Cartes per a qui les vulgui llegir

 

    i com s’ha complicat la cosa! Una manifestació regional, o autonòmica si voleu, convocada per una entitat cívica pràcticament desconeguda fa un parell de mesos per la immensa majoria dels qui vam anar a la mani, ha esdevingut un fet d’abast europeu, i fins i tot quasi que mundial.

    Allò que era el dia 10 un simple lio y algarabia, es recollit per diaris i televisions de molts païssos, i fins i tot ha acabat removent els ciments de l’Espanya eterna. Creant un debat quasi que teològic sobre les místiques i immutables bases de la seva Constitució. Amb una casuística sobre el que és mudable i el que és etern, sobre què és federable i què és infederable, que recorda els grans debats medievals entre catòlics, arrians, monofisites, nestorians, etcètera, sobre la veritable naturalesa, humana o divina, de Jesucrist.

    En aquest aspecte cal destacar el tàndem PSOE-PSC. Rubalcaba, aquell que va dir a Gavà que qui intenti trencar Espanya se’l trobarà al davant, un bon dia es federalitza públicament a les 9 del matí, i a dos quarts de deu Valenciano el rectitica no menys públicament. Mentre que al circ del PSC, al que li han crescut els nans, encongit els gegants i entrat vertígen als trapezistes, Navarro cada dia diu una cosa diferent, que a més res no té a veure amb el que havia dit el dia abans… I a més exigeix a Mas que s’aclari!

 

    Ara bé, amb tot això que està passant, i gràcies a aquell lio y algarabía, podríem dir que són moltes les coses que si bé a l’Espanya monolítica s’han enterbolit, a la díscola i imprevisible Catalunya, s’han clarificat. Començant per haver-se deixat ben clar, a qui ho vulgui veure, l’ampla dissociació de la ciutadania conscient respecte dels partits polítics. I dient això no parlo de cap antipoliticisme, tipus “indignats” —absolutament absents aquest dia, per cert; no era la seva guerra, ja que ells es mouen al ritme del compàs que marca la capital del centre—, sinó que de dissociació.

    I per què dic això? A veure. Algú pensa que davant una crida conjunta de les tres organitzacions independentistes presents al Parlament: SCI, DC i ERC, als qui si volem podem incorporar les CUP, s’hauria assolit gaire més d’un cinc per cent dels qui va have el dia 11? Que no es facin il·lusions. O que Convergència, amb Unió, hauria tingut cap un deu per cent? És impensable. Fins i tot junts, incloent la sopa de lletres d’ICV etcètera, difícilment haurien arribat a un quinze o vint per cent, dels qui es van escoltar la crida de la fa un parell de mesos desconeguda, per la gran massa, Assemblea Nacional Catalana.

    No. Aquí hi ha alguna cosa més de fons, que respon a un tret diferencial polític català respecte d’Espanya. Un tret que, si fem història, ja havia observat Engels al segle XIX respecte les revoltes urbanes de Barcelona. Un tret que apareix al segle XX, amb fets com l’espontània solidaritat ciutadana —vegeu la 90a carta— en la vaga de la Canadenca, o la unànime participació en la Vaga de Tramvies.

    O, més tard, ja a les acaballes de la dictadura, amb la constitució d’una exemplar organització de base, com va ser l’Assemblea de Catalunya. Un organisme unitari, i interclassista!, que res no va tenir a veure amb els muntatges d’oposició espanyols basats en noms més o menys famosos. I anys més tard, altra vegada van ser organitzacions ciutadanes i no partits, les qui van convocar les grans manifestacions contra la guerra, pel dret a decidir i contra la sentència del Constitucional.

    Un tret que, pels qui estem convençuts que la memòria històrica d’un poble no es limita a les darreres vint-i-quatre hores, sinó que, i perdoneu l’aparent paradoxa, va més enllà del que recordem, fa que l’acte commemoratiu d’un fet històric succeït fa 298 anys, esdevingui instintivament un acte de memòria històrica ben actual. Dels darrers vint o trenta anys, posem per cas.     I també que, com tantes vegades ha passat aquí, no siguin les entitats que dins del model institucional establert, s’atorguen a elles mateixes el paper de representants gairebé que únics dels ciutadans, les qui assenyalin el camí. Sinó que sigui la gent, la ciutadania conscient, la massa en el sentit positiu i dinàmic del terme, la qui prengui la iniciativa i surti al carrer no pas perquè cap organisme institucional el convoqui a fer de número, sinó perquè té necessitat d’estar-hi. I de fer sentir la seva veu. I és així com arribo a la quarta transversalitat.

    Quarta tranversalitat. Els perquè dels perquès. Alguns d’aquells que de primer s’ho van mirar amb recança, i després s’han adonat que una cosa així no es pot menystenir, s’han inventat un parell de definicions, que expressen el seu desconcert i les ganes de capgirar les coses. A la senyera per la cartera, diu un, i manifestació de les classes mitges diu l’altre.

    És a dir, es tracta de fer creure que en realitat la gent ha sortit al carrer quasi que únicament que per la crisi… per les retallades… per l’atur… per qualsevol cosa menys pel que deien amb tota claredat la convocatòria i la pancarta que havia d’obrir la marxa. I també que va ser una manifestació bàsicament que d’elements d’aquesta difusa classe mitja de la que no sé sap ben bé ni quins són els seus components, ni els seus límits per dalt i per baix.

    Que allà no hi eren les classes altes —jo preferixo dir dominants—, els grans prohoms del Fomento del Trabajo i equivalents, absolutament d’acord, però qui no va veure les classes populars —pencaires dels de sempre, junt amb les nova classe de pencaires que ha creat l’actual model social—, i que crits i pancartes individuals responien unànimement al lema de la convocatòria, que s’ho faci mirar pel metge.

    Certament que la crisi i les seves conseqüències han estat un element mobilitzador. I certament que el govern de CiU, govern de dretes al capdavall, a l’hora de distribuir el que hi ha —gasivament tramés des de Madrid—, ho fa d’acord amb la seva ideologia i concepció social. No seré pas jo qui ho ignori ni passi de puntetes quan calgui dir-ho. Però, no és menys cert que les mitges veritats són les pitjors, i més innobles, de les mentides. I les definicions ja esmentades, aplicades a les motivacions de l’assistència massiva, és tot just una mitja veritat, que subliminalment va pel camí de treure la importància política.

    Però sols cal que recordar les amenaces i bestieses de Feijoo, Monago, Valcárcel, Griñán i companyia, vividors del cuento de la solidaridad —per aquests si que la pela és la pela! Individus ara espantats davant el fet que els fons d’ajut de la Unió Europea —cap a 140.000 milions d’euros fins ara—, s’han acabat. Per cert. D’aquests milions, el 27’52 per cent han anat a parar a Andalusia —pels terratinents andalusos, cosa que mai no han denunciat els Chaves, Griñán, Rodríguez Ibarra, Guerra o Anguita, que tant han atacat “els catalans” quan ha calgut—, i bones picossades més per Galícia, Extremadura i Castella-la Manxa. Sí que hi ha un greuge econòmic, i al llarg d’aquestes cartes ja he parlat a bastament.

    Però això, sols és que una part del famós iceberg, perquè sota les tèrboles aigües de l’Espanya eterna, hi ha moltes més coses. Unes aparentment menors, petits però sistemàtics escarnis, que possiblement no afecten per igual tothom, però que la suma i la reiteració sí que afecten en diferents graus una gran part de nosaltres, i que de manera no conscient s’han anat sedimentant. Recordo alguns.

    La història de la chapa dels cotxes, no solucionat pel tripartit malgrat tenir un govern amic a Madrid. Que Puigcercós, nomenat conseller de Governació i traient pit, no hisses la bandera espanyola a la conselleria, i se l’obligués immediatament a fer-ho ja que legalment als llocs oficials, incloent les comissaries dels mossos, han d’estar les dues banderes oficials… però que a cap caserna militar, de policia nacional, de guàrdia civil, etcètera, no valgui per res la cooficialitat.

    O que algú amb títol acadèmic, l’historiador Fernando García Cortázar considerés insultant, “una agresión a la lengua común”, que Francesc Colomer en rebre el premi Goya d’actor revelació, parlés amb un horrible accent català. Una mostra flagrant de la devastació que està causant la immersió lingüística a Catalunya. I fins i tot portés una denúncia al Tribunal Suprem, ja que es tractava d’un acte “de alcance nacional”. És de suposar que aquest individu s’escolta amb delectació el meravellós espanyol de la ex ministra de Foment —d’infeliç memòria a Catalunya—, Magdalena Álvarez, o el de l’actual ministra de Treball. I si mirem les televisions espanyoles, començant per TVE, els espectadors normals arriben a la conclusió que el català sols l’usen que els polítics en les seves intervencions oficials.

    He posat aquí uns petits fets, irrellevants per separat, però que sumant-los ja comencen a presentar un cert gruix, a formar un cert paisatge. N’estic segur que cadascun de vosaltres, tindrà en la seva memòria no tots, però sí que algun d’aquests casos. Junt amb d’altres que els han colpit o afectat. Tots ells, de manera més o menys conscient, també estaven presents en la gran majoria dels manifestants, i els van motivar a escoltar la crida.

    I deixo de banda, les agressions descarades. El sistemàtic atac a la immersió lingüística —tres o quatre famílies reclamen contra i els tribunals els donen la raó. Més de 30.000 famílies demanen escola en valencià, i ningú no els fot cas. Que els Mossos d’Esquadra no estiguin incorporats a la Interpol. Els intents d’eliminar la sindicatura de Greuges —amb una miserable mostra d’odi i ràbia envers el prestigi internacional de Rafel Ribó. La constant sagnia econòmica —ara s’ha sabut que Euskadi no sols aporta el justet justet a l’erari espanyol, sinó que a més encara se li retornen diners, 1.820 milions d’euros aquest any, gràcies a una sobrevaloració, acceptada per Hisenda, de les recaptacions de l’IVA a Euskadi. I no parlem ja del cas de l’Estatut, amb Guerra dient satisfet: “le hemos pasao el cepillo” o sigui, el ribot, i Rajoy demanant signatures, no contra l’Estatut, sinó que “contra los catalanes”.

    No, que ningú no s’enganyi. Aquest dia no es tractava solament de la butxaca. Hi ha una qüestió molt més de fons, que ve d’anys enrera, molts, que ha acabat aflorant. I torno a la transversalitat. No tothom va anar per les mateixes ofenses, perquè no tothom té la mateixa sensibilitat envers les mateixes coses. Però tothom dels qui hi van ser, i moltíssims que per diverses raons no hi van poder estar, en tenia més d’una.

    Per la qual cosa, que ningú no s’enganyi o intenti desviar la qüestió. Mas no ha estat el gran factòtum. La seva força prudent crida a participar-hi, no crec que hagi enardit ni emocionat ningú. La colla convergent —vull dir els dirigents—, i no parlem ja els d’Unió, no son gens ni mica partidaris de cap mena de masses al carrer. Que els poden desbordar. La cosa, penso, els ha agafat per sorpresa, i no sé si tant agradable com hauria de ser. Ja que els grans problemes socials, amb el risc d’una explosió, estan a la vista…

    I és que potser són més o menys conscients de què en el fons, i això per a mi és una qüestió interessant, aquesta manifestació expressa d’una manera ampla el fracàs dels partits polítics. Però això, ho deixarem per la setmana vinent.

Així que, amigues i amics, cordialment, com sempre.

                                                                                            Francesc Font