EL LLAMP
al servei de la nació catalana
ACCIÓ, ACCIÓ I ACCIÓ!
Front
a la imposició, rebel·lió
Uns
quants ho avisàrem, sense gaire èxit, del què
passaria a causa del lliurament incondicional d’Esquerra ?més
oberts de cames fins i tot que les putes de «carrera» de
la Ronda de Sant Antoni de Barcelona?
als espanyolistes del PsoE, i ara se’n comença a notar els
efectes. Allà on els hi dolia més als Ciudadanos
d’Espanya, l’ensenyament, ja hi han fotut la grapa i imposen
als nens catalans una hora més a la setmana d’espanyol.
Per
comptes de més hores d’anglès o de física, més
hores de la llengua de l’imperi decadent!
Aquest
tema de l’obligació de l’ensenyament de la llengua espanyola a
Catalunya ja l’arrosseguem de l’anterior Llei de Normalització
Lingüística. És així que fa uns vint anys,
quan els meus fills havien d’encetar l’Educació General
Bàsica, em vaig negar de totes totes a que els meus petits
perdessin ni un sol minut de la seva vida en aprendre «per
collons» la llengua imposada. Vaig convocar, al seu despatx, a
la directora de l’escola pública on eren matriculats els meus
fills i li vaig dir que ni en broma es pensessin que permetria aquell
disbarat.
«Que
si la llei, que si la inspectora, que si patapum i que si patapam»
em deien; no vaig donar el meu braç a tòrcer. Després
de molts estira i arronsa acordàrem que, a l’hora d’espanyol
els meus fills farien «estudi». Mentre, ja em cuidaria jo
d’obtenir de les autoritats corresponents (Inspecció
d’Ensenyament) la dispensa «necessària», em digué
la directora. El problema d’aquella senyora i dels altres professors
era simplement que veien perillar el seu sou a finals de mes perquè
un torracollons no pensava combregar amb les rodes de molí
d’Espanya. Un dels meus arguments era que no estava disposat a
permetre que se’ls hi ensenyés només una sola llengua
estrangera que, a més a més, no era l’anglès,
sinó aquella la qual ?segons
el Borbó i la majoria d’espanyols?
mai no se’ns havia imposat…
La
Llei de Normalització Lingüística d’aleshores
deixava prou clara l’obligatorietat de l’ensenyament de l’espanyol
als infants catalans, però per contra, feia notables
excepcions pel que fa a la immersió lingüística i
l’obligatorietat d’aprendre el català i en català per
part de determinats nens. Cito de memòria però no
m’erro: la mencionada llei deia que estaven exempts de
l’obligatorietat de l’aprenentatge del català i en català
«els subnormals i els fills de militar». En aquells temps
hi havia, pel cap baix, un institut d’ensenyament mitjà a
Barcelona que feia les classes totalment en espanyol, d’amagatotis de
la majoria de la població, que no n’era informada. Hi anaven
els fills dels militars espanyols, els fills d’alguns diplomàtics,
etc., i suposo que també l’Albert Ribera i cia.
La
«quefa» de la Inspecció de la Generalitat
de dalt em digué que no tenia raó en la meua pretensió,
així que, per continuar la lluita i, alhora, atès que
l’assumpte estava, com si diguéssim, «sub judice»
o en estudi, vaig recórrer al síndic de Greuges, que
aleshores era en Frederic Rahola Espona, un patriota i una gran
persona, que m’atengué amb sol·licitud i, entenent la
situació, allargà en el temps la impossible resolució
al meu favor de l’assumpte que li plantejava, i així els meus
fills podien seguir sense aprendre espanyol abans que no tinguessin
també la possibilitat d’aprendre d’altres llengües
estrangeres.
No
us conto aquest afer privat perquè sí. Ho faig com a
exemple que, si una sola família s’enfronta al sistema i pot
guanyar l’objectiu, què no aconseguirien desenes, centenars o
milers de famílies? En aquells temps sols hi havia a Catalunya
(«quatre províncies») dues famílies amb el
mateix plet: una família alemanya que s’oposà a que el
seu fill perdés el temps aprenent espanyol, que sols volien
que aprengués català (el noi era ja a l’Ensenyament
mitjà), i la nostra a l’Ensenyament bàsic. A la
«Catalunya» dels sis milions d’en Pujol tothom passava
per l’adreçador i sense rebel·lar-se! Només es
queixaven… alguns pocs.
Imagineu-vos
que unes quantes famílies us ajunteu, que de primer sou no
gaires i, amb conferències amunt i avall del país,
cartes a la premsa, articles d’algun «intel·lectual»
com cal ?que no visqui de
la subvenció?, en
fi, que poc a poc aneu ampliant la base de famílies:
l’ensenyament fins als setze anys és obligatori però us
negueu a que els vostres fills aprenguin en espanyol i hagin
d’aprendre l’espanyol més hores i abans que l’anglès, i
deixeu de dur els fills a l’escola (parlo de la pública, però
val per a les altres també), què passarà, us
tancaran a la presó? Només cal actuar, i assumir-ne les
conseqüències, si convé preparant-vos a fons amb
juristes, sobretot especialistes en Dret Internacional: hi ha un
tracte molt desigual i que discrimina entre els nens espanyols i els
nens catalans: mentre els d’allà aprofiten el temps i aprenen
matemàtica, els nostres fills, a les mateixes hores, han de
perdre el temps, miserablement, aprenent l’espanyol.
Si
la prostitució espanyola diu que tots els «espanyols»
són iguals, a la pràctica per què els nens
catalans són menys iguals que els altres? D’això se’n
diu, al món civilitzat, racisme, xenofòbia, clar i
curt: catalanofòbia. Si els pares i mares catalans no us poseu
d’acord en protegir els drets dels vostres fills, no teniu pas cap
dret a queixar-vos; i si no els protegiu avui, demà quan els fills tinguin edat
de fer-ho, que ho faran, us l’escopiran a la cara la vostra actitud mesella.
Menys
queixar-se i més actuar.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
això, mou-te més i escriu menys, home!
Enric, sóc mestre de primària a l’escola pública. No estic gaire d’acord en el teu plantejament de deixar d’estudiar llengua castellana per considerar-la estrangera, jo crec que és bo estudiar-la a l’escola perquè ens permet un potencial de comunicació molt gran. Les llengües són cultura i comunicació i quantes més en parlem, escrivim i llegim doncs molt millor.
D’altra banda estic totalment en contra d’augmentar les hores de castellà ja que la llengua vehicular ha de ser sempre la catalana ja que és la llengua del país i la que està més en perill, bé, és l’única que està en perill doncs la castellana gaudeix de boníssima salut arreu del planeta. No hem de permetre que el català segueixi perdent força entre els infants i joves, a moltes escoles de l’àrea metropolitana no s’utilitza el català com a llengua vehicular com s’hauria de fer i molts alumnes surten monolingües de l’escola, només cal anar a algunes escoles i preguntar en català alguna cosa als nens que surten per comprovar si entenen o no el català, no podem permetre "crear" ciutadans monolingües a Catalunya i malauradament això està passant i està anant en contra de la nostra llengua que és la més feble en número de parlants i un munt de coses més.
A nivell personal si ens obliguessin algun dia a fer classe en castellà si no és de llengua castellana jo em negaria com es van negar tants mestres durant la dictadura feixista i que gràcies a ells i a altres persones encara existim culturalment.
Salut i República.
Noi no t’ assabentes de res!!!. Aquest decret del que parles l’ ha fet el Govern Central on no hi participa Esquerra.
El Govern dela Generalitat ja ha encarregat el assessorament jurídic corresponent ja que es tem que això sigui una invasió de competències del nou Estatut. Això és el que de moment pot fer el nostre Govern.
És evident que això es dirimeix a Madrid i es en aquell Parlament on s’haurà de fer l’ oposició en primera instancia.
Si no teniu ni una idea mínima de dret constitucional per entendre com funciona un Estat de Dret i quins son els nivell competencials i com es resolen els conflictes millor que no escriviu, ja que si mes no evitareu fer el ridícul.
Està bé que no us agradi Esquerra i que vulgueu expressar-ho sempre que pugueu, però trobeu coses una mica intel·ligents, que segur que n’ hi ha, però no l’hi encolomeu els morts que no l’hi corresponent. Si mes no evitareu ser la riota dels vostres lectors.
Estic d’acord amb tu en el fet que vivim en una societat instal·lada en el conformisme i l’inmovilisme però el més preocupant es que els que hi viuen més còmodes són les noves generacions (vaig en un institut i se de que parlo). Contant que puguin comentar l’últim capítol de la tele-novel·la sud americana més "cutre" i ensenyar el seu mòbil d’ultima generació ells ja estan contents. Els hi es igual si el professor trepitja la seva identitat parlant castellà o si el món laboral es troba en una situació penosa o si els pisos són inaccessibles o si l’educació es vergonyosa!!
La nostra societat (no dic la vostra, la dels de la generació de la transició per no semblar cruel) ha fet una feina exel·lent, ha creat unes "persones" que es deixen trepitjar a canvi d’una "playstation". Es trist però es la realitat, només cal passar per davant d’un institut!
PD: l’escola per a fills de militars pot ser una que es trobava al carrer (em sembla) Pi Maragall, o per la zona, tocant al Guardó? (curiositat)
Salut!
Sempre donant voltes obsessives al mateix temari de sempre…
Que en sou de pesats i d’avorrits.
No em puc estar de dir-li que feia dies que esperava propostes lúcides dels seus escrits. I aquesta d’avui m’ha entusiasmat.
Em poso a la tasca tot seguit. Modestament, és clar, i començo a fer de barrina vora la gent de les meves AMPes, i a discursejar per aquí i per allà. Molta gent està temorenca de fer aquesta tasca i prefereix parlar de coses insubstancials, i en canvi per experiència li puc assegurar que malgrat que els meus fills, especialment els més menuts, en fan broma, a la gent unes dosis de crítica i reflexió no solament li convenen sinó que estan bastant receptius.
Jo sóc un militant de base cívica, parlo a la totalitat del meu poble en català per exemple, cosa que al principi xocava perquè més de la meitat de la població són de parla castellana, però avui algunes dotzenes de catalans parlen el català perquè ho van començar a fer amb mi. No és molt però menys és res. Al principi, com deia, em veien com un exaltat de la ceba, però a base de parlar amb ells avui no m’hi veuen tant, perquè en realitat no ho soc. Parlant, parlant, jo he aprés forces coses i n’he comunicat moltes d’altres.
Total que li puc ben assegurar que els meus fills "no faran ni una hora més de llengua estrangera" per que si. Ja hi pot pujar de peus, que com a mi m’agrada dir en aquestes converses que si més no airegen el personal, els catalans som els aragonesos del mar, uns tossuts flexibles, però tossuts…