L'Estelada del Brull

      Els pobles que reaccionen contra l’absorció d’altres pobles, així que senten la necessitat d’afirmar la seva individualitat, de proclamar la seva personalitat, s’agafen a la seva unitat de llengua com a principi salvador i fonament del seu dret.

      Enric Prat de la Riba
 President de la Mancomunitat de Catalunya (1914-1917)

      I ara, és quan em faig la següent pregunta per a respondre-me-la tot seguit…Davant l’eventual reconstrucció de l’estat propi, amb quina de les tres-centes llengües parlades al nostre territori s’ha d’establir el règim lingüístic que amb respecte les equipari i les gestioni correctament?

      Cal aceptar i reconèixer que les diverses llengües que s’hi parlen, ho fan sense cap aspiració d’estatus dominant o impositiu, i amb aquest supòsit és, com es podrá treballar, i no és una opció política qualsevol, és, la opció lógica d’un país – el nostre – que vol ser, respectant tothom  incloent-nos-hi però, tots nosaltres també.

      D’aquest bilingüísme que tan s’en parla, no és més que l’enfrontament sistemàtic que amb tota claretat és el que es vol i fer-ho com ho diu les normes aplicades – dissimuladament-per a seguir amb la vigencia del dret d’annexió dictat el 1716 i amb l’íntent permanent d’imposició per acabar substituïnt la originària com s’ha lograt a altres llocs on s’hi han establert.

      Llavors, no n’hi veig cap d’altre que no sigui la autóctona, la nostra llengua nacional, la que ens constitueix com a país des de fa més de mil anys i ens dóna personalitat pròpia davant dels altres pobles i cultures.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!