EL LLAMP

«Maquinària
d’estat», dibuix del meu fill Jordi

La
solució final

«Terra
cremada» és una
expressió que en argot militar indica la destrucció
sistemàtica de les infraestructures i dels proveïments
del territori conquerit, amb l’efecte immediat de fer-lo inhabitable
i insostenible de manera que, si per un cas, se n’hagués de
deixar el control de nou a l’enemic no li fos possible d’usar-lo ni
per restablir-s’hi ni com a base de contraatac. En alguns casos més
sofisticats, per comptes de procedir a la destrucció total, es
procedeix a la sostracció selectiva i a l’espoli dels elements
tècnics i materials profitosos a l’agressor, des de
determinades persones fins a maquinària específica,
passant per matèries primeres d’interès.

El perill que comporta
la terra cremada per part de qui l’executa és que si s’endinsa
prou en territori enemic probablement no pugui tornar enrere ni
continuar l’avenç si no és que s’ha dotat de formes
d’abastiment alternatives, és a dir, per mitjans deslligats
del suport terrestre, siguin aèries o marítimes. Així
és que la «logística»,
una altra expressió militar, té summa importància
en la realització de la terra cremada.

La logística
proporciona a l’exèrcit els mitjans de què precisa per
aconseguir l’objectiu fixat, és a dir, els efectius humans i
materials necessaris des del començ de la campanya militar
fins al succés final. Per exemple, fou un èxit de la
logística l’invent d’un metge de Napoleó de les llaunes
de conserva, les quals permetien de subministrar aliment amb
independència que se’n trobés o no a la zona de combat.

Sóc convençut,
senzillament per raó dels fets, que la darrera Guerra
espanyola d’agressió contra Catalunya (1936-1939?) és
encara ben activa, i que dita guerra és l’última
expressió d’un seguit d’esdeveniments diplomàtics o
bèl·lics ininterromputs des del segle XIII, en què
els veïns i el seu mentor ?actualment
el Regne d’Espanya, la República de França i l’Estat
del Vaticà?
s’aliaren per anorrear-nos, per a fer desaparèixer Catalunya
de la faç de la Terra.

Doncs, pel que em
sembla, assistim a la darrera fase d’aquesta guerra inacabada, en la
qual els catalans perdem en tots els fronts de lluita. Militarment
parlant som un zero a l’esquerra des del 1936, quan se’ns aplicà
la terra cremada «diplomàtica»
promoguda per la triple santa aliança: el Pacte de No
Intervenció, pel qual se’ns tancà la frontera
«francesa»
als subministres de guerra; de llavors ençà i sobretot
després de la desfeta del 1939, el fenomen militar català
ha estat residual i puntual, per no dir inexistent.

Diplomàticament
també ens han anihilat. Suprimides les nostres institucions i
substituïdes per organismes estatals ferrenyament controlats
(generalitats, consells, etc.) per tribunals d’excepció
(Constitucional, Audiència, …), Catalunya no existeix als
fòrums internacionals si no és com a apèndix
integrant d’Espanya o França. Culturalment, el procés
de substitució lingüística i intel·lectual
gairebé s’ha assolit, i es manté encara amb el mateix
ímpetu que abans: si fins fa uns quinze anys encara es nodria
d’espanyols, ara per ara persisteix en la nova fornada de
suplantadors provinents d’antigues colònies del Regne
d’Espanya.

Els veïns de
Ponent, endarrerits secularment al progrés ?fins al punt que
mai no han fet la Revolució industrial? han aconseguit de
refer-se d’aquest llast. No pas perquè, en substància,
hagin variat el seu pensament sobre què entenen per «progrés»
ni tampoc hagin canviat la manera d’aconseguir-ne els seus efectes
positius, ans al contrari. Però avui en dia al Regne d’Espanya
han aconseguit instal·lar-hi un teixit industrial inexistent
encara no fa cinquanta anys i, alhora, també s’han dotat d’una
xarxa de comunicació terrestre i aèria efectiva i
moderna. I com s’ho han fet?

La resposta a aquesta
«nova» habilitat dels espanyols és evident, si és
que es vol veure. Han aplicat, i de forma rigorosa, els principis de
la terra cremada i de la logística en contra nostra. Ens han
espoliat sistemàticament els nostres recursos, és a
dir, el fruit del nostre treball i esforç; han desmantellat la
indústria catalana a base de reduir-ne la competitivitat
sobretot per la càrrega impositiva i, també els darrers
temps, traslladant forçosament aquesta indústria al seu
territori.

Pel que fa a les
infraestructures, els espanyols no n’han tingut prou en fer-nos-les
obsoletes amb el pas dels anys deixant de renovar-les o
d’invertir-hi, sinó que ara, en la fase final de l’operació
militar, es dediquen a la seua destrucció. Els exemples
recents a casa nostra del caos provocat pels espanyols a la circulació de mercaderies ?per
carretera i per mar? i de persones ?per ferrocarril o carretera i
per aire? són abassegadors. Els nostres aeroports, ports i
estacions, és a dir, els centres logístics del
transport, són assetjats amb tots els mitjans possibles,
fent-los inviables a la seua comesa, i alhora fan inservibles
definitivament les vies de comunicació, senzillament
destruint-les directament.

Ja no ens necessiten
més, encara que se n’aprofitaran fins que fem l’últim
alè. Ens han espoliat els recursos, ens han robat la
indústria, ens han suplantat els dirigents i segrestat els científics,
ens impedeixen de sortir a l’exterior; només els hi calia, com ja fan, d’aplicar-nos la solució final.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!