EL LLAMP

Tombar
la campana

L’antiga
Honorata [des de la campaneria del Purgatori] ahir feia el toc a
agonia. Avui, dia dels morts, es donarà el tret de gràcia
als propagandistes de l’«Espanya plural» des de la
mateixa capital del regne: la De Madre ho té
clar «no s’aprovarà un estatut que vagi contra el PSOE», i Carod arrodoneix la
jugada quan a Espanya l’anomena «la casa comuna». Aquesta
parella figura que ha de defensar la integritat de l’esllanguit
estatutet que fou capaç d’aprovar el Parlament català,
després de mesos interminables d’estira i arronsa, amb el 90 per cent de vots a favor. Pobra Catalunya!

Optimista
de mena com sóc, encara em resisteixo a admetre-ho i em dic:
ca, home, al darrer moment trauran pit i es plantaran. Ho explicava
força bé de com es fa això de donar la cara
n’Oriol Izquierdo –agombolat d’un aplec de signants significatius–
al seu article d’ahir dimarts a l’Avui.
La història, però, ens indica el contrari, així
que m’haig de doblegar a l’evidència i preveure un nou
abaixament de calcetes i calçotets.

I això que
succeirà no és pas gratuït:

• centúries
  d’anar a Madrid a pidolar (agafa el que et donin i a córrer)

• els espanyols s’han
  cuidat bé prou de posar-nos la por al cos, als catalans,

• els quals admeten que
  el lladre forà dicti què pots i no pots fer a casa
  teua

• i, a més a
  més, hi ha molt de suplantador que es fa passar per català

Així la
situació, difícil sortir-se’n amb gaire res de positiu
per a tot Catalunya, ni que sigui per al mancat Principat de
Catalunya quadriprovincial. I per contra és molt
probable que l’atac interessat de l’artilleria espanyola, després
de retallar a tort i a dret, persisteixi amb insídia, si més
no fins a les propera contesa electoral al Regne d’Espanya.

Des del punt de vista
català, des de l’interès de la nació catalana,
hi ha d’altres posicions i més possibilitats de les que el
gruix dels polítics «parlamentaris» vol admetre.

Com a exemple no cal
anar massa enrere, ahir dimarts també, a quarts d’una de la
matinada em féu l’efecte que oïa el toc a sometent.
A aquella hora (de màxima audiència…) al programa de
TV3 La Nit al Dia, una tensa Mònica Terribas demanava a
en Lluís Maria Xirinacs què esperava aconseguir quan es
va fer detenir; la resposta la va deixar muda uns segons més
dels precisos (a la televisió es noten!): ser aquí amb
vostè, li etzibà en Xirinacs, que no s’estigué
de respondre –és un dir, perquè va enraonar del que
volgué i en el moment que li semblà bé– a
d’altres qüestions:

• l’Assemblea de
  Catalunya, ja ho vaig denunciar en un llibre, se la van vendre els
  polítics per un càrrec

• totes les nacions que
  han obtingut la independència, llevat de tres o quatre, l’han
  obtinguda amb la lluita armada; fins i tot l’Índia de Ghandi
  ara té la bomba atòmica

• el nostre enemic és
  l’agressor, no l’agredit; ETA mata, però també l’estat
  espanyol mata i, a més a més, tortura

• si per negociar els
  uns han d’abandonar les armes, els altres també

• ells són
  trenta milions, però aquí, ni que només fóssim
  dos [persones] que diem que Catalunya (o els PC) és una
  nació, tindríem la raó nosaltres

[… no us vull
reproduir l’entrevista sencera, això li devia a en Generació
…]

Potser de la vergonya
d’avui, si l’acolloniment implantat al cervell del nostre poble deixa
una mica de lloc al pensament català, en traurem alguna cosa
més que la miserable acceptació del «mal menor»
i una emprenyada més o menys general. Aquest 2 de novembre pot
ser l’inici de la fi del Regne d’Espanya i, allò que més
ens importa, pot marcar el dia que els catalans hem dit: prou! s’ha
acabat l’esclavatge de tres segles de sotmetiment a un poble de
lladres esteparis, abans per la força armada i suara –d’igual
manera, o potser només– per la dictadura del vot.

Que avui, finalment, la
campana faci el toc a república!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!