O per cansament, que tant li fa. Aquesta és l’estratègia d’Espanya des de fa un temps: liquidem-los de mica en mica, donem-los una mort lenta, que es vagin esllanguint, sense ni adonar-se’n… a base d’enganys, de mentides, de mitges veritats… a base d’utilitzar els nostres mitjans de desinformació (públics o no) que apliquen a la perfecció la màxima establerta pel Ministre de Propaganda Goebbels de que la mateixa mentida, si la repeteixes mil cops, esdevé una veritat… a base de dividir el seu front (com va fer en ZP amb l’estatutet amb l’ajuda d’en Mas), confiant en què són tan rucs que ells mateixos col·laboraran a la mort lenta fent-se seppuku, idiotes i creguts com són, deuen pensar, aniran tots solets, d’un en un, cap al cadafal on els espera el botxí.
Amb això del finançament i tot això d’ara, en tenim exemples a balquena: se’ns estan rifant amb les balances fiscals (un cop publicades diuen que no serveixen com a referent de res), amb les infrastructures (el traspàs de rodalies encara roda enllà i el paper “determinant”, segons Maleni, que havia de tenir la Generalitat en la gestió de l’aeroport de Barcelona ja ha volat), amb la sentència del Tribunal Constitucional (el de la seva constitució, esclar), a punt de caure, per acabar la feina de ribot que van encetar en Guerra i companyia a Las Cortes Españolas (i és que no està clar que el Peret Solbes està esperant que el TC li faci la feina bruta sense haver-se d’embrutar les mans en persona?).
I, mestrestant, els nostres líders polítics (és un dir…) van fent com sempre. Fem front comú però, per si un cas, que no sigui massa front ni massa comú, no fos que algú (el ZP posem per exemple) em faci una oferta que no pugui refusar, com diria Don Vito. Cridem i alcem la veu, arribem a amenaçar i tot, oblidant allò de que mai no s’ha de fer una amenaça que un no estigui disposat dur a terme. Com a primera resposta a l’incompliment del termini del 9 d’agost d’enguany per al finançament, ens trobarem tots a can Castells, al departament d’Economia, i botzinarem tot plegats una mica per tal de fer visible la nostra unitat: ui, sí, guaita com tremolen, les seves esgarrifances de por han provocat un terratrèmol que han registrat tots els sismògrafs del país!
No sé pas qui m’avorreix i qui em cansa més: si ells o els meus. Trobo a faltar, i tan que sí, una bona sacsejada a tot plegat, una sacsejada de veritat, d’aquelles que remouen tot el budellam, que ho recol·loquen tot de dalt a baix. Qui l’ha de fer? Ai, si ho sabés… ai, si ho sabéssim! Es palpa a l’ambient que la gent està a l’espera d’un estendart al qual poder seguir però… qui l’alçarà?
P.D.: enmig de tanta fosca, de tant en tant, un feble raig de llum, com ara aquesta notícia ([aquí] i també [aquí]) que ens arriba del grup Bon Preu, que distribuïrà entre els seus treballdors unes xapes que diuen si us plau, parla’m en català.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!