EL LLAMP
al servei de la nació catalana
AMB T DE TORTURA
Digui
el que digui el Mentider de la Moncloa, al Regne d’Espanya es
tortura. S’hi tortura des de sempre, des de quan era sols Regne de
Castella. La mera existència del Regne d’Espanya i de la
monarquia del Borbó ja és una doble tortura que hem de
suportar els catalans que no ens considerem pas espanyols i, alhora,
som republicans. Però és que a més a més
es tortura als detinguts, i als empresonats també. Autoritats
mundials en la matèria ho
han denunciat.
I també ho
denuncien organitzacions de suport als presos basques i catalanes,
ong’s d’immigrants i, amb veu forta i clara, uns pocs i valents
periodistes. Per què pocs periodistes? per por. Gent, del ram
de la informació o
no, que ha gosat denunciar la tortura o als
torturadors ha patit a la pròpia pell persecució i
càstig a causa de la seua fermesa. Per contra, els uniformats
que han de vetllar per la nostra seguretat i practiquen la tortura,
són premiats amb l’indult —això
com a mínim, perquè també se’ls premia amb
«mencions» i «honors» diversos—
a proposta del mateix govern de Rodríguez Zapatero.
El Parlament d’Euscal
Herria ha aprovat una moció en què acusa
al govern espanyol d’emparar la tortura. A casa nostra
hi ha hagut casos de tortura demostrats, i tres periodistes com cal,
Laia Alsina, Mariona Ortiz i Núria Piera ho expliquen en el
documental Silenci;
aquí es tortura, us en recomano que el
vegeu i l’escolteu amb atenció (el podeu demanar
aquí). La societat en general —i
més en particular els polítics, policies, metges,
fiscals i jutges— és
responsable d’emparar la tortura; aquesta mateixa societat, que ha
fet tímids avenços en voler frenar algunes violències,
com la mal dita de «gènere», mira a una altra
banda quan se l’enfronta amb el fet que ací es tortura.
Penso que la tortura és
la pitjor i més blasmable violència que es pot exercir
contra un ésser humà. I encara és més
greu quan s’aplica en societats que es pretenen «civilitzades»
i «democràtiques». És més greu
perquè els quins permeten i emparen la tortura i als
torturadors ens en fan còmplices sense el nostre consentiment.
Creguts que vivim en «democràcia» no volem admetre
ni la possibilitat de la tortura. Per això costa tant de
divulgar els casos de tortura, i per això mateix se segueix
torturant, davant de la general —i
estúpida— complaença
amb la «democràcia» de moneda falsa que ens
permeten de «gaudir» els tirans. Si en voleu saber més
llegiu-vos l’article de na Laia Alsina «Tractes, protocols,
pactes i convencions queden en via morta» (publicat al
setmanari Directa,
núm. 93, 14 de maig de 2008, pàg. 16), que comenta el
darrer informe de la Coordinadora
per la Prevenció de la Tortura, és
esfereïdor.
A Catalunya també
patim d’altres menes de tortura, a més a més de la
tortura física i o psíquica «clàssica»,
n’hi ha de més «subtils» (és un dir). Des
de fa unes setmanes que en tenim un nou botó de mostra
d’aquesta altra classe de tortura, en la persona del terrassenc
Francesc Argemí qui, després de set anys de farses —de
«judicis»— per
fets no provats, ha estat detingut subreptíciament i
empresonat. Li han trencat la seua vida, l’han segrestat de la seua
casa, l’han privat de la seua família i amics, i de la seua
llibertat.
Digueu-me si aquest
gran càstig aplicat a n’Argemí no és també
un cas greu de tortura, de tortura que ara pateix ell, però
que s’usa contra tots nosaltres, perquè és un clar
«avís», una amenaça que tenim al damunt els
qui practiquem la dissidència o la rebel·lió.
L’avís és prou clar: «si no et comportes com
volem, ens inventem el que convingui i vas de dret a la presó».
Portar-se bé, és clar, inclou també besar
l’estanquera
i no denunciar ni a la tortura ni als torturadors.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Enric, gràcies per sumar-te a la denúncia, per dir ben alt que l’estat espanyol tortura. Mentre tothom mira cap a la Xina i Guantànamo, aquí, a casa nostra es tortura. Perquè l’estat espanyo, ho fa, però la policia de la Generalitat també.
Gràcies de debó! I gràcies per parlar tan bé del nostre documental! (i l’article!!)
Un abraçada!
Ni un pas enrere!
Felicitats per l’article pare!
Que primer anaven contra uns però jo no ho era, després contra altres, però jo tampoc ho era…Al final van venir per a mi i ja no hi havia ningú per salvar-me.
Senzillament son uns monstres i convindria que recapacitessin, ells com els qui els manen.
Quan despres d’ésser alliberat el President de Heineken dels seus segrestadors la premsa li va preguntar si l’havien torturat, ell va contestar, Si, m’obligaven a veure Calsberg. No és la més sanguinària de les tortures, però un també es cansa de tanta estanquera per tot arreu.
De sempre s’ha utilitzat la tortura com un mitja d’aconseguir informació per desarticular els moviments d’alliberament. Els altres mitjans son els controls telefònics, seguiments, infiltracions dins dels diversos grups (NO BADEM!!) Ara be la tortura té una segona intenció i es la de desmoralitzar i desmobilitzar el torturat i el seu àmbit d’influència. Fomentar la por, en definitiva.
Et felicito Enric, per la denúncia. Es una bona manera de combatre aquests mètodes.
Primer van venir a buscar els comunistes,
no vaig dir res perquè jo no era comunista.
Llavors van venir pels sindicalistes
i no vaig dir res perquè jo no era sindicalista.
Llavors van venir pels jueus
i no vaig dir res perquè jo no era jueu.
Llavors van venir pels catòlics
i no vaig dir res perquè jo era protestant.
Llavors van venir per mi,
però ja no quedava ningú per defensar-me.
Autor: Martin Niemoeller
Però no és de Bertold Brecht?
Diuen que ens volen vertebrar. Ho diuen i ho proclamen. N’estan contents i els seus gestos són els gestos dels amos, paraules, tons i anuncis rotunds, confiats i segurs. De fet inclusiu en aquest moment són impostors. Parlen d’un futur incert suposadament més just i més satisfactori. Però en realitat la seva vertebració ja és un fet. A nosaltres ens toca el paper dels esclaus del camp de l’espoliació, del camp dels “ciutadans minoritaris”.
Mantenir aquesta impostura tan gruixuda en un ambient de preteses llibertats és una obra d’art política de primer ordre, i per tant en el seu manteniment “tot val”. I per tant quan ens sortim del paper que la seva sàvia vertebració ens assigna “TOT VALDRÀ MOLT MÉS”. La generació actual de la classe dirigent espanyola es diferencia de l’anterior perquè ha après a modular molt bé la utilització de tots els instruments. Primer la impostura intelectual de revestir d’ética i moralitat una estructura profundament perversa, d’explotació i domini. Després la impostura democràtica de revestir d’institucions formalment democràtiques tot aquest montatge d’un Estat hostil a les necessitats i a la identitat d’una gran part de la seva població. Per seguir amb el domini totalitari de la pràctica totalitat dels medis de comunicació. I ja instal·lats en aquesta plataforma que es sustenta sobre aquest trípode, actuar amb contundència, sense vergonya, amb frau de llei constant.
La repressió, la tortura és el corolari d’aquestes quatre dimensions. El col·lector per corregir tot el que s’escapa. El sistema doncs es veu obligat a recompensar, protegir, emaparar als qui fan la recollida de tot allò que queda fora de control.
Són tan forts que es poden permetre que aquí parlem de les seves obscenitats, perquè en el camp de la vertebració que tenen establert, el nostre paper és simplement el d'”esclaus transparents”, és a dir una variable estadísticament menyspreable, perquè de moment encara estem fermats al camp, a la condició subalterna, a la inèrcia de la “unió”, al balanç en el que malgrat tot tenim més a perdre que a guanyar si no som capaços de moure prou gent.
Fins quan?