Cartes per a qui les vulgui llegir

    passats ja uns dies de la manifestació de l’11 de Setembre, permeteu-me fer algunes reflexions. Unes sobre la manifestació en ella mateixa. Altres sobre les conseqüències que està tenint en el panorma polític català. I altres sobre les repercussions que pel nacionalisme espanyol militant, aquí i allà, ha tingut i està tenint. I sobre aquestes, penso que s’escau d’allò més una frase, quasi que un aforisme, de Lenin sobre aquesta qüestió: “El nacionalisme dels petits és defensiu, i el dels grans és agressiu”, va escriure a un dels seus nombrosos articles sobre aquesta qüestió. I veure com va anar la manifestació, i les reaccions que ha creat, ho confirmen.

 

    Reaccions allà. I això, que sembla com una mena de llei universal, per massa repetida, queda prou palès, “allà”. En tots els estaments oficials espanyols, amb el partit governant al capdavant, esclar. En la dreta militant de la España una y grande i en tota la premsa, radio i televisions de l’Espaya eterna, des de l’edat de les cavernes sinó és que d’una mica bans. Però també en els silencis còmplices d’un PSOE amb una llarga trajectòria d’oposició frontal a solucionar de manera democràtica i efectiva un problema que ni uns ni altres ni entenen, ni volen entendre. I també, ahir mateix, en l’amenaçadora frase de Rubalcaba en la Festa de la Rosa del PSC.

    És a dir, un conjunt de forces que el dia 10 es miraven la crida a la manifestació amb indiferència, sinó és que amb menyspreu, i que a l’endemà es van quedar estupefactes, uns, esverats, altres.

    Reaccions aquí. I en bona part, això que és força general allà, cal dir-ho de no menyspreables sectors d’”aquí”. Per una banda d’un catalano-espanyolisme al qui en una sola tarda se li ha ensorrat el seu món falsament feliç. Un món en el que no hi havia amenaces d’intervenció militar, d’intervenció econòmica, d’especificar obligatòriament on s’havien de fer les retallades, de laminació de les competències, etcètera. Gent que en cartes als diaris, i en debats en ràdios o televisions d’aquí —on se’ls tracta amb un respecte que no es té “allà” als pocs que intenten posar una mica d’equilibri a uns debats absolutament ultranacionalistes, i agressius— arriben a negar sense presentar cap ni una dada concretes, que hi hagi cap mena d’espoli any rere any. Que s’uneix a la manca sistemàtica d’inversions públiques.

Però, dissortadament —i ho lamento perquè en alguns casos hi són vinculats vells amics—, aquesta agressivitat no és privativa de la dreta, sinó que també hi ha una esquerra, i ara no parlo del PSC, que en alguns aspectes em sembla que s’autoalimenta de quatre tòpics propis sobre nacionalisme, del petit, igual a burgesia explotadora, i ja està. Una esquerra tan radical, que no sé perquè, o sí que ho sé, em recorda aquell sectari PCE que el 14 d’abril de 1931 va sortir al carrer cridant contra “la república burguesa”, sense veure que les masses estaven aclamant tot just aquella república de la que ells renegaven.

    Esquerranisme que en els casos més extrems, connecta amb una certa dreta nacionalista espanyola —tipus UPyD—, i poden arribar, ja en ple deliri, a situar Mas com el gran artífex de la Diada. Fent així esdevenir la immensa gernació de manifestants en simples ninots, en un milió i mig de simples imbècils. O el que és pitjor encara, en un embrió de futures tropes de les SS al servei del Führer Mas (!), ja que estractava d’una manifestació nazionalista.

    Això darrer, que és un cas extrem, sí, però que existeix, el podem trobar a la xarxa. Entre un fotiment de tuits força delirants generats pel sector “antidiada”. Presentada com un insult personal, a @enfermarebelde el Twitter de Clara Valverde, que fins i tot a creat un #FührerMas (sic!). On hi ha un tuit que més enllà de la crítica, destil·la ràbia i odi a parts iguals. Són tuits que expressen una preocupant, per voluntària, incapacitat d’entendre que la gent no va sortir al carrer per haver rebut cap ordre provinent de ningú del govern de la Generalitat, sinó perquè està farta, i molt, dels governs espanyols.

    I deixo pel final de tot, el trist paper dels partits polítics catalans, que paradoxalment estan fent gran Convergència i Mas. Cosa que a mi, personalment em preocupa, perquè en unes possibles eleccions anticipades, poden acabar oferint en safata a CiU la majoria absoluta.

    I dit tot això, amics i amigues, passo al text primer d’aquesta carta d’avui que, ja escrita, amb aquest llarg afegitó de darrera hora cal fer-la en dues parts.

 

Una manifestació, d’allò més transversal

    Com ja comentava a la carta passada, alguns oportunistes que de primer havien expressat el seu desacord amb el lema, i per tant el caràcter, de la manifestació —convocada i organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana, i l’Associació de Municipis per la Independència— quan van veure la volada que prenia la cosa, s’hi van més o menys apuntar. I ho van fer al·legant que havia perdut el seu caràcter independentista, perquè, deien, havia esdevingut “transversal”. Una mala excusa de pitjor pagador que expressa la misèria intel·lectual i política de certs àmbits, i certs professionals, de la política. Ara bé, com que a mi m’agraden les paradoxes, diré que sí, que va ser un acte, una demostració col·lectiva no pas transversal, sinó que formats per diverses transversalitats. Quatre com a mínim.

    Abans, però, d’entrar en la paradoxa d’una manifestació amb un lema únic, i ben clarament definitori, que resulta que està plena de transversalitats, explicaré que ni jo ni la Mercè —la meva senyora, ja sabeu— vam estar ben bé en la manifestació. En la manifestació diguem-ne que central, vull dir.

    Com que a aquestes alçades tenim el cul pelat d’anar a manifestacions en les que no cal ser massa intel·ligent per saber que seran una mica més que multitudinàries —ja us deia la setmana que ens vam trobar a la de Sant Boi, el 1976—, vam anar primer que res a la Plaça Catalunya. Un cop allà, i veient com estava la cosa, vam seguir cap a la Ronda Sant Pere camí de la Plaça Urquinaona. La qual cosa ja va ser una aventura, quasi que èpica. Després de quasi una hora de dur bregar vam arribar a la plaça Urquinaona, i d’allà al carrer Trafalgar, on ja vam formar part d’una manifestació normal. Pleníssima de gent, però normal. O sigui, que es movia, que avançava. Alhora que podíem veure que hi havia altra de paral·lela per la Ronda Sant Pere —totes dues cap el Passeig de Lluís Companys, camí del Parc de la Ciutadella. Com ja sabeu, hi va haver altres més que van fer diversos camins, a més de la més que colapsada manifestació central.

    Cap a les vuit, cansats i satisfets de com anava la cosa, i com que els anys no perdonen, vam considerar que ja havíem complert el nostre deure cívic. I per més que amb una mica de recança moral, pel que podia semblar com una mena d’abandonament del nostre lloc de combat, vam girar cua cap el metro. Que anava ple de gent que, com nosaltres, venia del tros de manifestació que havia fet. Tots cansats i satisfets, també. I ja a casa, quasi que a les nou, a la tele vam poder veure que la manifestació seguia sent multitudinària a aquella hora. Aleshores…

 

    Primera transversalitat: érem molts més dels que érem. A què ve aquesta història personal?, us direu. Doncs ve, perquè per començar no té cap sentit parlar de xifres. Un milió, un milió i mig, dos… I no ho té, perquè es doni la xifra que es doni —basant-se en promitjos tipus 4/5 persones per metre quadrat— sempre serà errònia. I és que als metres quadrats del Passeig de Gràcia-Pau Claris-Via Laietana-Marquès d’Argentera, tot això ple a vessar alhora, cal sumar els que també ocupava tota la gent que atapeïa els carrers que conflueixen per les dues bandes, des de la Diagonal fins la Rondes. Però és que a més caldria afegir els de les manifestacions paral·leles. I els qui arribaven més tard, i els qui marxaven més d’hora… Així de senzill.

    I a més a més, hi ha una consideració, i molt important, a la que parar compte. Aquesta manifestació no ha estat sols la dels ciutadans de Barcelona i rodalies. Ha estat una manifestació d’abast de tota Catalunya, incloent uns centenars de milers que no hi van ser, físicament.

    Fixem-nos. Cap a mil dos-cents autocars arribats d’arreu de Catalunya fan més de setanta mil manifestants —que ja és una xifra considerable—, la qual cosa expressa prou clarament de l’abast del tot nacional de l’acte. Ara bé, seria greument erroni en fer el balanç del veritable abast d’aquest acte, no parar compte que el simple sentit comú ens diu que han estat centenars de milers els qui, des de Sant Carles de la Ràpita fins el Pont de Suert, des d’Arnes fins a Portbou —deixo de banda la Vall d’Aran que té la seva pròpia guerra, que en aquest cas hem de respectar— que han sentit aquesta manifestació com seva. I haurien volgut estar, per més que per raons òbives no han pogut estar. Però que, de fet, sí que hi van estar. Vibrant amb les imatges de la televisió.

    I és evident, que tants centenars de milers, vol dir moltes i diferents, però no exactament contradictòries ni heterogènies, maneres de viure, d’abordar, i fins i tot d’interpretar, el motiu central de l’acte. I això ens du a altra transversalitat.

    Segona transversalitat. Tothom sabia on, i perquè, hi era. Com sigui que en certa manera, i com ha he dir abans, la Mercè i jo vam recórrer alguns espais, vam poder veure, i en algun cas parlar, amb altres i força diversos participants. Des de iaios molt iaios fins a joves molt joves. Entre els quals hi havia gent que parlava castellà amb tota naturalitat… i que quan el grup de grallers que venia amb nosaltres tocava Els segadors —un parell de vegades, penso—, el cantaven amb la mateixa naturalitat. Fins i tot gent de les noves immigracions, que ves a saber quina llengua parlaven entre ells. Però que estaven allà. I no pas per casualitat. I tothom ho trobava absolutament normal.

    O sigui, ha estat la representació força representativa d’una terra, d’un país, d’una nació d’aquesta època nostra. Ni homogènia, ni monolítica, ni ètnicament definida, la qual cosa sí que seria molt perillosa i hauria fet que deixés de ser la nostra manifestació. Però no. Era oberta i en ella hi cabiem tots.

    Tercera transversalitat. Moltes alternatives de futur. I esclar, entre tants centenars de milers el projecte, la visió, de quina Catalunya és vol, quin és el mode social i polític d’una possible Catalunya sobirana, de ben segur que tenia diverses versions. No totes coincidents —cal dir, però, que per raons històriques òbvies, els plantejaments efectivament feixistes estaven del tot absents. A la banda dels qui s’ho estaven mirant amb ràbia, parlem clar.

Fins i tot, era fàcil veure, que quan es cridava, Independència! —i es va cridar més que moltíssim— no tots s’apuntaven al crit. Ben cert. Com també és cert que ningú dels qui cridaven ni tan sols va pensar en fer cap mal gest, cap mala cara. Era un menifestació de llibertat. Per tothom. I per això mateix, ningú no marxava per causa d’aquest crit.

I és que tothom tothom, incloent els ciutadans de pell fosca, de trets magribins, de trets asiàtics o de l’Amèrica Central, sabia més que de sobres el lema i el caràcter. I què es reivindicava. I havia anat amb tota consciència. O sigui, i segueixo amb les paradoxes. Era, va ser, una manifestació transversalment unitària…

    Bé amigues i amics, acabo aquí, tot dient-vos que la segona part us la tramatré el proper dilluns.

    Fins aleshores, i amicalment, com sempre.

                                                                                                Francesc Font