Vaig tard, ja ho sé, uns quants dies tard però, què voleu?, de tant en tant la feina m’empaita i alguns cops, a més, se m’endu pel davant. Tenia ganes d’escriure, ni que fos quatre ratlles, des que vaig llegir aquestes declaracions del
Joan Puigcercós [per exemple,
aquí] on, entre d’altres coses, diu el següent:
“som partidaris de la política del mentrestant. Mentrestant aquest país no disposi de concert econòmic, mentrestant no disposem d’un Estat polític que pugui decidir com els altres Estats… mentrestant ERC defugirà el sí crític i acomodatici o del no sectari o tacticista. Mentrestant hem aconseguit un bon acord”.
Molt bé però… i ja està? Des de fa uns mesos que em plantejo les coses d’una altra manera (potser erròniament, car hom és humà i erra sovint) i miro de preguntar-me sempre: ¿això (o allò) quants mesos, o dies, o hores m’acosta a la independència? Si la resposta és que m’hi apropa, m’interessa. Si la resposta és que no m’hi acosta gens, ni que sigui un segon, ja perdo tot interès. De manera que m’agradaria que, lluny de balls de xifres o de models de finançament, algú em respongués a la següent pregunta:
“Mentrestant aquest país no disposi de concert econòmic, mentrestant no disposem d’un Estat polític que pugui decidir com els altres Estats… quants mesos, o dies, o hores m’acosta aquest acord de finançament a la independència?”
La respuesta a tu pregunta es: cero.
El acuerdo de financiación para las CC.AA. (entre ellas Cataluña) en realidad aleja el horizonte de la independencia, puesto que en la medida en que se dispondrá de más recursos, el Estado se va a fortalecer aún más. Por tanto, el “mentrestant” de Puigcercós no es más que una táctica coyuntural para salir del paso, disimular y maquillar algo que, en otras circunstancias (como estar en la oposición) no se habría aceptado ni de broma.