Decidir, formada per desenes de petites organitzacions ciutadanes, que sota el mateix lema, Dret a decidir, va convocar milers i milers de ciutadans a una que aleshores ja va ser una gran manifestació que va durar hores. Que Montilla va voler desqualificar tot dient que es tractava d’una “manifestació política”. Esclar que era política! Com també ho era la seva desqualificació. I en aquest cas força miserable, no sols perquè va voler ser una desqualificació dels milers de ciutadans que hi vam ser allà, sinó també perquè la feia algú que duia un fotiment d’anys sent un polític professional. O professional de la política, que no és que sigui una cosa diferent, sinó que fins i tot pot ser contradictòria.

    Quatre anys després, i convocat per altra entitat cívica, Omnium Cultural, hi va haver la manifestació —encara més gran que l’anterior— de rebuig a la sentència del Constitucional. En la que la colla dirigent del PSC, que s’hi va voler apuntar a darrera hora, va haver de sortir per cames com aquell qui diu, malgrat que va ser una manifestació absolutament pacífica.

    I ara hem tingut la d’aquest Onze de Setembre. Convocada per una entitat que poques setmanes abans era absolutament desconeguda més enllà d’uns ben reduïts cercles. Que ha deixat ben sorpresa l’opinió internacional i ben crispats el govern espanyol, els dos partits majoritaris, i tota la morralla de la dreta ultramontana. Per la seva més que massiva assistència, per la unanimitat de les seves reivindicacions, i pel paradoxal absolut ordre dins d’un immens, i creatiu, desordre. I dispenseu la sentor àcrata d’aquesta darrera afirmació, però és que la gran tragèdia de l’esquerra ha estat la sistemàtica autoamputació de les seves diverses tendències. Amb una errònia visió monolítica de la societat. Quan una societat sols és viva quan és plural.

    Tornant al que deia. Cap de les tres manifestacions, cal insistir, hauria estat res de semblant d’haver estat convocades per cap partit dels qui tenen escons al Parlament, no parlem ja dels altres. I això em fa creure que aquesta ciutadania que està disposada a mobilitzar-se per un motiu que creu just, i que ha demostrat que és més gran del que pot semblar, fa temps que ha començat a deixar de veure els partits polítics, com els seus representants, quan es tracta de coses que pensa que són serioses. És aquesta una, més que interessant qüestió, a abordar més endavant.

 

Cal tenir por als capdills, no a les masses

    I aquí ens trobem —si més no, m’ho sembla a mi— amb una interessant perspectiva pels qui no ens fan por les masses, sinó els cabdills. I és que en cap de les tres manifestacions, de clar signe independentista i per tant amb un gran component emocional, no s’ha obeït la crida de cap cabdill. Ni tampoc de cap organització estructurada de manera més o menys semblant al que van ser els escamots d’en Dencàs, per entendre’ns. Fins i tot la xenòfoba Plataforma per Catalunya, crida significativament a manifestar-se el dia 12, antic Dia de la Raza reconvertit. Per tant, que no es faci demagògia barata. I perillosa, com sempre és la demagògia.

    I això ho dic, responent a la virulenta reacció de la Clara Valverde que ja comentava la 143a carta. I també alguns correus que he rebut en la mateixa direcció. Tots ells molt d’esquerres. Unes esquerres a les que, paradoxalment, no sembla fer cap gràcia unes masses espontàniament i per pròpia voluntat al carrer… Excepte si van ben enquadrades, ben adoctrinades, i criden Pàtria o muerte! —crit tètricament semblant aquell Viva la muerte! legionari—, o qualsevol cosa per l’estil. I que estan, junt amb el PP i el PSOE-PSC, fent esdevenir Artur Mas, que ara per ara no té cap semblança a cap mena de cabdill populista, amb el gran heroi del combat nacional. Gravíssim error en el que cal assenyalar que no ha caigut Iniciativa.

    Arribat aquí, potser sí que cal parlar d’Artur Mas. A qui tots vam veure en el seu dia poc més que com un simple pont de transició entre un Jordi ja massa vell i un Oriol encara massa jove. Però que s’ha demostrat força més intel·ligent del que ningú sospitava. Havent sabut superar amb èxit la dura travessa del desert de partit majoritari relegat a l’oposició. Sense perdre els nervis davant les mil i una provocacions, algunes veritablement miserables, tant del govern central com d’altres àmbits de l’Espanya eterna. I que ha sabut esdevenir en pal de paller de les molt diverses perspectives i aspiracions d’una societat molt diversa en la que, com deia Cèsar Molina La Vanguardia el dilluns proppassat, molta gent ha esdevingut independentista sense haver estat mai nacionalista. Ni ser-ho ara mateix, afegeixo jo.

    I és que darrera de tot el que està passant, incloent els crits als 17 minuts i 14 segons de cada part del partit, hi ha l’inconscient col·lectiu de greuge sistemàtic. I agressiu. Hi ha coses com Endesa, abans alemanya que catalana. Hi ha detreure milions i milions d’euros per tapar l’enorme forat de Bankia, forat creat tot just a major glòria d’aquest negoci tan ruïnós que és el Gran Madrid. Hi ha que empreses catalanes, o radicades a Catalunya, tinguin la seu a Madrid que és un paguen impostos sobre els seus beneficis, per més que els inconvenients són aquí. Hi ha les carreteres mai acabades, i els morts que això causen. I les rodalies ferroviàries que, gràcies a la imbecil·litat de Nadal i altres del tripartit, ara són “nostres” a l’hora de mantenir-les, però d’”ells” a l’hora de rebre diners pel seu finançament. I el setge econòmic a què està sotmesa la Generalitat, és a dir, Catalunya… Bé el memorial de greuges és tan gran, i l’actuació del govern espanyol és tan estúpid, i de vegades tan salvatge en les paraules, que tots, tots, tenim algun d’aquests greuges que ens afecta material o moralment.

 

Declivi de la nació-estat?

    Però anant més enllà, i com individu que creu que la història és dialèctica. Que avança cap endavant —per més que de vegades sigui lícit dubtar-ne—, aquesta qüestió porta, em porta a mi, i pel que sembla a algú més, com l’Enric Juliana, a plantejar si més enllà del debat concret nostre, no estam a les vistes de la dissolució del model d’estat que va aparèixer al Tractat de Westfalia (1648), i que va conformar-se en el més o menys jacobí estat-nació nascut de la Revolució Francesa (1789). O sigui, l’estat-nació modern. O millor dit, que va ser modern fa dos-cents anys, que es va desenvolupar entre el segle XIX i el segle XX, i que possiblement es va fossilitzar, esdeveniment obsolet, després de la II Guerra Mundial. De la qual cosa l’aparició de la Unió Europea, per més que ara no sigui ni ben bé carn ni ben bé peix, en seria un primer senyal.

    Potser que el que estic dient sembli no pas agosarat, sinó que més aviat conseqüència d’un parell de copes de més. Però és que els temps històrics, i les formes històriques que es creen en ells, no es formen en desenes d’anys, ni s’esgoten en centenars. Però sí que apareixen, i sí que desapareixen.

    Però d’això, ja en parlarem la setmana vinent. Així que, amigues i amics, fins aleshores, cordialment

                                                                                            Francesc Font

 

PD. El dia 12, diada que de ben segur fa plorar d’emoció Wert i Rosa Díez a Madrid i Sánchez-Camacho i Albert Ribera a Barcelona, hi haurà una manifestació per la bona Catalunya. La que és espanyola. S’han adherit quatre partits, PP, Ciutadans, UPyD i Plataforma per Catalunya. Tots sota un cartell que comença amb una bandera catalana que ocupa una quarta part de l’espai, i que es dilueix en una gran bandera espanyola que ocupa la resta. Una interessant imatge iconogràfica. Serà una interessant mostra de força.