Cartes per a qui les vulgui llegir

Amigues i amics:

    com deia la setmana passada, la qüestió catalana, el conflicte de Catalunya amb Espanya, o d’Espanya amb Catalunya, ja està plantejat en termes internacionals. Se’n parla a la premsa francesa, a l’alemanya, a la noruega, a l’anglesa, a la nord-americana, i fins i tot a la cadena Al-Jazzira. Qui ho hauria dit fa sols que un mes, oi? Fins i tot hi ha penjada a YouTube una conya, pel que sembla xinesa, sobre la crisi espanyola… que acaba presentant Catalunya desenganxant-se d’Espanya!

I esclar, després d’un llarg període entre el menyspreu i el ninguneo, Rajoy i la seva troupe han aconseguit que el debat Catalunya-Espanya hagi esdevingut una qüestió de primer ordre en la política espanyola malgrat la crisi. Que no emmascara com diuen alguns de molt llestos, sinó a la que s’afegeix.

    Ninguneo he escrit. Un mot que no té equivalent en el català, perquè és d’allò més espanyol. Que fa joc amb allò tan castellà de sostenello y no emendallo que amb una estulta obsessió s’està duent a terme des del govern central i centralitzador. Sols cal que mirar els Pressupostos Generals presentats el divendres, o els ucases de Wert, gran ideòleg cultural de la Faes… sospitoses sigles de Falange Española.

    I també ha servit perquè s’hi vagin clarificant posicions, i que sigui per activa o per passiva, tothom es mulli. I aquí tenim que Leguina o Solana, socialistes, s’hagin afegit a la cada cop més crispada coral anti consulta-plebiscit-referèndum. Sense arribar a dir les bestieses de Mayor Oreja i Vidal Quadras, esclar, però Déu n’hi do la mala baba que destil·la la seva aparentment equilibrada imparcialitat.

    Sentir aquesta coral que, a banda d’alguns divos de l’ultradreta, havia estat pràcticament muda fins aquest darrer Onze de Setembre, i la posterior declaració del Parlament de Catalunya de dur endavant un consulta, m’ha fet recordar allò que va escriure un autor castellà, bon amic de Catalunya, i molt respectuós amb el català, Miguel de Cervantes. Qui va fer dir a Don Quijote allò de: “Ladran? Pues cabalgamos”.

    I ja que estic recordant frases, també vull recordar que ja fa anys, un vell amic, Vladimir Ilitx Uliànov, més conegut per Lenin, a qui ja vaig citar també fa un parell de cartes, deia que la realitat és tossuda. S’està allà al davant nostre, i no es mou per més que la vulguem ignorar, i que si la llancem per la finestra, tornarà a entrar per la porta. I és això el que està passant a molta gent allà, a Espanya. I també aquí, a Catalunya.

    I és que també aquí, i durant massa anys, alguns molt progrés que jugaven a l’equidistància, s’han entestat en lligar Catalunya a CiU —cosa que ja anava bé a aquests, naturalment. Han volgut ignorar la realitat d’una Catalunya conscient de la seva personalitat, que no encaixava de cap de les maneres amb l’Espanya construïda per Castella a partir del Decret de Nova Planta, però amb molt diverses opcions socials. I que en aquests darrers anys ja s’havia expressat amb contundència: dues grans manifestacions abans d’aquesta darrera.

    I no parlo solament dels catalans militants de la idea de què Catalunya és Espanya i s’ha acabat el bròquil, postura honesta al capdavall si s’expressa obertament, sinó d’aquest sector —que a la Mercè, la meva senyora ja sabeu, la posa a cent— que des d’un posat de quasi superioritat intel·lectual, i moral, consideren Catalunya com massa petita per les seves aspiracions. Gent tan cosmopolita que fan un seriós debat sobre suprimir la C final de MNAC, sigla que consideren impronunciable i provinciana per causa d’aquesta C final, quan no troben cap problema en pronunciar CCCB… Que ja té collons!

    Gent, intel·lectuals i artistes, de vegades simples vividors del món de l’art i la cultura, que quan toca presumeix d’una correcta catalanitat. Sense bandejar mai un prudent capteniment, no sigui que es molesti ves a saber qui. Gent que davant el fet de poder expressar democràticament la seva opció sobre el futur del país, guarden un prudent, i ves a saber si covard, silenci. Cosa que contrasta, posem per cas, amb els Estopa. Dos germans que mai ficaríem a les rengles dels CUP o de l’ERC, posem per cas. Dos professionals de l’espectacle que tenen un gran gruix de seguidors a l’Espanya profunda i eterna, i que, han dit senzillament —i aquest “senzillament”, és un elogi— que “no hi ha res més democràtic que votar”. José i David, voteu el que voteu arribat el cas, em trec el barret ara, i després.

    I dit tot això, passem a un cas històric. I interessant ara mateix, perquè la història de vegades presenta casos i fets d’allò més actuals.

 

1905. Separació de Noruega

    Més amunt —per més que no està de moda fer-ho quan es tracta de qüestions nacionals, ni entre els qui es diuen marxista-leninistes— he citat, Lenin, com ja vaig fa dues cartes. I és que aquest va dedicar alguns interessants treballs als problemes nacionals. Que eren força grossos a la Rússia tsarista. Doncs bé, entre aquests hi ha un del 1914, Sobre el dret de les nacions a l’autodeterminació, en el que en el capítol 6, rememora un debat tingut amb Rosa Luxemburg sobre la separació de Noruega de Suècia, el 1905. Força interessant, repeteixo, per nosaltres en aquests moments.

    Vet aquí la història. Des de feia més d’un segle Noruega formava part de Suècia, encara que amb una amplíssima autonomia…. que Suècia anava retallant a poc a poc. L’ànim d’independitzar-se de la semi “tutela” sueca, era cada cop més fort a Noruega. I el 1905, després d’unes eleccions en el que els partidaris de la separació van obtenir majoria, el parlament noruec va proclamar la independència. Posteriorment, en un plebiscit entre ser monarquia o república, els noruecs van preferir monarquia.

    De primer, alguns sectors ultranacionalistes suecs, junt amb alts membres de l’Exèrcit, van demanar una intervenció armada, però el govern, socialdemòcrata —els socialdemòcratres d’aquell temps, no pas dels d’ara— es va negar a fer-ho. Va acceptar la separació, i aquí es va acabar la cosa. Aleshores Luxemburg —alemanya de la part de Polònia ocupada per Alemanya i fortament reticent a una possible Polònia independent—, amb una exhibició d’obrerisme esquerranós va carregar contra el concepte del dret a l’autodeterminació dels pobles que figurava en el programa del POSDR rus (dret que, evidentment afectava a la Polònia ocupada per Alemanya, Àustria i Rússia), al·legant que aquest dret no era un element revolucionari, com ho demostrava que a Noruega no l’havia protagonitzat la classe obrera, sinó que la burgesia. I que el resultat havia estat una monarquia —que, per cert, també la tenia amb Suècia, diguem de pas— i no una república.

    La resposta de Lenin, molt resumida perquè és d’allò més argumentada, va ser la següent. a) la separació havia estat el resultat d’unes eleccions, la qual cosa demostrava que una declaració d’independència era possible de manera pacífica i democràtica. b) efectivament, el resultat no era agradable per un socialdemòcrata, enemic per definició de qualsevol forma monàrquica, però això havia estat conseqüència de què les forces socialistes noruegues era dèbils i no havien pogut, o sabut, fer triomfar la seva opció en el plebiscit. Ara bé, això res no tenia a veure amb el dret a la separació. En tot cas, del que es tractava era de lluitar, dins Noruega, per un dia proclamar la república. c) davant les pressions agressives de l’ultranacionalisme suec, el govern havia sabut resistir i acceptar la separació. Havia estat un acte de respecte a una decisió majoritària dels noruecs.

 

Conclusions, per avui

    Vet aquí, alguns elements que fan que des de posicions clarament d’esquerres —tot just perquè cal suposar que l’esquerra és més democràtica que la dreta— obliguen a estar d’acord amb la independència de Catalunya —o qualsevol altre poble— si així ho decideix no ja un Parlament, que en la seva forma actual, per a mi és una institució relativament representativa, sinó que una majoria qualificada. Una majoria, però, que no sigui del 80 per cent, com va dir l’Herrera un dia, ni tampoc del 70, ja que no és gens democràtic que una minoria contraria imposi la seva llei a una majoria afirmativa. Menys encara si ho fa al·legant no se sap quina possible indefensió. Que és absolutament falsa.

    Bé, com que el tema és llarg, i dóna per molt, acabo aquí per avui, que ja seguiré la setmana vinent amb el que em sembla més interessant d’aquest procés que estem vivint. Que sense cap líder, ni carismàtic ni il·luminat, sense cap organització que faci de guia del poble —i ja sabem com podem acabar una cosa i altre— la ciutadania ha sortit al carrer per tres vegades: 2006, 2009 i 2011. Cada cop més massivament. Amb idees clares sobre el que vol.

    Però d’això ja en parlarem la setmana vinent. Així que, amics i amigues, amics, amicalment.

                                                                                                Francesc Font

 

PD. Embrancats en aquest debat nostre, no podem oblidar, però, el gir que el govern del PP està fent cap a l’autoritarisme. No es tracta solament, i enteneu el que vull dir, que l’acció de la policia sobre els manifestants del moviment del 25S, a Madrid, fos brutal —sense sortir-nos de casa nostra, a la 109a carta. Els governs passen, la policia continua, denunciava l’actuació dels mossos de Puig a la Plaça Catalunya, com abans, a la 14a. Senyor Saura, ¿què volen aquesta gent?, ho havia fet amb actuacions dels de Saura. I és que no es tracta, solament, d’una transgressió de la legalitat, que sempre es pot denunciar, sinó que del gir cap a una legalitat autoritària. Pas obligat cap a un estat autoritari.

    La delegada del govern a Madrid, demana controlar les manifestacions. I reduir el dret a manifestar-se. S’intenta controlar els comptes bancaris on s’ingressaven els diners per pagar els autocars per anar des de fora a la manifestació de Madrid. Manera de poder fitxar una part dels manifestants. Es governa cada cop més governa per Reial Decret, malgrat tenir majoria parlamentària…