EL LLAMP
al servei de la nació catalana
A EN JOAN CREXELL – 8
Aproximació
a l’obra d’en Joan Crexell (6a Part i última)
[D’actualitat]
evident que els estats no estan superats ni desapareixeran […] Si
Catalunya vol
ser una nació amb tots els ets i uts,
forçosament ha d’aspirar a
esdevenir un estat.
BARRERA
[En
Joan Crexell i en Joaquim Auladell retratats in fraganti en
una trobada dels Consells Populars de Cultura Catalana.]
Un bon dia, a una hora
molt matinera, en Joan em telefonà tot misteriós, ens
havíem de trobar em digué. Vaig anar fins al bar «El
Yate», que era el més proper al domicili d’en Joan (al
carrer de Muntaner de la capital de Catalunya); ja m’hi esperava i
encetà sense preàmbul: «La Moreneta autèntica
no és la imatge que es venera al Cambril del Monestir de
Montserrat, la de veritat resta amagada i pocs són els qui ho
saben, és més, n’hi ha més d’una de còpia.
I saps el perquè d’aquesta suplantació? Doncs perquè
la imatge original amaga un gran secret: a la bola del món que
té a la mà l’infant hi ha el sant Graal, és a
dir, l’Ull de déu. Hem d’anar a Montserrat, trobar la imatge
autèntica i fer-ne una radiografia».
Més relaxat
després d’abocar-me aquell neguit que em semblava increïble,
em comentà que ja Napoleó intentà
d’apropiar-se’n de la vera imatge i que fins i tot el mateix Goebbels
viatjà expressament amb la mateixa intenció. Cap a
Montserrat s’ha dit! Ens hi vàrem passar el dia i, potser, una altra vegada us expliqui què hi vàrem fer… Durant el trajecte
d’anada en Joan em contà com, no feia gaires anys, en Joan
Raventós havia fet el mateig viatge, però dins del
portamaletes! del vehicle que el duia al Monestir de la muntanya
sagrada, on s’amagaria un temps per a evitar de caure en mans de la
policia espanyola d’ocupació. Val a dir que jo mateix vaig
estar a punt, al seu moment, d’anar a cercar el recer de seguretat
que oferien als perseguits els abnegats monjos… finalment no calgué
atès que en Crexell em trobà un bon amagatall a
Barcelona.
L’interès d’en
Crexell per tants d’aspectes de la història de Catalunya i de
l’actualitat del dia a dia el portava a remou-ho tot. Per exemple,
tenia la mania de col·leccionar els núms. 1 de totes
les revistes i els diaris en català –en va aconseguir 800!–.
O la seva dèria per la premsa, que el dugué a impulsar
diverses publicacions periòdiques de crítica i sàtira:
El Triangle, El Drall;
o a ser l’ànima de la revista Papers d’Ovni del
Centre d’Estudis Interplanetaris. O a perseguir el rastre dels papers
d’en Francesc Pujols, de qui n’estava fascinat; per aquest motiu
m’aconseguí una fotocòpia d’un dels tres originals
mecanoscrits de l’Hiparxiologi o Ritual de la religió
catalana, en vistes a la seva publicació. En vaig demanar
un pròleg a en Carles M. Espinalt, màxima autoritat
–junt a l’Artur Bladé Desumvila– sobre Pujols, i un epíleg
al filòsof Ramon Alcoberro; fins i tot vaig mantenir una
llarga i profitosa entrevista amb la vídua d’en Faust, el fill
d’en Pujols, a la mítica Torre de les Hores de Martorell. La
llàstima fou que no hi vaig ser a temps d’editar aquesta
insigne obra pujolsiana, però tretze anys després i
gràcies al bon fer de l’amic Joaquim Auladell –que en el seu
pròleg palesa la importància del treball d’en Crexell
en pro de la divulgació del text– l’Hiparxiologi és
a l’abast de tothom.
Ara
potser s’escau de fer-vos cinc cèntims dels altres inèdits
d’en Joan Crexell. Alguns d’aquests textos, com Les
campanyes del «Català a l’Escola» durant el
franquisme, Les
declaracions d’Abat Escarré a Le Monde (1963) i Premsa
d’exili durant el franquisme (1939-1976), són en la
línia del tarannà de recopilador i analista de Crexell,
seguint el fil dels llibres ja publicats de temàtica similar o
continuadors d’aquells. N’hi ha un que mereix especial esment,
La bandera de la Unió Catalanista,
que havia de ser el quart i darrer volum d’una tètrada
dedicada a la bandera catalana. Crexell afirma en aquest volum que
l’ensenya de la Unió Catalanista és una bandera molt
especial perquè «els diners per sufragar les despeses de
la seva realització foren aportats per gairebé deu mil
catalanes. I, finalment, per la valentia d’unes dones el drap va
ser salvat durant la Dictadura franquista».
Catalunya
a Felip V, aplec de poesia popular, és el darrer inèdit
que em manca de comentar, però qui millor que en Joan Crexell
per a donar-vos-en un tast escatològic: «Al gran rei
Felip V [llegiu ‘Quint’], /autor del número cent,
/dediqueu-li un pensament /a mesura que vagi sortint.» També
és remarcable el colofó que va redactar:
«Aquest
llibre, titulat
Virtuts
del cagar i altres llepolies,
dedicat
a la memòria de Felip V,
fou
acabat d’imprimir a Barcelona
el
dia … de … de 1996,
250è
aniversari de la seva mort.
L’edició
ha estat feta per Joan Crexell,
ciutadà
de Catalunya.
Els
set primers exemplars són numerats i signats.
Exemplar
núm. …»
Em
sembla que amb els vuit darrers posts que he dedicat a fer una breu notícia de
l’obra completa de l’amic Joan Crexell i d’alguns detalls de la seva
persona, us n’haureu pogut fer una idea –almenys aquesta és
la meva intenció– de la transcendència de la feina
feta per l’homenatjat. Serveixi si més no la meva pobra
aportació a que alguna autoritat en la matèria
en faci l’estudi aprofundit de l’obra i la biografia per ara inexistent
d’aquest gran patriota que fou en Joan Crexell.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Disculpa la meva informalitat en ficar-me en aquest post per demanar-te quelcom que no te gaire a veure. estic interesant en saber on podria trobar lletra i musica de "la campana". Ja l’he sentida un parell de vegades en el teu bloc però no hi ha manera de poder copiar la lletra i molt menys de enregistra-la.
Bon any!