Amics i amigues:al Parlament s’ha celebrat un debat sobre el pacte fiscal, el qual s’ha fet dins un doble context: la crisi generalitzada a l’UE, que serà de llarga durada, i el del nacionalisme espanyol, en el que hi participen des del PP fins IU. No està pas malament. No.
Amics i amigues:
perdoneu que comenci aquesta carta de manera una mica grollera. Dient, quasi que cridant:
tinc els pebrots plens de tenir raó! I, també els tinc igual de sentir gent com Rato o Serra, disculpar-se de la seva participació activa en tota mena d’especulacions econòmiques —aquestes especulacions que han dut al desastre actual—, al·legant que en el 2007 ningú s’imaginava on ens duia la bombolla immobiliària i els prèstecs sense cap ni peus. Quan no era qüestió d’imaginació, sinó que de lògica. De sentit comú. El menys comú dels sentits en segons quins àmbits, pel que sembla.
Deixo de banda el salariet que cobraven aquests individus, per dirigir, i fins i tot incrementar, el desastre. Cosa que encara sulfura més la Mercè —la meva senyora, com ja sabeu—, que no ha cobert sota capes d’oportú, quan no cínic oblid, aquell sentit de la justícia que la van dur a revoltar-se fa, ai! un quants anyets.
Doncs bé, ja comentava fa un parell o tres de mesos, que l’any 2007 havia usat una vella dita xinesa, famosa als temps —avui quasi que prehistòrics, pel que sembla— de la Guerra del Vietnam. Aquella que diu que cavalcar damunt d’un tigre és la cosa més segura d’aquest món. I és que, evidentment, mentre que vas al damunt res de dolent pot fer-tr. El problema el tens quan baixes.
No feia encara un any que havia escrit això, que el tigre sobre el que cavalcàvem va fer una aturada quasi que en sec. Vam, o ens van, descavalcar sobtadament, i amb gran sorpresa dels qui vivien als feliços llimbs del final de la història, i que per tant s’havien cregut allò del capitalisme sense fronteres, les meravelles de la globalització del benestar, es van trobar davant la globalització de la misèria, i van començar a ser encruspits per una pila de tigres afamats.
No té cap mèrit, però, haver-ho vist ja aleshores. En el cas de l’economia espanyola, aquesta era tan absurdament insostenible, tan suïcida, que sols els membres dels gremis d’economistes, arquitectes i constructors; els dels governs governants i de l’oposició desgovernant; els dirigents polítics de qualsevol color; els sindicats amb sòlides i combatives seccions de la construcció; els dirigents de serioses entitats financeres, etcètera, no van ser capaços de veure-ho en el seu moment. I van necessitar encara tres anys més per després d’haver estat descavalcats del tigre, caure també del burro. O sigui, adonar-se’n que alguna cosa no acabava de rutllar del tot. Sí, amigues i amics, espero que entengueu les raons per les que dic que ja tinc els pebrots plens de tenir raó.
Ara bé, també cal dir que el problema no és únicament nostre, per més que en el nostre cas el problema és triple. Per una banda l’economia espanyola està en estat catatònic, per l’altra hi ha una situació d’atur absolutament insostenible, i per l’altra altra, ens afecta directament. O sigui, que no és la podem mirar com un simple problema teòric. De manual.
I encara hi ha un altre problema: no estem sols. Grècia, Irlanda i Portugal han tingut els seus propis espoliadors, els seus propis gàngsters, els seus propis inútils. I Itàlia també està ballant damunt la corda fluixa. Però a França la Citroën-Peugeot ha anunciat fotrà al carrer cap a 8.000 treballadors. Als quals cal afegir alguns milers de llocs de feina indirectes. I el govern ja ha anunciat que tancarà cap a un miler de subprefactures de policia, i que també farà una mena d’ERO a Justícia. Cap a 1.200 funcionaris. I segueix el tancament de petits tallers i fàbriques.
El Regne Unit l’economia, en recessió ja fa temps, té greus problemes estructurals. Als quals cal afegir les despeses pels Jocs Olímpics, que han passat dels 3.000 milions d’euros pressupostats originals a 11.500 oficialment, força més de ben segur. Amb algun cas tan absurd com que pel control rutinari dels espectadors normals —no pas control antiterrorista, per entrendre’ns—, es va contractar una empresa privada, G4S, al cost de 360 milionets d’euros. Quinze dies abans de començar els Jocs, G4S es va declarar incapaç de reclutar i preparar el personal necessari. Pel que sembla, volia pagar una misèria els possibles controladors. I ara, com haureu vist per televisió, per fer aquesta feina ha estat desplegat l’exèrcit, 17.000 soldats, que no són tot just una gent preparada per fer aquesta feina.E
I finalment tenim Alemanya. Amb l’angela de la guarda Merkel al capdavant, tenint cura de tots nosaltres. Ja també diverses vegades he dit que la situació alemanya no és tan brillant com sembla. Hi ha uns sous cada cop més baixos. I poc atur, sí, però gràcies a un fotiment de gent treballant mitja jornada. I cobrant mitja jornada, esclar. I el seu sistema bancari té els dallonses enganxats en l’immens deute privat espanyol, i també el grec. I els mercats, que no són pas cap abstracció com alguns diuen, han començar a preocupar-se. I Moody’s ha fet la primera rebaixa en la qualificació del fins ara més que sòlid deute sobirà alemany. I també als d’Holanda i Luxemburg. I comença a haver dubtes sobre la qualificació que rebran aviat els seus més importants bancs.
Perquè insisteixo avui en temes i fets que de ben segur que són prou coneguts per tot vosaltres? Doncs, perquè el debat d’aquesta setmana al Parlament de Catalunya al voltant del pacte fiscal, s’ha celebrat dins del marc ideològic nacional-espanyol —en el que hi participen des del PP fins IU—, però també dins d’una EU que va a tomballons. O sigui, dins de dos contexts molt concrets.
Ara bé, que quedi ben clar que quan parlo del dos contexts dins dels que ens trobem, no ho faig pas per deixar anar l’opinió de què ara per ara cal retirar-se als quarters d’hivern, i esperar que arribi el bon temps. I no ho faig, perquè si per una banda els bon temps està ben lluny, no dic que a anys llum, però si a anys vista, areu de l’UE, per l’altra Espanya és la que és. I no està disposada a deixar de munyir la vaqueta catalana, cada dia que passa una miqueta més, a canvi d’alguns manats, cada dia que passa més prims, d’alfals. O sigui, que esperar temps millors, potser que encara seria pitjor.
I aquí permeteu-me algunes reflexions sobre el debat al Parlament. El sector declaradament espanyol, de pedra picada, està clar, no enganya. Ciutadans, radicalment en contra, i el PP no gosant enfrontar-se frontalment al projecte del govern –una bona part dels seus votants són també víctimes la Lofca– però exigint mantenir-la com un model intangible. Un tabú al que s’ha de témer ofendre, les conseqüències poder ser terribles, i per tant s’ha d’acatar. I és que, malgrat tot, el PP a Catalunya té la virtud de no tenir pas dues ànimes. Com diuen que té el PSOE (perdó, el PSC).
La cara que posava en el debat Sánchez-Camacho, i que ja fa dies que està posant, així com les absurdes amenaces que llença a tort i dret, expressen molt. A ella de ben segur que li agradaria seguir fent la puta i la Ramoneta (i consti que no hi ha cap mena d’ànim desqüalificador, simplement utilitzo una mena de metàfora de gran arrel popular), de manera que seguís connectada amb l’ànima espanyola d’un sector de CiU, i no sols d’UDC. I a més, ser figura imprescindible a l’hora de negociar CiU amb Madrid, sostenidora i esperit impulsor de les polítiques més dretanes de CiU, etcètera. D’aquí la cara de pomes agres que darrerament porta, ja que el PP de debò, el que mana, no està per ambigüitats no equilibris regionals.
Dels qui van votar sí, ERC, després de la desastrosa aventura del tripartit, ha recuperat una mica el seny. I ICV i la sopa de lletres que la secunda, són conscients que no es pot matar tot el que és gras. I encara menys quan en realitat està més aviat magre, i sense renunciar al seu ideari polític —que en bona part comparteixo— ha donat suport al que és una necessitat molt més imperativa a la gent senzilla: treballadors, aturats, etcètera, que no pas a les altes classes mitges, que es troben d’allò més a gust en aquesta Espanya i amb aquest govern d’Espanya. També va votar afirmativament la Solidaritat de Laporta. Un dels dos grups parlamentaris més sòlids, compactes i homogenis del Parlament. L’altre és el sector catalanista del PSC, que també va votar si. I deixo de banda el SI que pel que sembla s’ha especialitzat en el no,
I arribem al PSC, que no va votar ni sí ni no, sinó que tot el contrari. El seu és un cas de psiquiatra especialitzat en esquizofrènies paranoides. Per començar un tret característic del PSC era la seva ambigüitat en el fet nacional. Una mena de vol i dol, de vegades tenyit d’hipocresia, o mala consciencia (que tingui una federació que dugui el nom de Rafel Campalans, és una bona mostra del que dic), i per altra el seu espanyolisme (o pesoïsme) no és menys de pedra picada que el del PP. I és clar, ha votat el que ha votat. No toquem res essencial, a fi que res no canvïi.
Ara bé, fixem-nos que així, si la qüestió arriba al Parlament de la capital del centre, els diputats del PSC no necessitaran “equivocar-se” per justificar que, com ha passat amb la qüestió del corredor central, hagin votat contra el que els seus col·legues han votat al Parlament de Catalunya. I en certa manera contra el que es va aprovar al seu congrés. Cosa que en un partit normal els costaria l’expulsió.
I això que acabo de dir, potser sembli contradictori amb l’afirmació anterior de què el sector catalanista del PSOE al Parlament és sòlid, compacte i homogeni. Doncs sí, ja que pel que s’ha vist en les votacions d’aquest debat, està compost per un sol diputat, l’Ernest Maragall. I més compacte ja no és pot ser.
Cal dir, i ara parlant seriosament, que el sector dit catalanista del PSC és un simple, per no dir miserable, ectoplasma. Els Nadal, Geli o Tura (deixo de banda Clotas que penso que ha estat nomenat moble d’honor del Parlament), s’han ben retratat. Per cert, si el PSC expedienta Maragall i passa de puntetes sobre el que van votar els seus diputats a Madrid, contra els acords del seu Congrés, s’haurà definit, ja sense ambigüitats, com una simple delegació regional.
Bé, amics, i amigues, parem aquí, perquè vull comentar un tema que també em preocupa. El desembarcament aquest any a Barcelona, amb dues obres!, de Calderón de la Barca. Un paio que ja era reaccionari al seu temps. Dues obres que, en aquest moment, poden ser molt útils als governs, central o autonòmics, i encara més a la gent de Fomento i CEOE, ja que prediquen el conformisme més conformista, i neguen la existència de la realitat.
Així que, fins d’aquí una setmaneta, amicalment, com sempre.
Francesc Font
PD. Respecte Montoro, cal dir que la qualificació de macarra donada per Homs és un error. Sí, un error. La definició correcta és de pinxo de ball de patacada. La versió històrica, i autòctona, de l’actual porter de discoteca de clientela marginal.
Deixant de banda la seva fatxenderia, també hi ha en les seves reaccions un element greu. Les reaccions feixistoides d’una mentalitat dictatorial. Incapaç d’entendre, i per tant acceptar, unes mínimes regles de joc democràtic. El Parlament de Catalunya, en la seva decisió majoritària sobre el pacte fiscal, ha pogut equivocar-se. Sí, ha pogut. Però aquest parlament és democràticament més legítim que el senyor Montoro, nomenat a dit per Rajoy. I si tingués la més punyetera idea del què és un estat de dret, podria dir que el Parlament de Catalunya equivoca, però amb dades, no pas amb desqualificacions absolutament intolerables.
I el lamentable, és que ningú d’aquí hagi estat capaç d’alçar la veu i plantar-li cara de debò. I és així com avança la galopant ultradretanització del país. I tornem a Calderón de la Barca.