138a carta. Quan el caos, econòmic, comença a ser caòtic
Amics i amigues:
suposo que a aquestes alçades, parlar de bancs i banquers —o bànkies i bankiers— no té massa sentit, perquè ja tothom, excepte els senyors Rajoy, de Guindos, Montoro, Fernández Ordóñez i alguna altra lluminària més, té una més que abundosa informació sobre el cas.
Com tampoc té massa sentit entrar en el debat sobre si l’oferta de fins a cent milions d’euros aprovada el 9 de juny per la cimera dels ministres de Finances de l’UE, també dita Eurogrup, i que no és estrictament un organisme institucional, si és que hi ha cap a l’UE, que aquesta és altra qüestió, és tracta d’una intervenció tova, un rescat dur, un préstec amb condicions, una bestreta condicionada, etcètera. Ara per ara falta conèixer la lletra menuda per saber quin nom exacte cal posar a la cosa.
Tot just, la meva intenció era tractar aquest tema ben a fons. Amb l’autoritat que em dóna haver escrit ja el 2007 —i fent números, res d’intuïcions més o menys intuïtives—, que la situació econòmica nacional i internacional era insostenible. Estructuralment insostenible. I que tot estava en el camí de fer un pet com una gla, o sigui, que estàvem entrant en una crisi sistèmica. “Possiblement no sigui un nou 29, però sols que sigui la meitat del que ja comença a veure’s, deu-n’hi do!”, deia.
Doncs bé. El diumenge a la tarda, vaig començar a escriure aquesta carta. Centrant-me bàsicament en l’economia espanyola, i deixant de banda el tema de les eleccions gregues i altres cosetes que van apareixent al llarg i ample d’Europa.
Però a l’endemà, dilluns, bona part del que havia escrit ja no valia. La realitat li havia passat per damunt com una piconadora. Vaig reescriure, doncs, una bona part amb la idea que l’endemà, dimarts, la conclouria. Però un seguit de contingències no van permetre fer-ho al llarg del dia, i quan cap allà a les vuit del vespre em vaig posar… altra vegada la piconadora de la realitat havia passat per damunt de les meves extraordinàries anàlisis teòriques!
Davant una realitat tan canviant, que dia rere dia, quasi que hora rere hora, engega a la quinta forca (per no dir a la merda) totes les consideracions i anàlisis teòriques, i partint de la base que el germà gran dels Marx, en Karl —i ja sabeu que pertanyo a la confraria per ell iniciada— va dir als doctrinaris —tota confraria en té els seus— allò de què quan la realitat no confirma la teoria, qui està equivocada és la teoria, vaig decidir deixar de cercar què havia dit aquest i què havia callat aquell, perquè Montoro que havia estat tan prepotent davant les autonomies, ara estava tan ploricó davant l’Eurogrup, perquè de Guindos ha cada aparició deia tot el contrari de l’anterior, etcètera.
Sí, vaig decidir donar festa a les neurones. I com ja sabeu que no sóc gens amic de la música kleenex (d’usar i llençar), vaig asseure’m davant de la tele a sentir (i veure, esclar) The racker’s progress. Una òpera d’Stravinski que fa anys que no sentia i que he trobat en DVD a una biblioteca de la xarxa municipal. O sigui, vaig anar a escampar la boira sota la protecció del vell amic, musical, que no ideològic, Igor.
I ara, dimecres al matí. Amb l’esperit tranquil. Relaxat. Sense cap tendència compulsiva a emprenyar-me amb els silencis de Rajoy, les bestieses de Guindos, i les nicieses de Montoro, intentaré no pas il·lustrar ningú, sinó que simplement veure si m’aclaro jo. Posant una mica en ordre als elements centrals d’aquesta qüestió. Organitzant en onze apartats, el cúmul d’informacions i dades contradictòries, que seguint aquell mètode científic dels xarlatans de fira, conegut com embolica que fa fort, acaba creant un caòtic caos informatiu que permet vendre garsa per perdiu, alhora que fer que qui dia passa, any empeny. I perdoneu que usi velles expressions catalanes i no les importades d’Espanya, o anglicismes que en realitat són anglès macarrònic. Anem-hi, doncs.
1. Per començar, la situació del sistema financer espanyol és demencial. No s’aguanta de cap de les maneres. El deute del conjunt d’aquests bancs (tècnicament ja no queden caixes), de centenars de milers de milions d’euros, està posant en perill principalment la banca alemanya i la francesa, que per altra banda, ja tenen coll avall que no recuperaran la més gran part del deute que amb elles té Grècia.
2. Així, l’Eurogrup es reuneix un cap de setmana i després fa públic que ha decidit concedir una línia de crèdit de fins a 100.000 milions d’euros amb la finalitat de rescatar, donar suport, àrnica o el que es vulgui dir a una banca, l’espanyola, una bona part de la qual està en absoluta bancarrota —i no es tracta d’un estúpid joc de paraules, perquè el mot bancarrota ve tot just del costum de trencar el banc on seien els banquers que feien fallida.
3. A l’endemà Rajoy, aquell senyor que creia que els hilillos de plastilina es dissolien en l’aigua igual que ho feien els d’hidrocarburs en forma de xapapote —la qual cosa va deixar ben clar que de petit no havia practicat mai química recreativa—, diu que no és que ningú l’hagi pressionant a fi d’imposar-li el préstec, sinó que ell l’havia exigit… I deixada ben clara la qüestió, se’n va anar ràpidament a Polònia. Que la devoció és més important que l’obligació, i com que Rajoy en el fons del su cor és un rojillo…
4. El préstec, crèdit o el que sigui, és de caràcter finalista, i es fa únicament a la banca. Una banca que el proppassat mes de desembre ja havia rebut del BCE un préstec de 118.861 milions d’euros, i que al proppassat mes de maig tenia un deute total amb aquest BCE de 315.500 milions. Que pel que sembla s’han fet fonedissos en ves a saber quins foscos pous.
5. Ara bé, no sé si és perquè no se’n fien gens ni mica de la banca espanyola —el currículum d’alguns dels seus dirigents no li permetria aspirar ni a encarregat dels waters d’un meublé de tercera—, el préstec no s’ha concedit directament a les banques en bancarrota, sinó que al govern espanyol. I serà gestionat a través del FROB, que és un organisme més o menys depenent del Banc d’Espanya.
6. Primera confusió: el préstec, crèdit, etcètera, té un caràcter finalista i per tant està destinat exclusivament a salvar entitats bancàries al caire de la fallida, com ja s’ha dit. Però es fa al govern espanyol, el qual passa a ser el deutor, únic deutor, davant les institucions europees. Una mica embolicat, oi? Però la cosa no acaba aquí.
7. Es concedeix, sembla ser, a l’interès del 3% anual, que ha de pagar qui el rep, o sigui, el govern espanyol. Pel que sembla, també, els interessos del primer any s’han de pagar tot just es rebin els diners, de manera que el deute públic espanyol —que no pot passar del 5,3%, recordem-ho— s’incrementarà automàticament en, sembla ser, cap a tres mil milions d’euros. Atenció, totes aquestes clàusules en condicional que he anat posant, es deuen a què per una banda no es coneix la lletra menuda del préstec, o el que sigui, i per altra a què cada lluminària governamental diu una cosa diferent quan parla. Confirnmat allò del caos caòtic.
8. Aquest increment del dèficit del deute púbic —o deute sobirà— xocarà frontalment amb l’obligació de què aquest no superi el 5,3% imposada per Brussel·les. I que ja se sap des del primer moment que era impossible de complir.
9. No es té clar a quin interès cedirà diner el FROB a les entitats que en demanin, que són tot just les que estan amb l’aigua el coll, unes, i ja ofegades, altres. Sembla ser (tornem als condicionals) que al 8,5%. Com tampoc se sap en quines formes s’haurà de tornar els diners. El que si es preveu, és que tal com estan les coses, aquest interès del vuit i mig, és impossible de pagar. Amb la qual cosa s’incrementarà el deute de les entitats que rebin diners… En un moment en el que la morositat està creixent i creixent. La cosa està que crema, oi?
10. Com que al capdavall, el veritable deutor és el govern espanyol, si les entitats bancàries fan fallida, es demoren en tornar el préstec, no paguen els interessos, etcètera, etcètera, el conjunt del deute, en realitat privat, es consolidarà com deute públic. El qual es dispararà de mala manera. Aleshores, si Déu ni ho posa remei les retallades es faran amb serra mecànica.
Aquí s’acaba aquest mena de recull —molt sintètic, esclar, massa i tot— que no dirà cap cosa nova als qui s’han vingut interessant per aquestes coses, però que m’ha de permetre a mi navegar una miqueta pels caòtics mars de l’economia espanyola. Però queda la traca final.
A banda de les qüestions, diguem que tècniques, comença a aparèixer la sospita de què la línia de crèdit concedida no sigui més aviat un caramel enverinat. Que aquests diners que han de rebre les entitats més entrampades amb bancs alemanys i francesos, no s’usaran per donar crèdits a empreses, particulars, etcètera, d’aquí, reactivant així una economia que està en depressió, creant per tant llocs de feina i per tant revertint beneficiosament en els propis bancs, sinó que bàsicament servirà per tornar a la banca alemanya i francesa una part dels crèdits que van atorgar, i que els han donat bons interessos, en els anys de disbauxa col·lectiva.
I aquesta sospita ha crescut amb la reunió del G20 d’aquest cap de setmana. Gràcies a ella, s’ha sabut de manera fefaent que la lluminària que no sap gaire de química recreativa, no sols no havia pressionat ningú a fi d’obtenir la línia de crèdit —va mentir, per tant. I també s’ha sabut que la línia de crèdit aprovada per l’Eurogrup, necessita d’un element imprescindible: ha de ser, lògicament, demanada pel govern espanyol. I el govern espanyol, que tant ha parlat del gran triomf de la cada vegada més España una y no quarenta y una, encara no ho ha fet. Pel que sembla és rebec a fer-ho en les condicions —desconegudes públicament per ara— en què se li ofereix, o se l’imposa.
I és així com ens trobem que malgrat els crits de victòria del primer dia de les lluminàries del govern espanyol que s’ocupa d’aquests temes, l’angela de la guarda de l’UE, també coneguda per Merkel, ha hagut de pressionar públicament Rajoy per tal que el govern espanyol accepti el préstec. Ja. Es veu que té pressa.
I és que de ben segur que aquestes lluminàries, davant la patacada de la subhasta de bons del dilluns, s’han adonat que incrementar el dèficit públic amb aquesta “generosa oferta” —que entrarà per una porta a Espanya i bona part marxarà cap a Alemanya i França l’endemà—, podria ser un suicidi. Ja que se sumarà als cada cop més elevats interessos que costa aconseguir diners. Entre el 5,2% d’interès en les lletres a un any, i el 7% en els bons a 10 anys, —amb una prima de risc que voreja el 6%, la qual cosa encara crea més incertesa, aquest dimarts passat.
Això expressa, que malgrat tot el que es digui, l’economia espanyola —en depressió fa mesos, immersa en una economia europea en recessió, i havent de comprar diners cada vegada més cars— podria molt aviat no poder fer front al pagament de lletres i bons vençuts. O sigui, fer un pet com una gla en un termini francament breu. Mesos.
Bé, amigues i amics, he començat aquesta carta amb un to més aviat frívol, i l’he acabat de manera més aviat seriosa, però és que la realitat és la que és.
Fins la setmana vinent en la que està previst seguir parlant del tema, des d’un altre angle. Des del de l’ensorrament del model econòmic fins ara vigent, posem per cas.
Amicalment, com sempre.
Francesc Font
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!