Poc-moderna
Bloc d'Elisenda Soriguera
És molt probable que durant un grapat d’anys de les nostres vides, algun carrer n’executi el paper d’eix central. El dia a dia cap a l’escola, els trajectes cap a casa d’amics, el camí cap a les pràctiques o el passeig fins a la feina. Amunt i avall, respirant els canvis de les botigues, les noves cares de la gent i l’enyorança dels que ja no obren la paradeta.
A partir d’algun dia –sovint tan poc senyalat com un 30 de juliol–, cada matí deixes de trobar-te el veí de dalt desitjante bon dia des de darrera la barra del bar que té a la mateixa cantonada, ni pots espiar darrera del vidre de l’aparador de la botiga de la Maribel. Des d’aquest dia, tampoc te la trobaràs jugant a cartes amb les amigues quan tornis de la feina. No veuràs els de l’òptica tancant la persiana per anar a dinar ni oloraràs el menjar preparat que sempre t’ha fet obrir la gana de la botiga de precuinats. Ni saludaràs als de la polleria –ni envejaràs aquell pollastre a l’ast que els diumenges provoca alguna cua–. El Molí Vell que tenies a prop de casa deixarà de ser el més proper de casa, i el bar on sempre quedàveu perquè estava a un minut de casa, passarà a ser el bar on sempre quedeu però que ja et queda una mica més lluny. Ja no et trobaràs als professors de Parvulari fent cafè al lloc de
sempre, i tindràs menys probabilitats de creuar-te amb els nens petits
que ja s’han fet grans. La terrasseta on quedàveu a l’estiu perquè hi tocava el sol, es veurà suplantada per una altra terrasseta on toca el mateix sol.
I l’eix central ja no serà la regió francesa, perquè probablement has caigut a la crida dels aragonesos i et trasllades (ni que estiguis a 5 minuts). Arriben noves eres, i es canvien les coordenades. Serà qüestió de familiaritzar-se amb els nous eixos, suposo. Perquè ara arriba el repte de trobar a un nou veí et saludi quan cada matí, vagis cap a la feina… Coses de la vida, com les coses dels amics.
(No és tant pel ‘Tinc una pena’, és més pel nom del disc –Eixos, perfecte per quan canvies un petit eix– i l’intèrpret, Miquel Gil, i l’autor –Casasses–)
La Nuri ha passat de ser cuidada per convertir-se en la millor
cuidadora de tots plegats. La Laie no se n’adona, però és espectacular tot el que ha
viscut en els darrers 6 anys. En Jordi ha tret un 9’5 que ens ha fet
obrir cava. La Mar va treure la nota màxima, fa els seus pinitus a les classes encisant alumnes i tradueix llibres com qui llegeix best-sellers.
Amb l’Ainhoa fa quatre dies parlàvem de mestres de primària, crèdits
variables de secundària i notes de tall universitàries, per ara
trobar-nos comparant tarifes telefòniques pels nostres pisets. Al Lluc
se’l volen endur cap a Àsia però ell prefereix refugiar-se a Oceania.
La Cris i en Xavi cuiden en Ricardito i el seu germà un cap de setmana
al mes. La Doro segueix hiperactiva, i en 5 dies li canvien els colors de la
vida. L’Anna ja torna de Berlín, i ho farà amb el
doctorat sota el braç, com qui ha marxat de pont a fer turisme. La
Kasia ja fa un any que es va casar, i segur que aviat ens farà tietes.
La Mire segueix sense adonar-se’n que en comptes de caminar, ella
corre, i els últims anys han estat a base d’springs. I ho fa mentres no para de dir que no vol estar a la banqueta –prefereix
estar a la pista–… no veu que fa temps que té tot el control de la
pilota. L’Edu se’n va a la Xina. La Franceska segueix a la seva, cada
cop més a prop del seu laboratori. La Clare per fi ha trobat feina de lo
seu, i el miracle s’ha acomplert (mentres li tiren floretes per
d’altres feines igual de ben fetes). En Juan aviat serà un director de
cinema –o de videoclips o d’anuncis de compreses– i jo podré dir que el
conec des que era un retaco. L’Uri segueix a la seva, però ho
fa amb ella, i se’l veu més content. L’Helena segueix anhelant, i s’ha
atrevit a fer-ho públic. L’Andrea no n’és conscient, però com qui no
vol la cosa i mig de broma, ja és periodista i comunicadora, i ens
acaricia a tots amb les paraules (i guions i idees). Els pares n’han
celebrat 60. M’han dit que l’Alexia ha publicat un llibre.
La Su ha anat descobrint tot allò que volia, i es continua construint
la seva graella particular, a la mida. A l’Anna li rebenta tot, però
d’aquí una setmana se’n va a canviar el xip per terres
africanes. La Ruth ja és padrina de 3 feres, i no es cansa de jugar.
L’Àlvaro no s’hagués imaginat mai que acabaria enfilat damunt d’un
cotxe de F1. En Jaume té un horari cada cop més digne. Les cosines es
fan grans i el cosí està a punt d’afeitar-se. En Roger se’n va a Vietnam –de vacances–. Els brasilers se’n tornen cap a casa, però abans passen per Polònia. Coses de les vides,
suposo. Cadascú neda com vol. Els poc-moderns, bussegem…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bones Eli, molt maco tot plegat!! ara que estic esperant la Laura a un ciber, t’escric perquè he recordat que no havia llegit aquest post 😉 i perquè estic a Cambrils i crec que ja pots imaginar què em recorda… Salut, petons i bones vacances (les que queden sense veure’ns)!!!
P.S. Has vist la foto que ha deixat de Cadaquès la Glòria al FB?! Gran nit!! Per moltes més!!