No es pot negar que el bon humor és saludable i que aporta higiene mental. A partir d’aquesta premissa, i tal com està el pais, proposo un exercici en aquest sentit amb l’objectiu de fer una interpretació geomètrica de la situació que estem vivint o, millor dit, patint.
Geomètricament es defineix el triangle equilàter com aquell triangle que té els tres angles i els tres costats iguals. En el triangle equilàter, l’ortocentre, l’incentre, el circumcentre i el baricentre coincideixen en el mateix punt, punt que equival al centre de gravetat del polígon regular esmentat. Claríssim, oi?
Des d’un punt de vista estètic se’l pot considerar com el triangle perfecte. Si a més hi posem una dosi d’imaginació, a cadascún dels tres vèrtexs hi podem situar el poder legislatiu, el poder executiu i el poder judicial respectivament; tots tres equidistants i en perfecta harmonia, és a dir, en equilibri estable.
Els altres dos triangles, l’isòsceles i l’escalè, ni geomètrica ni estèticament, es poden considerar triangles perfectes, perquè en cap dels dos casos ni es manté la igualtat dels tres angles ni la dels tres costats, de la qual cosa es dedueix que no hi ha equidistància entre els tres vèrtexs, és a dir, entre els poders legislatiu, executiu i judicial. Ergo, no es pot parlar d’harmonia i, com a conseqüència, tampoc d’equilibri estable; més aviat el contrari. També claríssim, oi?
Conclusió: Montesquieu, al segle XVIII, devia fonamentar els seus postulats sobre la separació de poders en el triangle equilàter, per tant, tenir coneixements de geometria i haver de llegir L’esperit de les lleis haurien de ser requisits imprescindibles per a qualsevol que volgués ubicar-se en un dels tres vèrtexs i desenvolupar la seva funció – legislativa, executiva o judicial – de manera harmònica, és a dir, en equilibri estable. Obviament, qualsevol altra opció passa pel triangle escalè o el triangle isòsceles. Claríssim del tot, oi?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!