Amigues i amics: en el breu espai d’un mesos, tenim a Barcelona dues obres de Calderón de la Barca. Dues obres la intenció i el contingut de les quals ja era reaccionari al seu temps, el segle XVII. I no sé si per causa de la calor, o perquè, he escrit aquesta 141a carta, que ja són cartes! al voltant d’algunes idees d’aquests obres que, dissortadament, encara són vives ara mateix. I avisant-vos de què no és que m’hagi passat tres pobles, sinó que quatre comarques.
Amigues i amics:
- avui, darrera carta abans de començar les petites vacances de cada any, no us parlaré de Rajoy, ni de Mas, ni de Montoro. Ni tampoc de l’actuació cada vegada més autoritària, ratllant el filofeixisme en alguns casos —feixisme a l’espanyola, no pas el populisme obrerista de l’italià i alemany— del govern espanyol. No, no parlaré d’això. O en el fons sí?
I dic aquest, aparentment contradictori, “O en el fons sí?”, partint del concepte de què això que globalment en diem cultura, és un element transmissor de coneixement, de plaer estètic, de lleure més o menys enriquidor… I tant!
Però també de valors. En alguns casos progressistes i en altres reaccionaris. I vet aquí que tot just rescatades del fons del temps —i no sé si per simple casualitat—, en pocs mesos tenim a Barcelona dues obres de teatre ben carregades de qualitat literària, sens dubte, però també de valors, i propòsits, del tot reaccionaris. Reaccionaris ja en el seu temps, el segle XVII. Són El gran teatro del mundo, i La vida es sueño, de Calderón de la Barca (1600-1681).
No es tracta d’aquelles obres —de les que la història universal de la cultura n’és plena, com és natural— que de manera no intencional, no expressa, sinó que de manera natural, reflecteixen els valors, la ideologia dominant de la societat dins de les que eren creades. Posem la gran pintura flamenca, que reflecteix el pas de la ja superada societat medieval a una nova societat burgesa. Sinó d’aquelles obres que es creen tot just per transmetre uns valors i unes idees molt concretes. I també per combatre altres no menys concretes.
En aquest aspecte, les obres de Bertolt Brecht i Arnold Wesker en el teatre, d’Horace McCoy, Jim Thompson i Howard Fast en la narrativa, de Hans Eisler, Kurt Weill i Michael Tippett, en la música —d’aquesta colla, Tippett, a Anglaterra, i Fast, als EUA, van arribar a estar empresonats a casa de les seves idees subversives—, representen en el nostre temps les idees de canvi de valors pròpies de l’època en la que van realitzar la seva obra. Que la gent que es proclama d’esquerres no tingui punyetera idea de què defensaven aquests individus, és altra qüestió. Mentre que Knut Hamsun, Karl Orff o Luis-Ferdinand Céline representen tot el contrari.
Doncs bé, les dues obres mencionades de Calderón, defensen de manera expressa, valors i idees que, cal insistir, ja eren reaccionàries en el moment en el que es van escriure. I és que van ser creades com reacció a l’avenç del coneixement, de la ciència. Per oposar-se a la idea —que aleshores ja començava a formar-se, i que es concretaria al segle següent amb la Il·lustració— que l’home, l’ésser humà, pot arribar a conèixer i comprendre per ell mateix, l’Univers i les lleis que el regulen. I també que l’home, l’ésser humà, no està necessàriament sotmès a cap poder superior, suprahumà vull dir.
Amb la qual cosa, i sense que hi hagués cap propòsit exprés, Déu havia començat a retrocedir respecte del seu control absolut —res no es movia si no era empès per la seva voluntat— sobre tot el que succeïa a la terra. I va ser tant aixi, que amb Newton va esdevenir el “gran rellotger” que s’havia limitat a construir i donar corda un perfecte rellotge, l’Univers, que ara ja funcionava per si sol, sense necessitar el creador. I amb Leplace va acabar ser una hipòtesi que el matemàtic no havia necessitat per escriure el seu Tractat de mecànica celeste.
Naturalment, i torno al segle XVII, davant les noves idees que anaven apareixent, els qui encara vivien en l’Edat Mitja es van espantar. Els qui havien fet del mite de la caverna, de Plató, una explicació complerta i acabada de la falsa realitat que veuen els humans dins de la cova, quan la veritable i única realitat és tot just fora de la cova. O sigui, el regne de Déu. Curiosa utilització d’una idea d’un filòsof pagà, per explicar la realitat del món creat pel Déu cristià, diguem de pas.
Però hi ha en les dues obres de Calderón alguna cosa més que un debat teològic propi del barroc espanyol —que no tindria cap sentit aquí i ara—, perquè hi ha en elles, i d’això és del que m’exclamo, a més d’una negació de la realitat, una crida al conformisme social que no és tot just el que més necessita la societat en aquest moment. Sí les classes dominants és clar. I feta aquesta presentació, anem per parts.
Per començar, cal dir que és un error dialèctic analitzar un obra de fa quatre-cents anys amb criteris actuals —he escrit amb, no sota—, es ha dir, situant el debat fora del context en el que es va crear. Aleshores, i partint d’aquest criteri dialèctic, d’amic d’Engels, com ja he dit altres vegades ¿quin era el debat que en aquell temps hi havia a les societats europees? No entre la gran majoria, esclar, sinó que entre la gent que es preocupava per aquestes coses?
Doncs bé. El 24 de maig de 1543, va esclatar una enorme, per més que silenciosa, revolució. De la que el món actual és en gran part conseqüència, i en la que en certa forma encara estem immersos. En aquesta data —en la que el cel, el firmament, encara s’havia de contemplar amb l’ull nu, sense l’ajut de cap mena f’aparell—es publicava el llibre de Copèrnic De Revolutionibus Orbium Coelestium. En el que es demostrava matemàticament que, contra tot el que el sentit comú ens diu, era la Terra la qui girava al voltant del Sol i no a l’inrevés.
Poc després Giordano Bruno afirmava que Déu era tan infinit, que l’Univers que ell havia creat havia de ser també infinit —la qual cosa, junt amb algunes heretgies més, li va costar ser cremat viu a Roma el 1600 —en un dels milers sacrificis humans que ha comés al llarg de la seva història el cristianisme, parlem clar. El 1609 Galileu construïa un telescopi, i ja es va estar en condicions de demostrar, de manera ara físicament comprovable, que tant el que havien dit les matemàtiques a Copèrnic, com el que havia intuït Bruno, era cert. La revolució científica que anava a canviar el paradigma del que era el món, estava en marxa.
I la neixent ciència, encara força incipient, va començar a estendre’s. I fins i tot va entrar en l’àmbit quotidià. En l’àmbit de la literatura, posem per cas. Un poeta d’aleshores, B. L. d’Argensola (1562-1631) va escriure un verset que a mi m’agrada molt, perquè representa (penso jo), l’aparició d’un concepte que podem considerar científic en un simple sonet de caire amorós: “Porque ese cielo azul que todos vemos / ni es cielo ni es azul”. I és que el cel havia deixat de ser l’enorme volta blava, que de sempre havia estat, d’acord amb el que deia el sentit comú…
I aquesta invasió de la realitat, de l’incipient materialisme, amb bases i raonaments basats en els petis, però efectius avenços de la ciència, anava contra una concepció, de segles, i a més conservadora, per la qual el coneixement dels grans misteris del Món estaven lluny de l’abast del coneixement humà, ja que sols pertanyien que a Déu. I d’aquí bona part del misticisme del barroc espanyol. Avançat en la repressió del nou pensament. I d’aquí l’obra de Calderón. Gran publicista del pensament més reaccionari.
I parlem ara ja de les dues obres mencionades. Escrites tot just per oposar-se a tot allò que s’estava desenvolupant. D’aquí que hagi dit que era reaccionària ja al seu temps.
El gran teatro del mundo, no és una obra estrictament teatral, sinó que un auto sacramental. Curiós gènere dedicat a explicar a la plebs inculta els grans misteris del sagrament de la comunió —en aquells temps combatuts per diverses heretgies derivades del luteranisme, com ja sabreu—, i que normalment és representaven tot just al voltant del dia de Corpus Christi. Fins aquí, res a dir, cada època té els seus propis ritus i costums. Què us hi jugueu que d’aquí a quatre-cents anys, es faran serioses sessions amb pel·lícules d’Spiderman i altres superherois, per analitzat les curioses creences de la gent dels segles XX i XXI? Mirem, però, l’argument de l’auto sacramental.
L’Autor —o sigui, Déu—, ha escrit una obra que es representarà en el teatre per ell creat —o sigui, el Món—, al que ha donat unes lleis i unes normes —o sigui, l’obra per ell escrita. Reparteix els diferents papers entre els actors —o sigui, els humans. Uns personatges pertanyen al món real: el Rei, el Camperol, el Ric, el Pobre… i altres són simbòlics: el Món, la Bellesa…
Es tracta de, en el transcurs de la representació —o sigui, de la seva vida— fer bé el paper que a cadascú li ha estat donat. L’actor-rei ha de fer bé el seu paper de rei, de la mateixa manera que l’actor-pobre ha de fer bé el seu paper de pobre. Al final, quan acabi la representació, l’autor-Déu premiarà amb el pa que dóna vida —o sigui, podrà combregar, i per tant se salvarà—, a qui hagi fet bé el paper que li ha tocat. I castigarà a no poder combregar —i per tant es condemnarà—, qui ho hagi fet malament.
O sigui, ser rei —o president de Bankia, o de…?— obeeix a una designació superior, divina. Indiscutible per tant. Si ho fa bé, serà premiat, i si no, castigat. El problema, amics i amigues, és que el ser pobre també és una designació divina, i no menys indiscutible. Per la qual cosa també ha de fer bé el seu paper de pobre, i no sortir-se’n d’ell, si vol ser premiat en acabar l’obra. Perquè si no…
Un gran cant al conformisme. A l’esperança de què quan acabi l’obra que ara estem representant nosaltres, el bon autor castigui al gran especulador, al director de banc i al polític, si és que han fet malament el seu paper, i premiï la seva víctima… sempre i quan també hagi fet bé el seu paper de víctima. Perfecte.
Ara bé, a banda d’aquest aspecte social, molt propi de l’època per altra banda —però que segueix existint—, ara mateix, tampoc no mirem pas aquesta idea de l’autor-Déu com una cosa del passat. Aliè a la nostra època de doble revolució científico-tècnica. I recordem que ara mateix hi ha un fort corrent creacionista, l’Univers una creació absoluta de l’autor-Déu, que no per barroer en els seus plantejaments deixa de pressionar en la societat nord-americana. Havent aconseguit fins i tot prohibir en alguns estats l’explicació de l’evolucionisme a les escoles.
I tampoc oblidem que hi ha un corrent, més estès del que sembla en alguns ambients científics, que defensa la idea del dir disseny intel·ligent, pel qual, fins i tot la indiscutible evidència de l’evolució, esdevé la conseqüència d’un disseny fet per una ment intel·ligent. I superior. I tornem a trobar l’autor-Déu.
El text complert d’El gran teatro del Mundo, un text per altra banda discursiu i pesat que difícilment pot justíficar la seva recuperació en les seves inexistents qualitats dramàtiques, el podeu trobar a internet, en forma de PDF.
La vida es sueño, ja és més complexa, perquè el seu missatge du una càrrega filosòfica de profunditat.
Deixo de banda l’argument —que també es pot trobar íntegre a internet en format PDF— que enllaça amb el mite de la caverna, amb Segismundo tancat des que va néixer a una torre—, i em centro en dos elements. La famosa dècima. “Cuentan de un sabio que un dia…”, una altra crida al conformisme més absolut: no et queixis si estás malament. perquè sempre hi ha altre que està pitjor que tu. Una actitud molt, massa, present ara mateix. Un crida al conformisme molt pràctic, insisteixo, pels causants de què tu, i ell, estigueu tan “pobres y míseros”.
Més de fons és el famós monòleg de Segismundo. “Sueña el rico en su riqueza / que más cuidado le ofrece. / Sueña el pobre que padece / su miseria i su pobreza (…) y en el mundo, en conclusión, / todos sueñan lo que son, / aunque ninguno lo entiende.”. per acabar dient allò de “¿Qué es la vida? Una ilusión, / una sombra, una ficción, / y el mayor bien es pequeño, / que toda la vida es sueño, / y los sueños, sueños son”.
- I és que l’idealisme extrem, idealisme en l’acepció filosòfica del terme, negava —i de diferents maneres segueix negant-ho ara—, l’existència del món real. Ja que el Món, nosaltres mateixos, no són més que un somni en la ment de Déu. O en vet a saber quins estranys éssers en algunes sèries i pel·lículas de terror disfressat de mala ciència-ficció.
I aquesta afirmació de la inexistència de la realitat, seria portada a la seva màxima expressió per George Berkeley (1685-1753), qui negava fins i tot l’existència de la matèria, dels objectes diguem-ne que sòlids, amb sofismes més que peregrins. Intento sintetitzar.
Partint de la idea, indiscutible des d’un punt de vista científic, de què els colors no existeixen sinó hi ha llum que permeti veure’ls, per la qual cosa en realitat estan en un element tan fluid i immaterial com és l’aire que permet que circulin els raigs de llum, que són els qui creen els colors, i no en la tela, o la pared, com podríem pensar, Berkeley arriba a la conclusió de què un arbre, una taula o Madagascar sols existeixen si pensem en ells. Deixant d’existir, desapareixent, si no hi pensem en ells, ja que sols són que obra del nostre pensament.
I davant l’argumentació de que si qualsevol vianant no veia l’arbre, amb la qual aquest no existia, aquesta no existència no impedia que es pogués ensopegar amb ell i trencar-se el cap. La resposta, però, era fàcil per Berkeley. Déu ho percep tot, la qual cosa fa que l’arbre existeixi tot just mercès a què ell sempre ho pensa tot…
Tornant a La vida es sueño, que de manera més lírica nega la realitat de la realitat, afirmant que el ric no és ric, sinó que somia que és ric, igual que el pobre somia que és pobre —idea, cal insistir, molt útil pels qui somien que són rics, i una veritable putada pels qui somien que són pobres. Al segle XVII i al segle XXI— podem recordar que no fa gaire hi havia gent que deia molt seriosament, i encara ho diu, que la crisi existia perquè es parlava d’ella. O sigui, que era sols que producte de la imaginació. I que ara mateix, també hi ha qui diu, molt seriosament, que si parléssim de coses optimistes, les conseqüències de la crisi serien menors, i la vida seria més bella. Recordeu l’èxit d’una història tan falsa com la de la pel·lícula del mateix títol, La vida es bella.
Ja tenim, altra vegada, Calderón, i Berkeley, en més d’un cervellet.
I per finalitzar aquesta llarga carta. Com és que en aquest moment de crisi, de dures realitats, coincideixen a Barcelona aquestes dues obres? Alhora que ha estat del tot desterrat un teatre socialment rebel? Algú té la resposta?
Bé, amigues i amics, reconeixent que m’he passat no tres pobles sinó que quatre comarques, amb aquestes reflexions possiblement conseqüència de la calor d’aquests dies, acabo aquí i m’acomiado fins el mes de setembre. Així que, amicalment, com sempre, rebeu un salut de
Francesc Font
-
En qualsevol manera, si tinguessin [qui?, com?] de prohibir tot el què és “absolet” i “reaccionari”, tornariem a l’època dels autoritarismes (Hitler, Franco, Pol Pot, Stalin, Mussolini…). Valdria més que fos el públic qui, amb la seva assistència o aussència, fes d’arbit. La gent ja és grandeta per poder veure, escoltar i sentir el què li vingui en gana, sense tenir “necessitat” del vist-i-plau de l’ “especialista” de torn.
Una darrera cosa: Als EUA no existeix cap Estat on s’hagui prohibit l’ensenyança de la teòria de la evolució a les escoles (el què hi ha, són algunes escoles que no l’ensenyen com a “veritat absoluta” o com a unica “evidència científica”). El que hi ha -i no tan sols als EUA- és l’intent de proscriure el creacionisme i la teòria del Disseny Intel·ligent d’escoles i, fins i tot, de conferències. I amb aquest fet, en Darwin no hi té res a veure (per molt darwinistes que es nomenin els lliberticides en aquest aspecte).
Atentament, i bon estiu