Cartes per a qui les vulgui llegir

    Haga usted como yo, y no se meta en política. És una frase famosa de Franco, recollida pel seu cosí i fidel servidor Franco Araujo. Una frase que sota diferents formes va dir més d’una vegada. Una frase que en segons quin context pot fer riure, però que expressa la mentalitat de qui veia la política, i per tant els polítics, com un gran mal per si mateix. Incloent els de la seva camarilla si s’ensumava que tenien vel·leïtats polítiques.

    I ens agradi o no, el franquisme, un model ideològic sense cos doctrinal concret, més encara si el comparem amb els grans feixismes europeus, va durar quaranta anys. Quasi que dues generacions. I sempre he pensat que alguna cosa, algun sediment, va deixar en l’inconscient de la societat. Dit això, enllaço amb la carta anterior.

 

L’auditoria xamànica

    Feia en ella, davant de tantes coses, i tan contradictòries, que uns i altres deien sobre el rescat de les entitats financeres espanyoles en situació entre greu ni terminal, una enumeració de les que se sabien certes, però que eren presentades de manera extraordinàriament confosa. Ara, després de la reunió a Roma de les quatre economies europees més grans de l’UE: Alemanya, França, Itàlia i Espanya —repeteixo el que es va dir, que consti—, i després d’aquest després, o sigui de la cimera de la UE del dissabte proppassat, queda clar que la cosa segueix més que fosca. Començant per la visita d’uns auditors que en quinze dies van fer un diagnòstic més propi d’un xaman o bruixot, que endevina a partir de ritus esotèrics i accions misterioses, que no pas d’un expert que diagnostica a partir d’anàlisis objectives i evidències comprovables.

    Perquè dic això? Doncs, perquè sé positivament que una auditoria en una empresa mitjaneta on no hi ha cap senyal ni indici de zones fosques, o sigui, una auditoria rutinària, ve a tenir una durada de cap a vuit o deu dies. I la feta a un conjunt d’entitats financeres, prou complexes en una situació normal, que a més estan en situació de fallida i plenes d’espais foscos per causa de la pèssima administració duta terme per una colla de gàngsters, a més força inútils, s’ha fet… en quinze dies!

    Després s’ha sabut que els auditors —dos milions d’euros de cost—, s’han limitat a analitzar (?) els informes que cada banc o caixa avui en bancarrota havia lliurat en 31 de desembre de 2011 al ja prou desqualificat Banc d’Espanya. En el seu, Bankia va declarar beneficis de dos milions d’euros…

    És així com els auditors van arribar a la conclusió de què el deute de la banca espanyola sols és que d’entre 52.000 a 64.000 mil milions. Amb dues curioses clàusules, però. Es deixava per a més endavant, setembre possiblement, una valoració més acurada, i és recomanava la creació d’un “banc dolent”, on hauria d’anar a parar tota la púrria totxera que acumulen bancs i caixes (o ex caixes) que necessiten ser rescatats. Púrria que, pel que sembla, als actius d’aquestes entitats encara es comptabilitza a preu de mercat… de 2008. Així, antics bledars, esdevinguts fa anys edificables i ara simples ermots, estan comptabilitzats a un valor més fantasiós, i fals, que els personatges que interpreten altra mena de púrria: la dels personatges de Gran Hermano i Sálvame i els tertulians d’Intereconomia.

    I quin és el deute que bancs i caixes espanyols tenen amb entitats de crèdit estrangeres per causa de la púrria totxera? Germà Bel i Niño Becerra, que em mereixen molta més credibilitat que tots els dirigents bancocaixers junts —incloent els dels tres o quatre que ara per ara se salven de la crema, però que CiU i PP no volen que siguin investigats al Parlament—, situen aquest deute per damunt dels 300 mil milions d’euros. Enorme quantitat que en un extraordinari exercici de funambulisme financer —dir-li enginyeria financera seria donar-li massa valor—, no apareixen com dèficit sinó que com deute. Un deute que està suportat per uns actius, la mencionada púrria totxanera, el veritable valor dels quals està sota mínims. A la qual cosa cal afegir l’increment de la morositat. O sigui, que tot plegat fa que els comptes presentats en 31 de gener siguin massa semblants a una mala pel·lícula de vampirs, d’aquells que si veuen el llum del sol, es fonen ràpidament i desapareixen deixant una lleu taqueta sobre el terra. Possible raó de la foscor que ha envoltat l’anàlisi que s’ha fet.

    No val la pena comentar la trobada de Roma, perquè prometre 120.000 milions per reactivar l’economia d’una UE que, amb euro o lliura esterlina, està majoritàriament en recessió —Alemanya creixerà un 0’3, la qual cosa fa bo allò de què al país dels cecs el borni és rei. Sí que s’ho val la cimera de Brussel·les, en la que Rajoy, aliat amb Monti, va imposar els seus criteris sobre el rescat de la banca espanyola. Per més que el mot “imposar”, exhibit amb ufania per Mariano, faria riure si no fes plorar.

    És cert que, ara, els diners del rescat ja no seran un préstec al govern, de manera que no incrementaran el dèficit de l’estat. Una notícia aparentment positiva, per tant. I cal dir aparentment, perquè té tota la pinta de ser una simple joc de mans, i a més amb cartes marcades. O sigui, que tornem al funambulisme comptable. Perquè ¿qui serà l’avalador del crèdit? L’estat, cal suposar. I aleshores, ¿qui es responsabilitzarà de tornar els diners en el cas que no ho facin les entitats rescatades? I la situació de la majoria és la que és. I seguim sense saber quina és la lletra menuda de les condicions. I fins i tot les condicions. Cal esperar que a aquestes preguntes hi hagi una resposta cap el setembre.

    I aquí entrem en la crisi no simplement econòmica, sinó que sistèmica. Del mode de producció capitalista, per dir-ho en termes clàssics.

 

Un problema teòric

    El que si comença a ser tema de fons, és que tota aquesta història de caixes i bancs fracassats que peten sense acabar de petar, i que a més la seva evolució cap el no-res ha estat avalada i fins i tot potenciada per partits i governs, de dretes i esquerres indistintament—, té unes víctimes directes. Un fotiment de petits accionistes, petits estalviadors, que es consideren, i de fet així ha estat, enganyats. Estafats. Accionistes, diguem que normals, que se sumen als directament estafats per les preferents. I aquí apareix, en el meu cas, un problema, teòric.

    Permeteu-me que digui que l’únic dogma que accepto, l’únic axioma que mantinc amb fermesa, és que el capitalisme, el mode de producció capitalista, no és etern. I ja diverses vegades al llarg d’aquestes cartes m’he declarat partidari —de pedra picada si voleu— d’avançar cap altra model de societat alternatiu al capitalisme imperant. De la mateixa manera que les burgesies van avançar en el seu moment cap a un model alternatiu al senyorial existent. O sigui, sóc comunista. Malgrat els propis errors, també cal dir-ho.

    Això fa que quan els qui han estat d’acord, han combregat, amb els valors propis del mode capitalista i es queixen —no ara, sinó que des de fa ja més de sis anys—, perquè dia rere dia veuen disminuir, quan no fer-se fonedissos, els seus estalvis… Quan m’expliquen, o llegeixo que havien dipositat aquests estalvis no en arriscades operacions especulatives, sinó que en els mil i un sistemes d’estalvi que s’han anat creant i se’ls ha anat oferint com més segurs i sòlids que les piràmides, i han resultat més febles que una barra de mantega posada al sol… De manera instintiva m’entrin ganes de dir: “No et queixis, nano. Això és el capitalisme amb el que estaves tant d’acord. Amb èpoques bones per força gent, mai tothom, i èpoques sols que bones per uns pocs. I ara toca la segona. I molt temo que més val que te n’oblidis de cap retorn de la primera”.

    Ara bé, en aquesta crisi de la que no es pot dir simplement que és una clàssica i periòdica crisi conjuntural, d’excés de producció com he llegit a alguna banda, el cas dels accionistes de Bankia, i similars —com el de Facebook, com el dels bons grecs, com els subprimes, diguem de pas— han estat estafes planificades. Com ho ha estat això de les preferents… El muntatge de la City amb Libor, encapçalada per Barclays… Les hipoteques flexibles, per més que inflexibles quan toca pagar… O sigui, que tampoc és fàcil, i fins i tot és una mica cruel, dir a les víctimes del gangsterisme, organitzat amb col·laboració dels governs de torn, i del Banc d’Espanya, del Mercat de Valors, de la City de Londres, de Wall Street, de la banca alemanya i francesa, etcètera: “Nano, t’han pres el pèl els calés. I a més t’ho has buscat per no voler veure amb qui te’ls jugaves”.

 

Una llarga història d’especulacions

    Però penso que alguna cosa s’ha de dir. Si més no, que el capitalisme, que apareix tot just a la història amb una crisi creada per una estúpida maniobra especulativa —la bombolla de les tulipes a Holanda, 1630-1637, que va arruïnar milers d’intel·ligents inversors—, és una llarga història de crisis creades no pas per inesperats esdeveniments naturals, no pas per un error de càlcul fet amb bona fe, sinó que pel simple afany especulatiu d’uns pocs, amb molta capacitat econòmica i gens d’escrúpols.

    Aleshores, quan algú dels de sota es creu aquest model, i combrega amb ell, ¿és una víctima innocent, o és en certa manera copartícep per més que no beneficiari? És un debat seriós, perquè si diem que no, semblem cruels, que ens alegrem del mal de l’altre, i si diem que sí, estem a favor d’una ciutadania que ha dimitit en quant a ciutadans. D’una ciutadania passiva que necessita de guies, de cabdills. Que renuncia a ser subjecte de la història, i sols vol que ser objecte a fi de no complicar-se la vida. Fins que se la compliquen altris, com ha passat ara mateix, que a milions de ciutadans la piconadora de l’especulació més absurda i forassenyada —i no parlo solament d’aquí ni del totxo—, els està passant per damunt, ara, quan ja és tard, s’escandalitzen i clamen al cel. Una mica tard, però.

    I quan dic milions, és perquè no parlo solament que de Catalunya o Espanya, que és la nostra realitat més immediata, però no l’única, sinó que també de la resta de la UE. La Gran Bretanya té problemes, i greus. A França ja han començat les retallades, i s’anuncien acomiadaments massius a Air France i altres empreses amb participació pública. I entre el funcionariat. I retallades salarials. I la pèrdua de poder adquisitiu ha estat de 2,3 per cent en els darrers tres anys… Us sona aquesta música? I a Alemanya, amb les seves mitges jornades i tres quarts de salari… I la notícia d’avui, la d’un aturat a punt de ser desnonat que s’ha endut per davant quatre persones abans de suïcidar-se ell, no se sap si és un fet aïllat o un indici. I l’increment de suïcidis a Grècia, Portugal i Itàlia (silenci a Espanya).

 

El desprestigi de la política

    En aquesta situació, és evident la responsabilitat, quan no la complicitat individual i col·lectiva, dels polítics en tota aquesta crisi. De dretes i esquerres per un igual. Tots ells parapetats darrere de sinecures absolutament immorals i a les que no renuncien en absolut. Veure Celestino Sánchez, el Celes —amb la seva pensió de diputat de la que presumia que la tindria quan la volgués fa més de vint anys—, encapçalant els iaioflautes, és una expressió d’aquesta realitat. I la cara tètrica d’aquesta realitat, és el generalitzat desprestigi no de polítics i polítiques concretes, sinó que tots ells. De dretes i esquerres. De la seva situació i de la seva actuació a esquenes del que passa al carrer, cosa que fa que la política ja és vista majoritàriament com menyspreable per ella mateixa.

    Suposo que, com jo, rebreu via internet un fotiment de denúncies, de frases, d’acudits, de fotografies. Trameses per gent que no participen en idees ni alternatives antidemocràtiques, però que comparteixen, i amb raó, els seus continguts. Algunes fins i tot trameses per vells amics de barricada, absolutament lliures de qualsevol sospita de vel·leïtat antipolítica, però que també estan d’acord amb aquesta desqualificació global.

    I vet aquí que ens trobem de nou amb la frase del dictador. Davant un preocupant, si més no per a mi, antipoliticisme. I més preocupant encara perquè ja comença a haver veus que demanen que algú hauria de posar ordre. Veus que comencen a córrer en una societat que ha passat del somni de què ja s’estava en les portes de la glòria hi ha topat amb la dura realitat d’una crisi generalitzada que s’aguditza dia rere dia…

    Bé amics i amigues. M’he estirat massa avui, que aquesta vegada m’he passat de llarg, però és que la cosa està que crema. Ja s’anuncien noves retallades, la pujada de l’electricitat, la d’un impost tan injust, per no dir immoral, com és l’IVA, ja que eliminar les Sicav, el frau fiscal i l’evasió de capitals sembla que no és possible…

    Així que, amicalment com sempre, fins la propera carta.

                                                                                                        Francesc Font

 

PD. I per acabar d’adobar la cosa, el govern PP, fidel al seu centralisme jacobí, obsessiu i contumaç, veu en aquesta situació una oportunitat d’or per modificar la Constitució per la via dels fets, laminar el model autonòmic, i atacar sistemàticament Catalunya i tot el que la fa diferent del monolitisme castellano-espanyol. Com bé ho demostra els coordinats atacs al català dins i fora de Catalunya, el voler eliminar la targeta sanitària catalana, el parir d’avui per demà, un barroer mode de copagament de medicines a fi d’eliminar l’euro per recepta, el posar pals a les rodes del desenvolupament encara que amb això es perjudiqui a la mateixa Espanya, com ja va passar en el cas Endesa. En aquell cas amb un govern PSOE i l’inútil de Montilla com ministre d’Indústria. No ho oblidem.