EUROTOPIA

arriba la marxa

Tot eren noticies, les columnes es dirigien sobre València. Hom diria una cançó de gesta, una èpica jovenívola. L’arribada estava prevista per a dos quarts de dos. Però resulta que els caminants tenien ganes d’arribar i alguna columna creuava Caudillo  quan la processó cívica encara hi era. I aquells que havien anat rebre’ls ocupaven les Torres de Serrans fins al cel. El dia era ja clar, net, esplendent. Les senyeres del País Valencia onejaven sense més blau que el del cel. Fins al cim més alt s’hi veia una senyera, com si fos el punt més alt d’una riuada. Tot gent jove, una colla de gent bona. El jovent d’aquest País. Escales de les Torres de Serrans i plaça dels Furs estaven plenes de joves cantant i ballant i demanant Estatut. Alguns caminants ja hi arribaven. Pels altaveus Ii pregaven a la gent que deixarà espai lliure: venien 10.000 persones. I així era, milers i milers entraven, amb pancartes de tots els pobles del País Valencià, valencians de tot arreu del País. J’arribaven ! Quina emoció. Tot eren bots i eslògans. Hi van tenir lloc dos parlaments, un el feu Cuenca, l’altre A. Garcia Esteve. El primer ens parlava de la marxa que ha travessat els pobles i les comarques, dels problemes del País Valencià i demanava la Generalitat. L’altre demanava l’Amnistia total, amnistia per als presos politics, per als exiliats i estranyats, i un ampli indult per als comuns. Cuenca digué una gran-veritat: no hi haurà mai Autonomia verdadera si uns homes exploten a altres.

un poble comença a caminar

Ho havia dit Emerit Bono, i així era. Un POBLE, el del País Valencià. La concentració es feia a Sant Agustí, si, però a tot arreu es feien les concentracions, per l’avinguda de !’Oest, pel carrer Xàtiva, per Guillem de Castro, i tota València la travessaven els qui hi acudien. Pancartes enrotllades, senyeres a! vent. La vesprada començava amb pluja, fina, que reblania la gent. I seguia una brisa que afavoria la cosa. Potser els ànims estaven apaigavats. Semblava que la manifestació, aquell eix fonamental de Ia jornada, allò que faria del 9 d’octubre un nou dia, un 9 d’octubre diferent, es faria en pau i quetut. Les pors i inquietuds amainaven definitivament. El dia era de tots els valencians, bo i exceptuant als qui s’exclogueren ells mateix.

La plaça de Sant Agustí, unida ja a tantes manifestacions d’abans i d’ara, era el vèrtex d’un huracà humà que empentava a tot el País Valencià i el posava dempeus d’una vegada per a sempre mes. Milers, cents de milers havien coincidit ja. La manifestació es retardava un xic per als impacients. I a les 5 en punt, amb puntualitat anglesa, eixes mítiques 5 de la tarda de !a pell de brau, arrencava. Com una alenada col·lectiva. Com una onada que avançava per la ciutat i que res podia ja aturar. Era ja un èxit en començar. El poble valencià volia caminar, caminava i sabia cap a on.

assumiràs la veu d’un poble

Els parlamentaris del País Valencià assumint la veu del seu poble encapçalaven la manifestació. Rere d’ells els representants de tots els partits politics. I després tots els altres valencians que feien possible el dia i la fita. Valencians del nord, el sud y el centre, valencians de dreta i esquerra, però això si, tots els valencians que volen veure afermar-se la democràcia. Els parlamentaris del bracet, els demés amb les pancartes i banderes, amb els milers i milers de Senyeres. I ressonant una perpetua cançó: VOLEM, VOLEM L’ESTATUT. PAIS VALENCIA, PAIS VALENCIA, IA, IA, Autonomia, Vosaltres mirons baixeu dels balcons, i allò de “al bote, al bote, fascista el que no bote” que obligava a botar a tothom, fins i tots als de idees més dretanes. I per suposat, als nostres parlamentaris.

A les 6,30 arribava el cap de la manifestació que pel pont d’Aragó passava a l’altra vora i tronava pel pont del Mar, car allí mateix, plaça d’Amèrica, s’havia de tancar l’acte amb el parlament del president del plenari. La manifestació seguia i seguia, tot estava ple de gent i encara a sant Agustí passava més i més gent. Quan es feia el sentit parlament, cents de milers de valencians feien marxa, feien País pels carrers.

Llavors es retiraren els parlamentaris. I tingué lloc l’afer més tèrbol. Durant tota la manifestació, fallers i grups d’extrema esquerra anaven devant-devant. Tot acabant l’acte, forçaren les línies del servei d’ordre. I la violència més absurda, inútil i arbitraria es desenvolupà, caiguent sobre uns i altres que ni ho volien ni esperaven res, sobretot la gent de premsa, alguns dels quals resultaren ferits. Per a res.

Tot això eren gotes en un oceà. 600.000 valencians havien caminat, havien manifestat rotundament la seua voluntat de permaneixer com a Poble, ho havien deixat clar per a sempre, assumien la veu del poble valencià en pes. TOTS UNITS PER L’ESTATUT. Ningú podrà mai furtar-los el triomf .

Han fet possible la eixida al carrer d’aquest portfoli dedicat al DIA NACIONAL DEL PAIS VALENCIA, amb el seu esforç com a fotografs, redactors ¡ coordinadors…

Rosana Aleman, Rosend Cases, Juli Castellano, Fresia Hidalgo, Diego Lisboa, Emili López, Sara Montalvo, Toni Paricio, Jordi Pérez Boix, Josep V. Rodriguez i Rafael Ventura Meliá.

Fotocomposició: Foco-Berthe.

Fotomecánica: Martínez.

lmpressió: Cooperativa Arts Gràfiques Sant Josep (Godella).

Erelligat: Encuadernaciones Vila.

I tots els valencians que es manifestaren al llarg d’aquest dia d’Octubre, als quals va dedicar aquesta edició.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!