EL LLAMP

L’actitud
dels espanyols demostra que,
als seus ulls, els catalans no som humans

L’avís
d’alerta de Google m’ha arribat per correu-e –la notícia
prové d’un diari electrònic en anglès per a
residents estrangers fet des de la Costa Blanca i és redactada
per un tal «valencialife.net»– i també ho he
escoltat d’una presentadora de telenotícies. Silvia Clemente,
consellera de Cultura de la Junta de Castilla y León té
el propòsit de presentar un acte judicial contra el Govern del
Regne d’Espanya per a evitar el «trencament» de l’Archivo
de Salamanca i preservar-ne així la seva «integritat».
L’excusa aportada es basa en la prescripció, argument que ja
vaig oir en persona –i in situ al seu ministeri– de la
boca de Carmen Calvo, la ministra de Cultura espanyola.

Concretament
aquesta senyora ministra se’ns presentà com a eminent jurista
i digué tot seguit que «si anàvem a parlar del
tema de l’arxiu, que en parléssim, però que legalment
el tema havia prescrit de feia temps» i, esguardant-me
fixament, afegí: «els demano que siguin discrets en les
seves declaracions», floreta ministerial deguda al fet que dies
abans vaig declarar a TV3 que «si la ministra afirmava que el
tema dels papers havia prescrit [segons declaració d’ella
mateixa], justificava el robatori a mà armada als catalans per
part de l’estat i que, per aquesta raó i d’acord a les
mateixes lleis espanyoles, ella estava fent apologia del terrorisme».

Així
és com els espanyols et conviden a pactar: «ja pots dir
el que vulguis, però si et dono res serà per caritat
perquè no tens cap raó ni enlloc on agafar-te».
Aquest exemple que cito sobre els papers catalans segrestats a
Salamanca el podeu aplicar a d’altres negociacions, com l’estatutet,
les seleccions catalanes, o allò que us plagui perquè
sempre és la base de partença de qualssevol pactes amb
espanyols.

Pels
espanyols nosaltres, els catalans, no tenim mai raó –la raó
la tenen ells: els exèrcits, les policies i hisenda–, no
tenim tampoc sentiments –en cas contrari haurien d’admetre que ens
podríem «sentir» catalans i no pas espanyols– i,
de fet, són convençuts que som inferiors, que no som
pas humans –si acceptessin la nostra humanitat haurien de
permetre’ns de gaudir dels Drets Humans–.

Aquesta
realitat, que és una evidència que hauria d’avergonyir
al món sencer i no ningú en fa cas, s’ha palesat els
darrers mesos amb el silenci absolut amb què els suposats
intel·lectuals «d’esquerra» [sic] espanyols
han donat la callada per resposta –és a dir, en paraules
d’ells: «quien calla otorga»– als atacs,
insults, mentides i greus acusacions de què som objecte els
catalans per part de juristes, polítics, bisbes, taxistes i
tota la llopada mediàtica; no tenen fre. De què ha
servit que durant anys Pujol i fa poc Maragall hagin lliurat a uns,
suara desapareguts i desagraits, creus de sant Jordi a pleret? De què
ha servit el diner públic –prevaricat seria l’adjectiu
adient– despès en «pedagogia» filocatalana? De
què ha servit parar, una i altra vegada, la segona galta
després d’haver entomat la primera bufa?

Hitler
començà a convèncer als alemanys de la bondat del
genocidi contra els jueus d’una manera molt més suau que la
que els espanyols usen aquests dies contra els catalans. Constatar
aquest fet històric és tenir memòria històrica,
però cap de les associacions «memorialistes»
existents s’han pronunciat en aquest sentit; aquestes organitzacions
sembla que només existeixen per a blasmar el franquisme –«en
general», sense posar-ne cap actor als tribunals– i donar
premis i medalles a stalinistes com l’assassí Santiago
Carrillo. De catalanofòbia, de genocidi contra els catalans no
en parlen mai, però subvencions ben gruixudes de la
Generalitat de Dalt prou que les ingressen.

Fa
mesos, i en aquest mateix bloc, que vaig advertir en diversos posts
que els papers no ens serien retornats, perquè retornar-nos
allò que els espanyols ens robaren a punta de baioneta seria
el mateix que admetre que Catalunya pot ser independent. La mateixa
«llei de restitució» aprovada és una burla
a Catalunya: preveu la devolució d’uns documents de la
Generalitat de Dalt que ja fa anys que són microfilmats a
l’Arxiu Nacional de Catalunya i estableix un procediment que farà
impossible en quasi tots –per no dir en tots– els casos que cap
particular o entitat pugui recuperar els seus papers. Aquesta «llei»
ignora expressament que es pugui retornar cap document català
robat al País Valencià o a les Illes ni a cap dels
ajuntaments dels nostres territoris.

El
triomfalisme totalment fora de lloc d’ara fa un any de Maragall,
Carod, Mieras (la qual s’enorgulleix de que la recuperació
dels papers ha estat «la seva principal obra de govern»;
així va la Cultura a casa nostra!) i dels qui fan servir el
nom de la Comissió de la Dignitat per als seus interessos
partidistes o particulars es posarà, aquest Nadal –data
límit fixada pels polítics d’ací i d’allà
per a la miserable «devolució»– dramàticament
en evidència.

Quines
noves excuses s’inventaran?

Quants
dimitiran per mentiders i per inútils?

PS:
Enrique Rubio ha mort (al llit també, com tots els seus amics
franquistes); confident de la policia espanyola que es feia passar
per periodista –fins i tot va ser llogat fa pocs anys per a un
programa de televisió!–; el vaig conèixer en persona
perquè mentre m’interrogaven a la Jefatura Superior de Policia
de Barcelona el tal era allà present, palplantat al meu davant
i participant en l’interrogatori com si no fos menys que el Polo o
que els Creix. Es veu que aquest Rubio tenia «carta blanca»
i així hom s’explica el tracte de favor de que fos el primer
en assabentar-se de la informació morbosa que després
sortia –convenientment manipulada i tergiversada d’acord al nihil
obstat de l’església i de les altres preferències
del règim dictatorial– a «diaris» sobre
malifetes i desgràcies com El Caso.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!