Poc-moderna

Segurament molts de vosaltres ja haureu vist la gran foto de família de l’onzena edició del Sona 9. Està feta davant dels estudis Bucbonera, un espai on els sis semifinalistes del concurs van haver d’enregistrar un tema: en un estudi professional, amb un productor i molta il·lusió.
Era l’enèsima prova d’una fase del concurs pel qual es van classificar Mar Abella, Llumia, Bremen, Nyandú, The Mamzelles i Alls Nous Piquen. Van ser precisament tots ells els que van tenir ganes d’organitzar un dinar per veure’s les cares i fer gresca plegats. Una convivència molt gratificant per un grup de bandes joves amb ganes de guanyar un concurs però també de compartir aquesta experiència amb uns rivals que probablement per a molts ja són amics.
Aviat farà un mes d’aquell dinar i les màquines del Sona 9 han arribat fins a la Sala Bikini, indret emblemàtic on aquesta nit se celebrarà la gran final d’aquesta plataforma per donar suport a les bandes emergents. Hi trobareu quatre grups que ja són guanyadors i quatre premis per repartir. Els menys-moderns hem compartit dinars i gravacions amb ells (aquí en teniu un petit tastet). És per això que aquí us fem cinc cèntims de les ganes de fer soroll d’aquests galifardeus…

(I això significa que ja fa un any que escrivíem això dels finalistes de l’edició del 2010)

(aquí trobareu cinc cèntims dels finalistes en rigorós ordre alfabètic)

Alls Nous Piquen
Que un grup tan sorollós com ells hagi arribat a la final confirma la teoria que no només de pop-folk viu l’home (visca! la fera ferotge segueix sana!). Són molt joves, són de la sempre brillant i fructífera vil·la de Palafrugell i tenen una hiperactivitat que els vaticina molta festa a repartir per molts escenaris. Han arribat a la final per moltes raons, una d’elles és que han demostrat que a més de fer música dura, són capaços d’adaptar-se i passar-se a l’acústic si un concurs els ho demana.

Bremen
Tenen poc a veure amb la ciutat Alemanya. Són cinc músics experimentats (no surten del no-res i la seva proposta no acaba de sortir de l’ou) que s’emmirallen en la música pop i folk americana. Volen fer una cançons simples, i ho aconsegueixen a través de treballar molt les melodies i després dissimular aquestes complicacions. Fer fàcil allò difícil. El més important per ells és la cançó, i per això en tenen de tan bones.

Nyandú
Són tres germans (dos de sang i un de cor) i tenen una energia que en directe fa tremolar parets. La també fructífera Catalunya Central (són de la Torre d’Oristà) ha fet que hi hagi cançons del trio que estiguin destinades a ser radiades eternament. Ja les tenen a punt, no cal esperar més. Nyandú són senzills i tenen un cor gegant, i així són les seves cançons, brillants.

The Mamzelles
El primer contacte pocmodern amb aquestes mosses va ser un vídeo trepidant. Després vam comprovar que el seu directe no deixa indiferent l’espectador. Però que ningú s’enganyi amb la teatralitat i el xou dels seus directes perquè també tenen grans cançons. Som la generació perduda, entre Punky Brewster i les platges de Lost… Tenen tota la raó.

Avui a la Sala Bikini tindrem el desenllaç. Tots quatre seran premiats perquè han passat pel davant de les altres 194 bandes que ja fa molts mesos es van inscriure al concurs. Tots ells ja són guanyadors, només cal saber quin premi s’emporta cadascú… Molta merda!