La UE no aixeca cap. En el segon trimestre d’aquest any, el conjunt de la seva economia ha retrocedit un 0,4 per cent, i el PIB ha caigut un 0,2. Vuit dels seus components, entre ells la Finlàndia que tant galeja, estan dins una recessió que en alguns països comença a ser crònica. Els qui millor es defensen no passen de fer la viu-viu, amb l’economia més aviat estancada, i els qui teòricament tiren del carro, Alemanya i França, no estan com per llançar coets. La primera no passa d’increments més aviat simbòlics, un 0,3 en el seu índex econòmic, i a França, l’altra teòrica locomotora, l’economia està estancada, l’atur es va incrementant i els problemes socials comencen a ser greus —a Marsella l’alcaldessa ha arribat a demanar la intervenció de l’exèrcit, davant la violència existent als banlieues. Com si fos Mèxic,
Bé. Això està passant en aquell nord enllà on es deia temps enrere —i no únicament Espriu— que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç. Per la qual cosa, cal deixar de banda Grècia, Irlanda i Portugal, que ja aleshores no entraven ben bé en aquella mitificada terra de gent neta, noble, etcètera.
En tot aquest desgavell, i en el típic desig de trobar responsables còmodes, alguns clamen contra l’euro. Eliminem l’euro, i mort el gos s’ha acabat la ràbia, diuen. Però, i seguint en el mitificat nord enllà, el Regne Unit està fora de l’euro… i està en recessió. Amb retallades socials sobre el que va deixar ja prou malparat Thatcher. I els EUA, amb el seu dòlar, tampoc no aixequen cap. I és que el problema, el veritable problema, és un altre. I molt de fons. El problema de debò és el model, el mode de producció, no les seves conseqüències.
I nord ençà? Doncs nord encà, prou sabeu el que passa. L’atur creix i creix, gracies a una reforma laboral no ja ultraliberal, sinó que a més estúpida, ja que per servir els interessos dominants, s’estan liquidant llocs i llocs de feina. Amb la qual cosa es col·labora activament amb l’increment de la crisi. Els desnonaments segueixen i segueixen. Es crea un “banc dolent”, eufemisme força bèstia, ja que la causa de la seva creació és tot just que hi ha hagut massa bancs dolents, però hi ha un cert misteri sobre el seu mecanisme i ja veure’m quant acaba costant-nos. Les quantitats que es calculen fa esfereeix. Bankia segueix absorbint els diners públics, i per tant incrementant el dèficit… I per acabar d’adobar-ho, s’incrementa un impost tan injust i com és l’IVA —vegeu la 137a carta— que també detreurà el consum. Alhora que no es fa res per ni tan sols reduir el frau fiscal.
La manifestació de la Diada
El tema anterior dóna per a molt, i és el que tenia previst tractar en aquesta carta. Però seria fugir d’estudi no parlar, ni que sigui una mica, de la Diada. De la manifestació convocada per l’Assemblea Nacional Catalana, i de tot aquest absurd, i en alguns casos hipòcritament interessat, debat que s’ha muntat al seu voltant. Parlem clar i català. Qui ha convocat és l’ANC, que és independentista, i el lema, Catalunya, nou estat d’Europa, no deixa espai a l’equívoc.
Ara bé, dit això i partint d’aquesta evidència, també és evident i lògic que no tots els assistents —i molt més si és tan massiva com s’espera— seran radicalment independentistes. De pedra picada, per entendre’ns. És a dir, gent que pensa, està convençuda, que la independència és la gran i única solució de tots els nostres mals: socials, econòmics i polítics. Doncs no, i tot just per la participació massiva que es preveu, les motivacions a participar seran moltes i diferents. I els convocants cometrien un greu error, penso, si insisteixen en donar-li un únic i absolut caràcter.
Ara bé, també cal dir que encara que no tots els assistents pensin en la independència com la gran solució de tots els problemes —per més que els Griñán, Feijoo, Monago, Guindos, Montoro, etcètera, fan tot el que poden perquè sigui així—, i per més que tampoc tots pensin en el mateix model social i polític d’aquest hipotètic, possible però ara per ara hipotètic, futur estat d’Europa, el que si és ben cert és que tothom sabrà més que de sobres quin és el lema que encapçala l’acte. I quan un va a un manifestació, sigui quin sigui el grau d’identificació amb el lema que l’encapçala, és no evident sinó que axiomàtic que l’assumeix. I si no, no hi va.
Per tant, no hi ha cap dubte de què a la immensa majoria dels qui estiguem allà, sigui quina sigui la nostra possible alternativa devant la prepotent i ultranacionalista actuació d’Espanya envers Catalunya, no ens preocuparà gaire que aquesta possibilitat, es faci possible.
Excepte els oportunistes que s’han apuntat, tot fent equilibris de mal funàmbul, a darrera hora a fi de sortir a la foto. I si algú pensa que parlo de Duran Lleida i algú més d’UDC, no el penso desmentir pas. I dic de mal funàmbul, perquè assistir a aquesta manifestació donant justificacions de perquè s’assisteix, és com justificar-se de sortir de casa amb paraigües o impermeable quan està plovent. Més encara si més que ploure, el que està caient és una intensa i contínua pedregada.
I aquí acabo per avui, perquè penso que aquesta manifestació permetrà fer algunes reflexions que vagin més enllà d’ella mateixa. Com és l’èxit, un més, d’una iniciativa de la societat civil, davant la inoperància dels partits polítics. Així que, amics i amigues, fins la propera, que suposo serà immediatament després del dia 11.
Amicalment, com sempre
Francesc Font
PD. Vull recordar ara, que la primera Diada després de mort Franco, no va ser la famosa “del milió”, del 1977, sinó que la de Sant Boi, l’any anterior. Amb uns pocs milers d’assistents, però que pels qui estàvem acostumats a fer allò que en dèiem “salts”… i cames ajudeu-me, o manifestacions que mai no sabíem com acabarien per a nosaltres, va ser un exercici no ja de llibertat, sinó que quasi de glòria.
Un acte, recordo, ni ben bé legal ni ben bé il·legal, sinó que tot el contrari. Ni ben bé autoritzat ni ben bé clandestí, sinó que tot el contrari. Un acte en la que Jordi Carbonell va dir allò de: “que la prudència no ens faci traïdors”, cosa que tant valia per aquell moment concret, com per molts altres, i en diferents àmbits. Aleshores i ara mateix. Un acte, seguit de manifestació, amb l’excusa d’anar tots juntets a l’estació a agafar el tren, i amb la Guàrdia Civil mirant, una mica estupefacta.
Un acte, i dispenseu-me un record més personal, en el que sortint de la clandestinitat, ens vam conèixer la Mercè —la meva senyora, ja sabeu—, i jo…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!