Poc-moderna

A finals d’agost del 2009 hi havia un text en aquest bloc titulat ‘No sé si es pot dir’. Començava explicant que “No sé si es pot dir que vam escapar-nos a veure a Els Amics de les Arts a l’estudi –i que tot i que ‘està per mesclar’, el que hem sentit, promet. Un bon Bed & Breakfast–”. A partir d’aquí la història evoluciona i es fa gran, molt gran, i segurament no cal que l’expliquem perquè és ben sabut que quatre amics es converteixen en personatges familiars per un grapat d’espectadors que s’han fet seves les cançons (i això és del millor que li pot passar a un músic, diuen). Seguidors que les han cantat, ballat i saltat damunt del sofà, convertint el joc casolà en un gran partit retransmès per molts canals i ben diferents.
Tot aquest rebombori ha provocat que el nou disc d’Els Amics de les Arts sigui un d’aquells treballs tan esperats. El fenomen que s’ha creat a l’entorn del quartet el converteix en un CD que la gent té ganes de sentir. Encara no s’han fet públiques gaires coses perquè Els Amics van informant granet a granet d’aquestes noves espècies musicals a través del seu bloc, però la xarxa ja en va plena.
Dos anys després d’aquell post, avui hauríem pogut començar aquest text dient “No sé si es pot dir que vam tornar-nos a escapar a veure Els Amics de les Arts a l’estudi…”. Com que no sabem si es pot dir, no ho direm…

Sí, això que no es pot dir és que un dia plujós de la setmana passada ens vam atansar a un estudi gironí per escoltar algunes de les notes que sonaran a Espècies per catalogar. No direm res que no s’hagi de saber, perquè estan ben tancats i mans a la feina, i les cançons seran les que hauran de parlar per si soles. El que sí que direm és que ha estat un plaer molt poc modern dos anys més tard tornar a rebre una trucada d’Els Amics i poder olorar aquestes cançons. Aquesta és l’alegria que sí que podem (i volem) compartir.

L’Eduard, en Dani, en Ferran i el Joan Enric estan treballant tranquils, deixant les pressions tan lluny de l’estudi com sigui possible, amb temps de marge (la professionalització ha de servir per alguna cosa!) i amb la mateixa il·lusió d’aquell que grava per primer cop. El secret d’un resultat que fa molt bona pinta és haver-ho treballat tal com ho han fet amb discos anteriors. Els han acompanyat en Pol Cruells i el Ramon Aragall (estan molt contents que hagin pogut participar del disc, no només afegir-s’hi a darrera hora durant les gravacions), i treballen amb la producció d’un metòdic i treballador Ferran Conangla.
La recepta és la mateixa, però que ningú s’enganyi, perquè Els Amics no són els mateixos. I és que estem d’enhorabona perquè l’adrenalina viscuda durant els darrers mesos s’ha convertit en experiència i la llavor està ben sembrada. El 14 de febrer Espècies per catalogar serà a les botigues editat per DiscMedi, i al cap de poc començarà aquesta nova gira (tan esperada) i podrem brincar amb els temes que ja coneixíem i deixar-nos seduir per les noves cançons.
Sí, en aquest disc en Jean-Luc ja no hi és, l’home que treballa fent de gos s’ha tret la disfressa i enlloc de shawarma estan menjant algun altre plat. Sembla que han agafat la lupa i han trobat un grapat d’espècies noves per catalogar. Serà un plaer catalogar-les amb ells.