Veig amb un cert estupor el diguem-ne debat que s’està produint aquests dies a la bloquesfera nacional sobre la via sobiranista: que si aquesta via és una via morta, que si només està adormida, que si el sobiranisme virtual (a la xarxa) és viu però el sobiranisme real (al carrer) està acabat, que si els partits "nacionalistes" fan política únicament per canibalitzar-se els uns al altres… És la història de sempre, que ja cansa, carai! La qüestió és si centrem el debat (i el combat) només a l’entorn de les organitzacions polítiques que aposten per la independència (…)
o bé si observem també el nostre propi entorn, com es mou i què fa allò que s’ha donat en anomenar la societat civil. No em cansaré ni us cansaré ara fent una relació de totes les coses, accions, moviments que van en la bona direcció. Però… no ha estat una bona notícia que, finalment, hi hagi hagut acord entre les dues Plataformes (Sobirania i Progrés i Pel Dret de Decidir) per fer una recollida de signatures conjuntes? … no és una demostració de voluntat de sobirania (parcial i/o sectorial si voleu) la mobilització empresarial pel tema infrastructures, especialment pel port i l’aeroport?
També és cert que cal més coordinació. També és cert que, com no he deixat de dir des del primer dia, cal gent que repensi el país en clau sobiranista. També és cert que cal alguna cosa que sacsegi el país de dalt a baix per fer reaccionar aquells i aquelles que encara dormen a la palla. També és cert que cal trobar un espai comú on el sobiranisme civil (digueu-li nacionalisme, independentisme, separatisme, que tant li fa) tingui un lloc de trobada on poder treballar conjuntament per aquells mínims que hem de considerar imprescindibles fins a arribar a l’objectiu comú de tenir un estat propi. També cal, resumint, la posada en marxa d’una tàctica "frontista" on tothom, si convé, renuncïi a un trosset de la seva pròpia identitat (un trosset ideològic o organitzatiu o el que sigui) pel bé comú de la nostra nació.
Ara bé, tots aquests condicionants no ens han de fer perdre de vista quin és el camí i quina és la fita final d’aquest camí. Com diria aquell: "És la independència, estúpid!"
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El que cal és una mena d’Assemblea de Catalunya de l’independentisme. Si és això els que vols proposar, no puc per menys que estar d’acord amb el que escrius. Ara, com ho fem això? Aquest és el meu gran dubte des de fa uns anys.